Quatre Cantons 3 o l’antítesi de la casa mallorquina

Maria Mesquida Artigues ▼
Tenc la certesa que l’esdevenir de les coses ens impulsa de cada vegada més a observar, llegir i viure la quotidianitat de des de diferents perspectives i això, precisament, és el que ha fet, i fa, n’Albert Iglesias Aulet (Felanitx, 1995). La casa de la seva padrina materna, al carrer dels Quatre Cantons, és una casa austera, de dos aiguavessos, pati i on l’equació de persiana verda amb una fulla entreoberta i cortinetes a la vidriera hi era present. Una casa hermètica? Sigui com sigui un espai d’estricte intimitat.
D’uns anys ençà, ja no és així. N’Albert ha rellegit casa seva per habitar-la d’una altra manera. M’explica que la llavor d’aquesta relectura la trobam el 2018 quan participà per primera vegada a la Nitx de l’Art i obrí la casa. A més, durant la pandèmia es va establir a Felanitx i, com si es tractàs d’un joc –i amb la intenció de llevar la maleïda humitat mallorquina en alguns punts–començà a picar les parets fins a deixar pràcticament totes les estances en pedra viva. Aquesta nuesa de la casa entronca amb la intenció de l’artista; que també vol despullar-se, sortir del cau i acostar-se a peu de carrer. En aquesta casa, oberta ara de bat a bat, hi tenen lloc tot un seguit d’accions. S’ha convertit en un espai que ens convida a mirar i, quan hi escau, a entrar-hi per poder gaudir de la perfecta simbiosi entre l’arquitectura i les pintures que, amb un fort lligam biogràfic amb el seu artífex, pengen de les parets.
A n’Albert fa uns vint anys que el conec i, des de fa estona, i ho dic en el bon sentit de la paraula, però també amb total contundència, ja que ell m’ho va confirmar, pens que un dels adjectius que el defineix és el de “canviant”. Es descriu com una persona que necessita estímuls nous constantment i, com si fos un divertiment, ho ha aplicat també al seu espai vital. El joc de l’art permet una bona convivència entre la vida domèstica i la pràctica artística, mitjançant la metamorfosi de la façana, “l’habitació de jugar” de la infantesa, el rebedor i la seva pròpia habitació en espais expositius i, per extensió, en espais temporalment públics. Seguint amb les paraules, un binomi amb el qual se sent identificat és teatralitat/escenografia; i és, a través d’aquest recurs, que processa diverses festivitats del calendari judeocristià i també la nostra cultura local. La manera en què ho fa beu de l’anomenada religiositat domèstica basada en els altars d’època romana i en l’esperit de les capelletes que, per barriades, s’anaven passant de casa en casa.
D’aquí a uns mesos tornarem a arribar a Nadal i, si guaitam per la finestra, hi trobarem el Betlem. És una representació de caràcter eclèctic i que pot variar segons el context del moment. Conta que l’any passat feu una representació en to de crítica –sense figures i amb un paisatge desolat–, ja que esclatà el conflicte a Palestina
No obstant això, per Setmana Santa és quan la teatralitat/escenografia cobren total sentit, ja que ens convida a passar cada dia pel davant d’aquella finestra. Començant pel Diumenge del Ram quan hi col·loca el brot d’olivera acabat de beneir. A partir d’aquest dia, podem veure com cada dia entre aquelles quatre parets hi desfilen tota una sèrie d’objectes que ens remeten a diverses escenes de la passió de Jesucrist situades entre el Sant Sopar i la Resurrecció
Aquestes variacions escenogràfiques culminen el dia de Pasqua amb la petalada de roses vermelles que, des de 2021, llança des del balcó a la Banda de Música quan passa per davant casa seva de camí cap a sa Font. Apunta que ho fa com a agraïment a la formació musical per acompanyar les celebracions felanitxeres i, en especial, la que més li agrada: la Setmana Santa. Se sent fascinat per aquesta festivitat a causa, precisament, del component escenogràfic i teatral que la caracteritza. Així i tot, cal matisar que, enguany, aquesta petalada s’ha fet extensiva a tota la comitiva.
Quan ha passat Pasqua solem dir que “a l’instant serem a l’estiu”, i amb l’estiu arriba un dels dies grans de Felanitx: Santa Margalida. A la façana s’hi poden observar dues gloses dedicades a la santa patrona de la Vila que flanquegen un penó inspirat en els Cavallets que penja del balcó. Al centre d’aquest estendard hi trobam la dama envoltada per una sanefa amb els quatre colors que conformen la vestimenta d’aquestes figures i, a cada extrem de la sanefa, hi ha tres cascavells. Avançant una mica més en el calendari, podem dir que hi ha felanitxers que comencen l’any dia 1 de gener i d’altres, com jo mateixa, que el començam dia 28 d’agost. Aquest dia les escenografies de n’Albert també han estat a peu de carrer en algunes ocasions. Per una banda, amb tres escultures de gran format (4,5 m) lligades amb Felanitx i el seu patrimoni, i que també li servien de rebost per dur el beuratge pel dia de la festa. Hem pogut veure la gerreta felanitxera, l’estàtua de la Pagesa, ubicada vora la parròquia, i una ampolla de Canya Valls. Aquesta darrera feta en honor al 50è aniversari d’aquesta beguda. Per altra banda, el 2022, no podem oblidar l’irreverent pregó del Cosso que pronuncià presidint un peculiar Sant Sopar. El discurs el precedí una magnificent entrada a s’Arraval, com si es tractàs d’un pas: el pregoner vestit de dama davall un templet. Per tant, com veiem, les referències iconogràfiques de la Setmana Santa hi són sempre molt presents.
Així i tot, un dels actes que dona el sus a les Festes de Sant Agustí és la Nitx de l’Art. En aquest cas la planta baixa de la casa i la seva habitació, l’espai més privat de tots per antonomàsia, es transformen en espais de trànsit per a observar les dèries artístiques d’una persona dissident, que viu als marges, que fa política i que novol passar desapercebut, però que tampoc no cerca la provocació, malgrat que la gent s’ho pensi. Són les curolles de n’Albert Iglesias Aulet. Veurem enguany que hi trobam, com diu ell, “an es quatre cantons”…