Un àngel, una dona en topless i cent duros d’or redolant pel carrer 

El dia de Santa Catalina de 1885, després d’un inútil i aspre penar, finia de tuberculosis al palau d’El Pardo de Madrid qui durant els darrers onze anys havia portat la Corona dels espanyols, Alfons XII de Borbó. Dies després, la madrilenya basílica de San Francisco el Grande hostatjava un multitudinari funeral per l’ànima d’aquell sobirà. Cerimònia a la qual hi prengué part Bartomeu Massanet i Nadal.
Va ser un tenor manacorí nascut el 1856 i conegut artísticament com l’Angelo, que per aquells dies era considerat un dels millors cantants del panorama operístic europeu qui durant l’expressada missa entonà l’Ave Maria de Cesar Frank, i cobrar per la seva intervenció la fortuna de cent duros d’or, provinents, per descomptat, de les arques de l’Estat. Feia quatre anys que s’havia esposat amb Dionísia Goula i Fiter. Nascuda a Palma el 1867, era filla del director d’orquestra, i descobridor del talent de Massanet Joan Goula i de la tiple Dionísia Fiter. Una destra intèrpret de piano que als 14 anys, bojament enamorada, es casà amb aquell tenor a qui amb il·lusió durant un feix d’anys esperà en el noble casal que l’Angelo posseïa en el centre de Manacor on, encetada la tardor de 1888, a la fi retornà coronat de glòria després d’una llarga tournée per Europa.
Una volta a la seva terra de bressol, Bartomeu Massanet organitzà una vetlada musical en el saló de la seva morada amb el propòsit de festejar els triomfs assolits i per tal de comunicar que havia estat contractat per actuar a ambdues Amèriques. Una vetlada durant la qual, acompanyat per la seva esposa a l’harmònium, ell, el baix també manacorí Miquel Riera, de qui descuidi, Benvolguda Amiga Lectora, que ja en parlarem en properes edicions, i una flamant diva estrangera d’identitat desconeguda feren les delícies dels convidats i dels centenars d’ànimes anònimes que es congregaren al carrer on escoltaven les melodies que s’escapaven dels finestrals oberts de bat a bat de la llar de l’Angelo, asseguda a l’actual plaça de la Constitució de Manacor.
Segons les cròniques, mentre després de cada intervenció a la residència dels Massanet i al carrer on s’ubicava esclataven tones de mamballetes i ovacions, Dionísia va sospitar que el seu marit compartiria qualque cosa més que fragments d’òperes amb aquella diva participant. Així, arrebossada de gelosia, farcida de ràbia i vessant foc, de forma abrupta baixà la tapadora de l’harmònium que polsava i tallà el duet de Mefistòfil que els suposats amants interpretaven. I mentre el respectable de la sala romania estupefacte i el del carrer, atès que no sabia què havia succeït a l’interior d’aquell improvisat coliseu, demanava a crits explicacions alhora que continuàs el xou, Dionísia, amb ferma decisió, s’encaminà cap al balcó i una vegada allà, davant mig Manacor, es descordà la brusa i deixà els seus pits, els pits d’una al·lota de 21 anys, a la vista de tots, endemés d’escorxar-se el collar que portava, regal del seu espòs, bastit amb els cent duros d’or que aquell tenor havia rebut l’any 85 després de participar del funeral que a Madrid havien celebrat en sufragi pel sobirà alfonsí que feia dotze.
Lògicament, després d’aquella escena, pròpia d’un film almodovarià, s’acabaria la soirée. Una estampa que durant dècades es mantingué viva dins la memòria especialment de molts de manacorins i que un segle i busques després d’haver tengut lloc, amb l’anhel d’esquivar el camí cap a l’oblit, fou recollida a un treball signat per Rafel Ferrer conformat per llegendes i fetes made in Manacor. Després d’aquell escàndol, Bartomeu Massanet es mudà a l’Havana, on finí el 1908, mentre que Dionísia continuà a Manacor, al casal que havia estat testimoni dels fets descrits, on el 1904 acabà els seus dies envoltada d’enyorança i de certa soledat, oblidada per molts dels qui tingué al seu costat únicament i exclusivament mentre comptà amb el respecte de Massanet, fet hipòcrita i malauradament molt típic de la nostra societat. Una dona que partí cap a l’eternitat enfora dels seus i sense que es tengui constància que ningú li hagués retornat els duros d’or que aquell capvespre de finals del setembre de 1888 feu redolar per l’indret manacorí popularment conegut com sa plaça de ses Verdures després d’haver, molt probablement, estat la introductora del topless a la coneguda com la capital del llevant de Mallorca.