Ho diu una cançó de Pau Riba: “es fa llarg esperar”. Esperar… què? Esperar que la vida tengui algun sentit més enllà de fer feina per a, com a bons ciutadans, consumir de manera convulsiva coses que no necessitam, mantenir els banquers i als poderosos amb els seus luxes inclosos, pagar els impostos a l’estat o a l’Església. Llavors, quan hom arriba a la darrera etapa, amb sort té una pensió esquifida que, ni de lluny, basta per a pagar la quota d’una residència privada, perquè les poques que són públiques i assequibles, que no gratis, sempre estan de gom a gom i les llistes d’espera (un altre cop a esperar) són tan llargues que moltes vegades quan arriba el torn, el presumpte usuari ja no és d’aquest món.
Mentrestant, la piràmide del poder es fa cada cop més feixuga: el club Bilderberg, l’FMI, el BCE, l’OPEP, la Reserva Federal, l’OTAN, el Parlament Europeu, o els diferents governs subsidiaris que tenim a Madrid, a Palma o al municipi (cadascú el seu), només cerquen els seus guanys i perpetuar-se en el poder. Com a ciutadà es fa llarg esperar.
I després d’aquest discurs de vell malsofrit, permeteu-me parlar d’algunes trivialitats.
És trivial, i una pèrdua de temps, aquesta llei que vol aprovar el Parlament Balear per tal d’impedir la venda de cases als estrangers o als no residents. En primer lloc, perquè si s’aprova serà quan una bona part de les cases de les Illes ja són propietat d’estrangers. I, sobretot, és trivial perquè una llei així no passarà els filtres de Madrid ni de Brussel·les. D’altra banda, si aquesta mesura està destinada a evitar les aglomeracions de gent que tenim cada estiu, i bona part de cada hivern, em sembla com la xocolata del lloro, car les aglomeracions es deriven d’una oferta hotelera desmesurada i que no serà rebaixada per la llei que pretén aprovar el nostre parlament. Ben clar ho va deixar l’altre dia un tal Escarrer (us sona aquest cognom?) parlant en nom de no sé quin grup de pressió hotelera, quan va envestir contra els habitatges de lloguer turístic i va cantar les virtuts del turisme que porten les grans cadenes hoteleres. Escoltant els hotelers, no és necessari disposar de cap bolla d’endevinar el futur per saber quines decisions prendran els nostres polítics.
I parlant de trivialitats, no puc estar sense comentar el cas de la Salle de Palma. Mai una trivialitat com una bandera (espanyola) penjada a una classe (de català) amb l’excusa d’un partit de futbol, havia fet córrer tanta tinta. Ja des del primer dia em va semblar que aquest assumpte no anava només de futbol, aquí hi havia una intenció de provocar que no hauria existit si la «roja y gualda» s’hagués penjat a la classe de matemàtiques o a la gimnàstica (encara es fa gimnàstica a les escoles?). I l’assumpte no hauria sortit de l’àmbit acadèmic si les dretes espanyoles no haguessin bufat a les brases per avivar el foc. Així van aparèixer les amenaces greus a la professora i a la seva família i l’incident arribà al Parlament, on Vox, seguint el guió establert, va aprofitar per difondre el seu missatge d’odi i supremacisme. Uns dies després, la Salle, que havia proclamat el seu suport a la professora amenaçada, feu un gir de cent vuitanta graus i va permetre que les banderes borbòniques omplissin el centre en ocasió d’un nou partit de la selecció, i fins i tot he llegit que el líder de Vox a les Illes va enviar el seu missatge de suport als alumnes avalotats. Tanta sort que el partit d’Espanya contra el Marroc es juga en dia de festa (a l’hora de sortir aquestes línies al carrer ja s’haurà jugat). Us imaginau el que s’armaria si els alumnes d’origen marroquí volguessin penjar també la seva bandera a les escoles? Així i tot, molta sort durem si no hi ha desgràcies.
I, com sempre, el meu telèfon continua insultant-me cada dia quan em diu que el meu poble s’anomena «Felanich». Per a mi, això no és cap trivialitat, però sembla que el batle, la dirigent del partit més votat i els responsables municipals de cultura i educació, que cobren dedicació exclusiva, se’n foten, de la dignitat del poble que els paga el sou.
