Aquest serà un escrit insuficient, ho sé cert. No em veig amb coratge de saber explicar prou bé qui era Tomeu Pou, l’amic que he perdut en aquest dia tan amarg. Però necessit intentar-ho, encara que només sigui per pur agraïment. Si no fos estat per ell, mai no hauria publicat res en les planes d’aquest setmanari. I qui trobaré, a partir d’ara, que em sàpiga supervisar un article, que em doni la confiança suficient, el vistiplau necessari per confiar que pot ésser publicable? I més important que tot això, com puc agrair tantes, tantíssimes vivències, tants favors, tantes ensenyances com d’ell m’arribaren?
Tomeu… el duc a la memòria, i se m’arrepleguen quaranta anys de records, i sent alhora la seva presència, encara, i l’amargor de la seva absència. Pens en ell inseparablement de na Catalina, la seva companya de vida, una parella a qui vaig admirar des del principi de la nostra amistat, i que vaig agafar com a referent de la idea que duia de matrimoni. Els veia passejar pels carrers de la vila, agafats de bracet, i una glopada de tendresa em feia desitjar arribar a ser com ells “quan jo fos gran”. Quan jo fos gran, sí… i ara ja ho som, gran. I en aquesta edat, massa sovint ve la mort a pegar-nos cruels mossegades que se’n duen part del nostre mateix ésser. Perquè se’n va en Tomeu, i se’n va un tros de la meva pròpia història. M’és absolutament impossible separar-lo del conjunt de felanitxers i felanitxeres que vaig conèixer quan vaig arribar a la vila i que em varen descobrir un món de persones molt persones, molt grans, que vivien arrelades al seu territori, i que, amb una perseverança i un alt sentit de la responsabilitat cap a la pròpia terra, anaven fent feina per preservar la cultura, el territori, la llengua… tot allò que ens defineix com a poble. Persones generoses, exigents en el compliment del deure, reservades, algunes fins i tot humils, que eren, per a mi, tot un exemple a imitar.
Tot aquell grup de persones, que automàticament vaig admirar –com a mínim– i algunes de les quals he tengut la sort de tenir com a amigues, a poc a poc ha anat tornant petit… En Tomeu era una de les principals. Ha estat un dels meus referents, no tan sols per la molta informació que em podia aportar; ni tampoc per l’autoritat que jo li reconeixia a l’hora de valorar qualsevol tema, qualsevol escrit, qualsevol qüestió referida a la vila… i a la vida. Sí, per a mi Tomeu Pou ha estat un model com a persona. Ha tengut els valors que jo admir dels meus particulars herois: intentar treballar les pròpies virtuts i esmenar els propis defectes per tal de viure d’una manera coherent amb els propis principis, amb els propis valors morals i ètics. Uns valors que compartírem, que feien que ens entenguéssim tan bé… Que em faràs de falta, Tomeu!
