Si abans de passar-hi un cap de setmana, na Maria i en Carles haguessin enumerat tots els coneixements que tenien sobre Alcúdia, la llista hauria estat més o menys així:
- D’Alcúdia surten els ferris.
- Alcúdia té una albufera.
- Alcúdia té un port, cada estació més trist que a l’anterior.
- Res més.
Arribar-hi així, sense saber on posar el primer peu, hauria estat el seu estil, però d’ençà que cerquen irrompre en vides alienes, que el seu estil necessita adaptar-se als seus propòsits, per això ho feren diferent: s’informaren. No fa falta gaire perspicàcia, però esbrinar que a Alcúdia hi ha una ràdio els va fer sentir que eren tots uns professionals de l’astúcia. El pla era immillorable; demanarien als locutors de la ràdio local que anunciassin en antena l’arribada de dos ciclistes xafarders, necessitats d’allotjament i disposats a escoltar tantes històries com ho estan per contar-ne. Si els quedava una mica de dubte sobre l’excel·lència del seu pla, de ben segur que es va dissoldre quan en Sebastià Moranta, el locutor, es va entusiasmar quasi tant com ells amb aquella idea. En Carles i na Maria, experts en entrecolcar paraules en les frases més inoportunes, feren una entrevista impecable, formularen frases completes i comprensibles.
Partiren cap a Alcúdia fantasiejant que una tropa d’ancians curiosos els esperarien a l’entrada del poble, tots disposats a rebre’ls a casa, tots disposats a demostrar ser el millor amfitrió, però sorprenentment ningú els esperava fent bulla. Devia haver estat cosa de la ingenuïtat picarona, que sovint els boicoteja les visions. Fos com fos, havia arribat l’hora d’improvisar. S’esmunyiren pels carrers d’aquell poble emmurallat i, amb tota la indiscreció que cultiven amb esment, s’entremeteren en el dia a dia de tants vilans com trobaven.
Passaven les hores i aviat detectaren en el seu instint aventurer la urgència de trobar un lloc on romandre. Es dirigiren a la rectoria i, tot i trobar tancat, aconseguiren un número de telèfon. D’aquella cridada esbrinaren que parlaven amb un de tants diaques que hi ha a Alcúdia, que el rector era a Roma però que tornava aquell mateix dia i que al poble hi havia un convent de monges franciscanes.
Les hores següents les passaren tocant els timbres de tots els portals eclesiàstics d’Alcúdia, però farts de no trobar el que cercaven decidiren aprofitar la darrera estona de claror per visitar les ruïnes de Pol·lèntia, la ciutat romana. Com la majoria de jaciments històrics, aquest també els va impressionar, tant, que quan varen ser a l’antic amfiteatre varen saber que aquella nit no la volien passar a altra banda més que a la cova que presidia les velles grades d’aquell indret destinat a l’espectacle. La cova tenia uns barrots que impedien l’accés a l’interior, però quan s’hi van fixar bé van veure que un dels barrots era una mica més curt que els altres, això volia dir que l’accés només seria dificultós però no impossible.
“Necessitaven tapamenta, llenya i un jaç. Potser no dormirien com lirons però de ben segur que hauria estat pitjor dormir al convent de les monges momificades”
S’organitzaren. Necessitaven tapamenta, llenya per fer foc i un jaç perquè el descans fos menys rostit. De les monges aconseguiren unes mantes; dels ullastres, branques per fer un matalàs, i d’aquí i d’allà, llenya per escalfar el seu cau. Potser no dormirien com lirons però de ben segur que hauria estat pitjor dormir al convent de les monges momificades.
Era diumenge, els quedava tot un dia per esbrinar els secrets del caràcter d’aquell poble tan discret i elegant. Anaven a la deriva per carrerons quan els va cridar l’atenció una porta amb un cartell emmarcat de color groc. Desferen un parell de passes per llegir: “Antònia Marquès, moda, calçat, decoració i artesania”. “Vet aquí n’Antònia Camia d’Alcúdia”, varen pensar mentre li tocaven el timbre. No s’equivocaven en absolut, va resultar que les dues Antònies tenien més coses en comú, a part del nom i l’ofici, les Antònies compartien records de temps passats i és que havien viscut l’època estudiantil plegades a Barcelona. A en Carles i na Maria sempre els fa gràcia ficar el nas entre coincidències i connexions, però el que els va satisfer més de tot va ser la magnífica explicació que n’Antònia Marquès els va fer sobre el passat i el present del seu poble.
Llavors ja només els quedava una cosa d’Alcúdia, trobar el rector. Havien esbrinat que la seva recent visita a Roma tenia a veure amb el seu vast coneixement sobre Ramon Llull.
Els havien dit que el pare Jordi, més que un peó de l’església, era un savi i un filòsof. Eren massa temptadores les referències com per desistir en la dificultosa tasca de seguir-li el rastre. Cap diaca ni cap escolà sabia amb certesa en quina església del municipi apareixeria, així que na Maria i en Carles varen fer i desfer quilòmetres fins que finalment el trobaren en una missa, convidant els assistents a desfer-se en mamballetes, desmuntant la solemnitat. Era ell.
No tenien preguntes preparades ni propòsits clars per a aquella trobada. Com sempre passa quan val la pena, no els va fer falta. Aquella conversa amb en Jordi Gayà va ser la lliçó que no s’ensenya a les escoles ni a les universitats. En Jordi és un estudiós de l’amor, un sapiens que no deixa que l’enganyi la certesa d’una creença. No deixa que el mite, la llegenda o la metàfora es converteixin en creença. Un sapiens que de la creença n’aprofita sols el dubte.
