La reina que no tenia regne

La seva veu fou aclamada arreu del món i, baldament haver conquistat el cor d’un rei, no tengué més regne que els escenaris que al llarg de la seva carrera trepitjà. Parlam d’Elena (Armanda, Josefa i Nicolasa) Sanz i Martínez de Arizala. Una d’aquelles artistes de vida sucosa, que la seva cridanera biografia ha estat esbombada alhora que novel·lada en diverses ocasions. Membre d’una família de misterioses arrels, diuen si emparentada amb una part de l’aristocràcia espanyola, nasqué a Castelló de la Plana l’any 1844. A l’edat dels deu anys començà la seva formació musical a un col·legi de Leganés, continuant els estudis de cant al Reial Conservatori de Madrid, on presumiblement hauria conegut Baltasar Saldoni, compositor i pedagog català, que s’albira si l’hauria promocionada com a contralt arreu dels cercles més sibarites de la societat madrilenya del moment, on començà la fama de Sanz. Aquesta fama la portà a entrar poc després a la companyia d’òpera que capitanejava la venerada soprano italiana veïna de Madrid Adela Patti, amb qui actuà en reiterades ocasions per Europa.
L’any 1872, Elena Sanz, qui aleshores ja era mare d’un nin d’un any de vida de pare desconegut —a qui donà el nom de Jorge— a Viena conegué el futur Alfons XII de Borbó. Un encontre que segons alguns historiadors no seria casual, sinó que fou obra de la mare d’aquell proper sobirà: la indomable Isabel II de Borbó, qui, com a bona melòmana, d’ençà de feia alguns anys seguia i idolatrava la veu i vàlua artística d’Elena Sanz i que premeditadament hauria ideat la trobada entre aquesta i el seu fill, amb la intenció que aquell s’oblidés de contreure matrimoni amb la seva cosina María de las Mercedes de Orleans, filla del duc de Montpensier, etern rival de la monarca isabelina. Finalment, Alfons, qui era tretze anys més jove que la popular contralt, de seguida s’enamorà bojament d’ella. Però, poc després, Sanz partí de gira per Amèrica del Sud, mentre que ell tornà a la seva pàtria, on l’any 1874 fou coronat rei i on es casà quatre anys després amb la seva cosina. Un matrimoni que malauradament acabaria passats cinc mesos i que submergí el novell monarca en una profunda depressió, estat del qual en començà a sortir per les primeries del 79, quan acudí a una funció d’òpera en el Teatre Reial de Madrid, on actuà la seva antiga amant. Una fita que marcà un abans i un després dins les biografies d’Alfons XII i Elena Sanz, car, d’ençà d’aquell moment, es diu que ell ja no la deixaria escapar. A banda d’obligar-la a abandonar els escenaris, li adjudicà una pensió (que sortia de les esquenes dels espanyols) amb la qual l’exdiva pogués viure de forma desfogada, endemés d’un xalet d’estil parisenc ubicat devora la reial residència, on sovint Alfons XII acudia a la recerca d’amor.
Però, el penúltim dia del novembre de l’any 1879, amb la intenció de deixar descendència legítima, aquell monarca va contreure segones noces amb Maria Cristina d’Habsburgo-Lorena i, just dos mesos després, Elena Sanz paria a París el seu primer fill, fruit dels encontres amb el sobirà alfonsí que feia dotze. Un nin a qui la contralt batejà amb el nom del seu progenitor, i de qui a l’any vinent tornaria a tenir un segon fill, que nomenaria Fernando. Dos reals bastards reials portadors dels llinatges de sa mare i noms de pila fortament lligats a la família reial espanyola, que la seva existència no era cap secret entre els cercles monàrquics de l’Espanya del moment, tot i que sempre visquessin a París, allunyats de la corona borbònica i gràcies a l’assignació que rebien del seu pare. Aquesta pensió que els deixà d’arribar rere la mort d’aquest, l’any 1885, per ordre de la seva viuda, qui coneixia fil per randa la relació que existia entre el seu espòs i la cantant.
Després d’aquell fet, Sanz plantà cara a la Casa del Rei d’Espanya, a qui amenaçà en treure a escena la correspondència que durant dècades havia mantingut amb el sobirà com a prova del seu llarg romanç, si no li restablien la pensió. La nòmina s’acordà permutar per una quantitat de diners en efectiu que la cantant acceptà a canvi de silenci, però que arran del seu mal cap prest s’esfumà i la portà a la més absoluta misèria, estat que acompanyà aquella en altre temps aplaudida veu de sòlida fama fins que finí, a la capital francesa, sola i oblidada, la nit de Nadal del 1898. La mateixa artista que deixà la seva exitosa carrera per amor a un rei, a qui el poble batejà com la favorita per motius més que evidents, a qui la sobirana Isabel II de Borbó tractava de mi nuera ante los ojos de Dios i que fou admirada i descrita per Emilio Castelar o Benito Pérez Galdós, entre d’altres.