Joan Juan Roig ▼
Des de l’inici del nou mil·lenni, el neoliberalisme ha anat guanyant terreny, no només com a ideologia política, sinó també com a visió del món que planteja unes polítiques educatives a escala global que, en comptes de ser la solució dels problemes, sembla que ens portin cap a una societat més desigual i fragmentada. No hi ha dubte que els sistemes educatius són un reflex dels desequilibris de poder que existeixen a la societat actual. Aquesta realitat fa que els debats sobre educació estiguin a l’ordre del dia, les reformes siguin constants i les opinions que es generen molt diverses.
Fa dècades que l’escola ha deixat de ser un pilar fonamental de l’estat del benestar, i en un context de creixent desigualtat, les aules, per desgràcia, s’han convertit en laboratoris d’idees que serveixen com a pràctica d’un experiment social orquestrat des de molt amunt. John Grisham, a la novel·la La gran estafa, va saber retratar molt bé el frau de què són objecte uns estudiants universitaris, víctimes del capital i d’un sistema educatiu més aviat mediocre. El tema, poc tractat fins llavors dins la literatura, tenia prou elements interessants per a convertir-se en una crítica assaonada cap a un sistema que exprimeix, devora i es beneficia dels estudiants. Doncs bé, sembla que la qüestió es va convertir finalment en una espècie de presagi del que ha acabat succeint.
No hi ha dubte que, d’uns anys ençà, hi ha hagut una baixada significativa del nivell de l’alumnat, un augment dels problemes de convivència a les aules, una càrrega burocràtica excessiva, un procés abusiu de digitalització, una erosió de les condicions laborals, una progressiva devaluació del rol social dels mestres i professors, entre molts altres factors que han degradat progressivament l’educació pública. Però l’arrel del problema cal anar a cercar-la molt més endins. Des de fa dècades els sistemes educatius experimenten reformes articulades envers un procés de privatització i desnaturalització de l’escola pública per convertir-la en un bé de consum i modificar-ne la forma i funció tradicionals d’acord amb els interessos econòmics. Perquè ens entenguem: no és la pedagogia ni el pensament propi del professorat qui proposa els canvis educatius que ens afecten ara mateix, sinó l’OCDE (Organització Mundial per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), el món empresarial (bancs, fundacions privades i empreses tecnològiques) i les idees neoliberals de la UE, abraçades amb especial interès per partits, curiosament, “progressistes” i “reformadors”. Aquest nou ordre hegemònic al servei del capital és el que determina les polítiques educatives en funció de la idea de competència perquè l’alumnat (i professorat) sigui útil als objectius econòmics, absolutament pla, versàtil i mal·leable. És a dir, un nou proletariat capaç de, per saber fer, adaptable a, útil i eficaç per a la mutabilitat d’unes futures i atractives noves feines (encara no sabem quines) que ens permetin viure dins un món globalitzat. Darrere tot això, evidentment, hi ha una segona intenció tan perversa com l’anterior: la de colonitzar ideològicament els sistemes públics d’ensenyament amb l’objectiu de transformar la mentalitat col·lectiva en subjecte passiu perquè els nous ciutadans siguin incapaços de pensar i d’actuar.
És així com la LOMLOE, redactada seguint els postulats neoliberals dictats per l’OCDE, ha estat el paraigua legal sota el qual s’han aixoplugat les empreses privades per introduir-se al món de l’educació i vendre’ns les dietes miracle. La Conselleria d’Educació d’aquesta comunitat no n’ha estat aliena i, des de fa una dècada, s’ha deixat seduir per programes, empreses tecnològiques, gurús i xamans educatius que, amb el pretext de “millorar i transformar” l’educació, ens han abocat al pitjor dels escenaris possibles. Les pràctiques pedagògiques innovadores (sense cap base científica) i les “noves” metodologies han estat el pal de paller d’aquells que han volgut escoltar el sermó d’un pedagogisme new age que ha esmicolat en un tres i no res el coneixement, en un intent flagrant de destruir l’educació i el pensament crític en favor d’unes pràctiques amables consumides, ara, per alumnes ensucrats i emocionalment febles, el futur dels quals és incert i esfereïdor alhora.
Definitivament, hem perdut de vista el valor de la bellesa, de l’art i del creixement cultural. Ara mateix, com explica el professor Nuccio Ordine a La utilitat de l’inútil, l’enriquiment humanístic no serveix perquè això, tanmateix, no aporta un benefici econòmic immediat. Mentrestant, els que feim feina dins l’aula seguirem avaluant criteris als alumnes d’una escola emotiva que ha perdut el rumb quan ha picat l’ham d’aquells que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi. Josep Pla, en un exercici de lucidesa tan senzill com profund, va acabar per demanar: “Escolti, i tot això qui ho paga?”
*Professor de l’IES Felanitx i membre de l’associació OCRE (Observatori Crític de la Realitat Educativa)
