Na Maria es va aixecar amb la solfa dels dissabtes. Hauria pogut fer cas de l’advertència del paquet de cereals, “el desayuno es la comida más importante del día”. En lloc d’això, es va fotre una tassonada de llet amb “copos de trigo sabor a chocolate”, i és que la distància que els tocava aquell cap de setmana era una broma, no li caldrien els superpoders d’un berenar com toca per anar fins a Algaida.
En Carles es va aixecar amb la tranquil·litat amb què s’aixeca els dies que no el desperta un despertador. La nova rutina dels dissabtes: anar preparant cosetes fins que arriba na Maria, sempre a una hora diferent de la que havien quedat i llavors ja parteixen cap allà on ningú sol saber què els espera. Era cert que era un dissabte especial, els de Titoieta Ràdio els esperaven a les onze en punt per fer-los una entrevista tot just arribar al poble. Però anar fins a Algaida era una broma, no feia falta fer fues.
De cop, va arribar na Maria, sospitosament puntual. “Deu haver deixat la meitat de coses”, deduí en Carles, “faré el mateix”. I així, d’aquesta qualsevol manera, varen partir els dos cossets cap a Algaida, un dessabeït i l’altre sense abric. En tot el dematí no se’ls havia ocorregut mirar l’hora en cap moment, però quan varen ser a Porreres s’hi van dignar. Vint-i-cinc minuts per les onze, casualment els mateixos minuts que faltaven per a la cita amb els de la ràdio. De cop les presses, una frissor ofesa per haver estat ignorada des que s’havien despert. L’abric que en Carles no duia no li va fer falta en aquell moment, havien començat a fer més via que el fred. Ara bé, l’energia que na Maria no havia ingerit sí que va fer notòria la seva absència. Ho hauria vomitat tot si no hagués estat perquè no tenia temps.
I així, amb els alens entrecolcats i la cara desfigurada, arribaven als estudis de Titoieta Ràdio. Na Maria i en Carles encara no ho sabien, però acabaven de conèixer qui aviat es convertiria en el tito Biel, una personeta feta tota d’amor, sense gluten, sense lactosa, sense oli de palma, apte per a tothom. Els va saludar amb tota la calma que ells miraven de recuperar, els va entrevistar i els va convidar a acompanyar-lo a dinar, juntament amb tot l’equip de la ràdio. La norma que tenen en Carles i na Maria que dictamina que no es pot rebutjar cap oferta va decidir per si sola, però abans de dinar tenien una altra aturada prevista. Na Mireia de Can Majoral els esperava amb dues copes a punt d’omplir de vi i unes claus que obrien la porta de la casa on es refugiarien les properes dues nits. Es varen deixar caure pel celler de na Mireia per acabar interrogant-la en un intent ansiós per conèixer el caràcter del poble que havien decidit descobrir. Els va donar quatre pistes, però tanmateix per saber què s’hi cou sempre s’ha de degustar.
A l’hora acordada varen presentar-se al bar Repic. Allà hi havia el tito Biel amb tota la resta de radiofonistes de Titoieta, una tropa de veterans de la bauxa i la diversió, o dit d’una altra manera, una colla de frikis que, lluny de renunciar a les seves peculiaritats, havien trobat la manera de fer que fos el món qui s’adapta a ells i no pas a la inversa.
En Carles i na Maria varen sortir gojosos d’aquell dinar, havien trobat el que no sabien que cercaven. N’estaven tan contents que durant el transcurs de l’horabaixa varen decidir que demanarien al tito Biel si li faria res endur-se els seus nous fillols al sopar que tenia programant amb el seu altre grup d’amics.
“Al final els va convidar a passar i un moment després ja seien a taula amb un plat ple per a cadascú. No podien estar més satisfets de la seva poca vergonya”
Aquell sopar va ser una classe magistral sobre com fer-ne, d’un poble, la festa. Eren tantes i tan esbojarrades les gresques que havien muntat els de la generació de radiofonistes d’Algaida, que a na Maria i en Carles els espirejaven els ulls i les idees.
Abans d’anar a dormir varen fer una darrera aturada al bar s’Acadèmia. Hi havia en Jota (aviat, el tito Jota), el radiofonista més punky, el més antisistema, el més seriot i, encara que ell no ho sap, el més romàntic al cap i a la fi. Tot plegat es va convertir en un diàleg d’altes hores, desatès de tot complex, fet tot d’afalacs sobre afalacs.
L’endemà va ser dia de muntanya, enfilaren cap a Randa amb les bicicletes i fins a Cura a peu. L’objectiu era descobrir quin era l’objectiu. Per començar interrogaren el capellà de dalt del monestir però aviat varen adonar-se que no entenien cap resposta i descartaren que fos aquell el propòsit. Decidiren anar fins a Sant Honorat, els havien dit que allà hi trobarien més capellans i gent meditativa. També els havien dit que no era bona hora, que tan a prop del migdia segurament devien dinar. Aquella conjunció d’elements ja començava a tenir més pinta d’objectiu. Coincidia que ells també començaven a tenir gana.
Varen tocar els timbres d’aquell temple de forma insistent, fins que en Lotele, el rector, es va aixecar de taula i els va anar a obrir. Aviat va entendre que aquella visita era quelcom paregut a una entrevista i s’ho va agafar amb tant d’entusiasme que després de cada resposta hi afegia un “¿Qué más quieren saber?” En Carles i na Maria no entenien cap dels seus arguments, però els gests energètics i les expressions explosives d’aquell bon home els divertien tant que valien cada segon de conversa. Al final els va convidar a passar i un moment després ja seien a taula amb un plat ple per a cadascú. No podien estar més satisfets de la seva poca vergonya, però quan el pare Miquel els va donar via lliure per explorar el monestir, va ser com tocar el cel. No varen deixar una porta sense obrir.
A entrada de fosca arribaven a Algaida. Volien acomiadar-se dels seus tiets, s’entretengueren amb una tassa de xocolata calenta fins que el tito Biel els va convidar, a ells i al tito Jota, a sopar a ca seva. I així, en el subsòl d’una conversa que xerrava de tot i de res, els silencis s’explicaven el plaer i l’alegria d’haver creuat les seves vides.
