Cada dissabte, mentre na Maria i en Carles berenen, a tots els déus inventats i per inventar els consumeix una impotència feta d’enveja. La causa podria ser la gola; l’assortiment d’embotits de què gaudeixen els dos humanets és de fer caure la bava. De totes maneres, vistes les indigeribles combinacions que en fan aquells dos cossos mortals, els déus senten més bé repugnància: “era menys letal quan no pensaven a berenar que ara que es foten untures i tallades entre panxa i esquena”, pensen des del més enllà.
I, tot i això, als déus els sacseja l’enveja i és que el privilegi de la immortalitat, de la transcendentalitat, de la saviesa del tot i del res, els priva de l’espai que ocupa una vida. De l’espai que ocupa, per exemple, la ingenuïtat i la inconsciència que habita dins en Carles o dins na Maria quan es preparen per anar a conquerir veritats que ni saben què els expliquen.
Na Maria i en Carles de vegades també envegen els déus; voldrien conèixer el gust, el tacte o el color de qualsevol de totes les llavors que han anat sembrant durant els darrers mesos de conquestes. Conèixer el nom o la forma de qualsevol de tots els teixits que han cosit i que ara els sostenen tan viva la vida.
Aquest dissabte, però, no hi havia ni repugnàncies, ni enveges, ni impotències. El destí era Campanet i, com que el recorregut passava per Sant Joan, el poble de na Lluïsa i na Júlia, elles els esperaven amb un banquet bastant més lleuger que l’usual dels dissabtes. A més, na Lluïsa calmaria els déus omplint els silencis de preguntes amb resposta —“deuen ser d’ahir aquests croissants?”— i na Júlia calmaria els mortals omplint-los la consciència de fantasia —“Jau aquestes dues llavors, les he collides de l’hort dels déus. Sembrau-les on elles us demanin i collireu fruites de gust, tacte i color”.
Només havien berenat i la història ja tenia tots els engranatges en marxa.
Els déus, que aquell dia s’ho miraven tranquils, tenien tota la il·lusió dipositada en el primer encontre programat. En Rafel Gelabert és l’home de les respostes, no hi ha periple humà que no sàpiga justificar de causes i conseqüències. Coneix tots els motius i tots els fets que han modelat la història de la senyora Humanitat i, és clar, quan un és déu agraeix adesiara contemplar com les vides encuriosides es valen per si soles.
En Rafel els va oferir moltes més explicacions de les que els cervells dispersos de na Maria i en Carles estan capacitats per assimilar; així i tot, els tenia l’atenció més que captada, i és que ells dos de cada vegada controlen millor la tècnica del callar i escoltar. La ruta que varen fer amb en Rafel va ser com una sessió intensiva d’ubicació en aquell poble. En un moment, les places i carrers varen deixar de ser llocs desconeguts per convertir-se en llocs familiars.
Així i tot, s’acostava el moment d’acomiadar-se d’aquell savi i posar els déus a feinejar, en Carles i na Maria també necessitaven nodrir-se de fantasies.
En Keni ho tenia tot a punt: mantes, coixins i matalassos. Els esperava a qualque hora indeterminada de l’horabaixa. Na Mar i en Martí, els seus fills, segurament també esperaven, però com que els infants són uns mestres en l’art de sabotejar el pas del temps, possiblement la seva espera no fos ni curta ni llarga, simplement un horabaixa de dissabte interromput per la visita de dos individus que, tot i aparentar ser de la seva mateixa espècie, tenien una actitud sospitosa. Massa grossos per a tanta juguera.
Na Maria i en Carles, quan varen conèixer en Martí i na Mar, varen saber que mentre fossin amb ells no els faria falta envejar cap divinitat. En Martí, amb la generositat més pura, dolça i tendra que existeix, els va oferir de veure el món a través del prisma per on ell l’observa. Na Mar, amb la rebel·lia més poderosa, noble i divertida que s’ha vist mai, els va revolucionar la conformitat de tots els déus. I en Keni, amb la serenor d’un veterà de l’existència, els mantenia tots quatre protegits dels perills subtils i dels mundans.
Diumenge el temps ja no corria per a ningú. Cadascú enfilat damunt la seva bicicleta, varen anar a visitar el que en principi hauria d’haver estat una pedrera abandonada, però que va resultar ser un parc d’atraccions clandestí. El que pareixien caramulls de runes, realment eren tresors enterrats. El que pareixien pedres i troncs, realment eren ossos d’animals extingits, o eren instruments d’una banda rústica, o eren eines de camuflatge, o pistes d’un enigma, o…
Després, el temps va aparèixer d’imprevist i amb ell va arribar el cansament, la gana i una costa infinita que pujava altra vegada fins a Campanet. El temps tampoc no va estar gaire estona a tornar partir, només fins que dinaven al jardí entre rialles, rots, moixos i jocs.
Ja es començava a veure el final a aquella visita a Campanet i na Maria i en Carles tenien una cosa pendent, havien de sembrar la segona llavor que els havia donat na Júlia just començar aquella aventura. La primera l’havien sembrada el dia abans a mitjan recorregut entre Sant Joan i Campanet. Ara els tocava cercar un bon lloc on pogués germinar l’altra. Es dirigiren cap a les muntanyes, creuaren el bosc on s’amaguen les fonts Ufanes i començaren a escalar muntanya amunt fins que no quedava més muntanya per escalar. I allà, enmig d’una encletxa de la roca, hi deixaren aquella petita capsuleta plena de flors de mimosa i de paraules minúscules. Els déus agraïren l’ofrena.
Els humans tornaren al poble, havien d’escriure una història abans que el pas del temps s’endugués els records d’aquella vida que mai va veure córrer el temps.
Instagram: @quecadascuescuriacaseva
Podcast: www.titoieta.cat
