Una experiència macabra

L’escriptor i dibuixant rossellonès Gaston Vuillier (1845-1915), gran viatger i enamorat de les Illes Balears, a més de plasmar les seves impressions al llibre Les îles oubliées –ja esmentat a un article anterior– va poder viure-hi algunes experiències inquietants. El seu primer contacte amb les Illes va ser l’octubre de 1888 quan desembarcà al port de Palma. Visità alguns monuments de la vila de la mà del Sr. Sellarés, un mallorquí que havia viscut molts d’anys a París. Un dia, aquest senyor li digué: “Avui vespre vos mostraré una cosa molt estranya dins la catedral”. L’escriptor relata així aquest fet:
«Arribàrem a la catedral, aquella nau immensa estava submergida en la foscor; mallorquines agenollades en terra desgranen el seu rosari i només s’aturen per agitar en silenci llur ventall, hi ha també alguns homes resant amb fervor. Després els cants s’aturen, els ciris s’apaguen a poc a poc i els canonges se’n van silenciosos i desapareixen dins l’ombra dels alts pilars. Aleshores algú s’apropa i ens murmura: “Venguin”.
El seguim, un capellà i un amic de Sellarès s’uneixen a nosaltres. He de confessar que estava molt intrigat. Encenen torxes i ens trobam davant un sarcòfag de marbre negre coronat per un ceptre, una espasa i una corona reial. Damunt un dels costats puc llegir la inscripció següent:
Aquí reposa el cadáver del serenísimo
Señor Don Jayme de Aragón II
Rey de Mallorca
que merece la más pia y laudable
memoria en los annales. Falleció
en 28 de Mayo de 1311
“Obrin” –va dir en Sellarès en veu baixa. Una clau penetra dins el marbre, un dels costats es retira i es veu un taüt, el treuen. El cadàver del rei es troba baix els nostres ulls, cobert d’hermina, la boca ben oberta i l’òrbita profundament enfonsada. Les gotes de ceres caigudes dels ciris semblen llàgrimes fixades al seu rostre espantat: pareix que el cadàver sofreix amb les mirades que venen a destorbar el seu darrer son. Amb la llum de les torxes, centelleja la corona i l’espasa brilla com si encara quedassin rajos gloriosos en aquestes restes fúnebres d’una reialesa.
Després d’aquest espectacle es tornà a empènyer el taüt dins la tomba.
“Idò, en què penseu? –em va dir el Sr. Sellarès. “Pens en els que moren ignorats en un turó i les restes dormen dins l’ombra eterna sense que cap mirada pugui analitzar els horrors que la mort ha gravat damunt el seu rostre” –vaig respondre. I no creieu que és molt trist que aquest rei que fou gran es troba a mercè del primer sagristà qui, per uns quants sous, satisfà la curiositat de tothom mostrant les seves despulles?»
Fa uns quants anys, un capellà em va dir que la vestimenta reial, arrossegada pel temps, deixava veure el cadàver completament nu. La reina Isabel d’Espanya que fou testimoni d’aquesta profanació va voler veure el cos cobert. Avui una nova hermina amaga la seva nuesa. A més es varen veure obligats a posar un vidre damunt el taüt per impedir les mans sacrílegues d’alguns viatgers que arrancaven trossos de vestimenta i de pell del rostre del rei, així com dents, per endur-se’ls-en com a record de llur visita.
Quina vergonya i quina manca de respecte! Per res del món hauria anat a veure aquest espectacle tan macabre! Sortosament això era un temps.