En Carles i na Maria amb els anys han tornat una mica exquisits a l’hora de conformar-se amb el que la sort té per oferir-los. I com que ells fan i desfan les teories del seu món amb la mateixa senzillesa que aproven i desaproven les normes que s’autoimposen, així de fàcil varen substituir l’ideal que duien per bandera «basta donar una oportunitat a la sort» per un judici realista «I si en lloc d’excusar la desorganització que ens domina, provam de ser previsors?»
Abans de visitar Artà ho intentaren tota la setmana, es marcaren l’objectiu d’assegurar-se un llit i un sostre i planificaren l’estratègia a base de telefonades insistents a tota mena d’autoritat artanenca. Tanmateix, res no els va funcionar i amb la hipocresia més traïdora decidiren tornar a jurar fidelitat al principi de sempre «que decideixi la sort».
I la sort, entre ofesa i orgullosa, els va delectar amb un assortiment selecte de personetes i sorpreses.
En Jaume Colom va ser la primera víctima. Ell, que no té per costum mirar la televisió els horabaixes qualssevol, casualment va fer una excepció un dia i un moment en què na Maria i en Carles explicaven les seves desventures davant una càmera d’IB3. Pel que deien, en Jaume va deduir que més d’hora que tard els tocaria visitar Artà, el seu poble. El que no va poder deduir en Jaume era que, tres setmanes més tard, trobaria na Maria i en Carles mig perduts, asseguts davant el portal de ca seva, meditant un pla per trobar un lloc on romandre. Eren tots allà quan la sort, amb un deix de xuleria, va picar l’ullet a en Carles i na Maria mentre en Jaume, la bondat feta persona, els va oferir tot el que tenia i més.
Amb el refugi assegurat, na Maria i en Carles es varen poder relaxar. Trescaven sense rumb fins que, guiats per l’olfacte, varen seguir un rastre de xocolata calenta i de cop eren enmig d’un mercat de Nadal. Entre aquella multitud d’artanencs abrigats, només la sort sabia que allà hi trobarien les properes dues víctimes.
Na Rosa, com na Maria, solia jugar a bàsquet. De fet, elles dues havien coincidit a entrenaments i tornejos puntuals anys enrere. Na Maria, com na Rosa, solia guanyar-se l’estima de la gent del bàsquet a base d’una discreció enginyosa. Per això, na Rosa i na Maria solien despertar l’interès de tothom, menys el mutu, per això no es coneixien més que el nom. Fins aquell vespre.
Hi havia música en viu i com que en Carles havia oblidat ballar, na Maria s’exhibia per tots dos. Entre coces i girs tribals, va afinar un rostre familiar entre la gent arremolinada de fred; pareixia na Rosa. Com que aquell vespre na Maria interpretava el seu personatge més indiscret, la intromissió li estava permesa i així, per fi, varen conèixer na Rosa i la seva parella, en Josep, el baixista del grup. Amb un moment varen tenir l’endemà organitzat: tots quatre farien una ruta en bicicleta per les muntanyes del parc natural d’Artà. Era un pla ideal, el pla que haurien dissenyat si la sort no ho hagués fet per ells.
I ja els tens l’endemà al matí, na Rosa i en Josep amb l’estil impecable de dos ciclistes com déu mana i darrere darrere, en Carles i na Maria com dos pallassos en rodes. Tanmateix, estaven meravellats: el dia, la ruta, el paisatge i sobretot la companyia els tenien embadalits. La sort no havia deixat detall sense atendre, però no tot havia de ser feina seva, na Maria i en Carles també haurien d’aportar quelcom a la trama d’aquella història.
Els va tocar aportar-hi les forces que no sabien que tenien. La ruta era un desnivell constant, al camí tant li era inclinar-se fins a apuntar al cel, com fer-los davallar per costes vertiginoses. Durant qualque estona en Carles i na Maria no les tenien totes, no gosaven fer evident el dubte, però tampoc deixaven de fer càlculs sigil·losos per equiparar l’energia que deduïen en reserva amb el desnivell que deduïen per endavant. Finalment, ho salvaren i després, el que realment els va salvar a ells, varen ser les taronges que es cruspiren tornant a Artà per no dir, aquella paella que varen compartir aquells quatre cossets que recuperaven forces.
Ja només els quedava una cosa, la visita obligatòria al clergat. El dia abans havien aconseguit xerrar amb el frare Bartomeu i ell s’havia oferit per acollir-los durant la segona nit al convent. Na Maria i en Carles eren a una passa de culminar la seva visita a Artà. El frare Bartomeu els esperava amb un sac ple de preguntes i una paciència infinita per escoltar les seves respostes, de cada pic més filosòfiques. Però abans d’anar cap allà decidiren aturar-se al cafè de l’auditori per fer un suquet i aquella pausa de silenci que sempre necessiten. I ves que just aquell dia, just al cap de vint minuts projectaven una pel·lícula a la sala gran! Estaven emocionadíssims, pagaren l’entrada, miraren la pel·lícula i afegiren aquell acte a la llista de «lliçons per a l’Ajuntament de Felanitx». Llàstima que la sort no sigui tan eficaç amb l’autoritat com ho és amb els antisistema inadaptats com en Carles i na Maria. Llàstima que l’Ajuntament, d’aquella lliçó no en va saber fer més que una broma el dia dels innocents.
Preguem per la sort, felanitxers.
