A la galeria Fotonostrum de Barcelona, la foto en blanc i negre Le baiser de l’Hôtel de Ville, de 1950, de Robert Doisneau, omple tota una paret blanca, acompanyant la mostra de moltes altres fotografies de l’autor i una pel·lícula sobre la seva vida i obra.
La fotografia més reproduïda en el segle XX, en forma de cartells, objectes i fins i tot tatuatges, és una imatge fixada en el temps, quan l’any 1950 la revista dels Estats Units Life va demanar al fotògraf francès Robert Doisneau captar imatges sobre la vida quotidiana del París de la postguerra.
Després de la Segona Guerra Mundial, després de tant de sofriment, pobresa i destrucció, una parella es besa apassionadament al carrer, davant l’ajuntament, aliena als caminants que l’envolten. El seu bes, objectiu del fotògraf, la parella que s’estima envoltada pels vianants, representa el símbol de l’amor que triomfa sobre la guerra.
Reclutat com a soldat i fotògraf de la resistència francesa a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Doisneau també va produir imatges de França en temps de guerra, però ell era un home de pau, amant de retratar les coses senzilles, els carrers dels obrers, les criatures esparracades dels carrers dels barris pobres on ell havia viscut d’infant. I fa un homenatge a l’amor, cerca dos joves, estudiants d’actors que eren entre si parella, i els fa posar en diferents indrets de París, demostrant el seu amor. La fotografia quedarà ignorada fins que en els anys vuitanta li demanen fer-ne un cartell, que el portarà a la fama, i la fotografia agafarà la volada de la popularitat.
En un article anterior, quan feia molt poc de la invasió de Rússia, una guerra que havia de durar molt poc, vaig descriure una imatge real, la d’un casament al front d’Ucraïna, mentre queien les bombes i, entaforats en les trinxeres plenes de fang, una parella intentava posar un alè d’esperança a tanta bogeria i destrucció. En un lloc incert, amagats de l’enemic, un home i una dona i els seus companys, intentaven mimetitzar-se entre les fulles seques del bosc. Amb un fred intensíssim, vestits amb pantalons i caçadora motejats de fulles seques i armilles antibales, la núvia es destacava del mosaic terrós com una papallona blanca sobreeixida del fang. Duia un pom de flors menudes, blanques, sobre els cabells rinxolats, poncellats a un petit vel que li arribava a mitja espatlla, i cantaven. Cantaven una cançó trista, melodiosa, que un dels companys harmonitzava amb un llaüt. Cantaven a la vida, a l’amor, en el front de la guerra, mentre esperaven la mort.
“Amb un fred intensíssim, vestits amb pantalons i caçadora motejats de fulles seques i armilles antibales, la núvia es destacava del mosaic terrós com una papallona blanca sobreeixida del fang”
Les notícies res no han dit d’aquests éssers, que enmig de la barbàrie s’estimaven. Éssers de qui potser una bomba, un tret, un míssil, han convertit l’amor en despulles, mentre el vel blanc i el pom de flors menudes, blanques, sobre els cabells rinxolats de la núvia, ara resten en un manyoc, enfangats, esborrats dins la trinxera.
El cant a l’amor, el del casament amb núvia de tul blanc, els seus cants i la fotografia de París de la parella que s’estima, res té a veure amb fabricar herois i pressionar-los cap a la mort. Fomentar l’odi, la destrucció, com fan Putin i els països de l’OTAN, enviant-hi armes a dojo, tancs defectuosos i més avions. La bogeria, que pot desencadenar una Tercera Guerra Mundial i pot matar tots els baisers de l’Hôtel de Ville.
