Ara que la ciutat de Felanitx sembla que comença, amb molta timidesa i força entrebancs, a sortir del forat on la deixadesa d’anys i panys l’ha enfonsada, crec que cal fer una crítica, positiva, si és que existeixen crítiques positives. Felanitx, i molts altres nuclis de característiques similars, té un problema amb els cotxes. Sí, el cotxe, que és un símbol del progrés material, s’ha convertit en un problema a mesura que augmenta el nombre de vehicles mentre els carrers no creixen ni un pam. Fa molts anys que es pateix una manca de llocs on aparcar i és urgent habilitar espais on poder-ho fer; d’altra banda, el trànsit pels carrers es fa cada cop més difícil pel nombre d’automòbils i per les nombroses obres de particulars que hi ha al poble i que, a més de tallar la circulació dels carrers sense avisar, provoca un tràfec inusual de camions. Una acció municipal seria efectiva, per a mi necessària, si es planeja amb seny i després d’un acurat estudi de la situació. Però també és necessari que els particulars tinguem esment a l’hora d’utilitzar el cotxe i a l’hora d’aparcar: sense anar gaire lluny, des de la finestra on estic escrivint, al carrer Jaume I, un dels trams més conflictius del poble pel que fa al trànsit, puc veure un cotxe del qual no conec el propietari, que fa més d’un mes que està aparcat en un espai on caben dos cotxes ben aparcats, però com que ell està al bell mig es perd una plaça en un indret on van molt escasses. No sé si l’Ajuntament pot fer res en casos com aquest, on el que manca és conscienciació per part d’alguns ciutadans. Un món més habitable és tasca de tots.
Aprofitant que estam de ple en el pont de la Constitució, faré un incís en un tema que afecta això que amb tanta pompa anomenen la Carta Magna. He sentit que hi ha una iniciativa del Govern de l’Estat per canviar un article de la Constitució que defineix aquelles persones amb alguna discapacitat física com a «invàlids». Bé, doncs sembla que això no es podrà fer perquè una proposta com aquesta necessita els vots favorables d’una majoria tan ampla que sense el PP no es pot aprovar, i el PP troba que ara no és el moment de tocar la Constitució, ni tan sols en un punt com aquest. És curiosa la postura d’una gent que diu que tots els canvis són possibles, sempre que es facin dins el marc de la legalitat, però quan es presenta l’ocasió de canviar un article de dignitat humana, es neguen a parlar-ne. Què faran si algun dia es tracta de canviar temes importants com el model d’estat o la inviolabilitat del rei?
“No passa un dia en què la llengua pròpia d’aquestes Illes no es vegi agredida, per gent poc respectuosa pels polítics i els mitjans de comunicació”
I ara correré el risc que algú em trobi redundant, tornaré a sucar els alls amb la llengua i la cultura. No passa un dia en què la llengua pròpia d’aquestes Illes no es vegi agredida, per gent poc respectuosa amb el país que l’ha acollit i, més greu encara, pels polítics i els mitjans de comunicació que tenen el deure de defensar-la, com ara IB3. Us podria posar mil i un exemples, però que bastarà un: fa pocs dies en un dels programes de la televisió autonòmica van treure un grup de dones d’Inca que fan unes pepes de pedaç que llavors es venen per tal de recaptar doblers per una causa solidària; aquelles dones i la reportera que les entrevistava parlaven la varietat de la llengua pròpia de les Illes, i d’Inca si filam més prim, tot dins la tònica del reportatge amable que impregna les emissions nadalenques.
Entre aquelles dones n’hi havia una que parlava castellà, però que entenia molt bé les altres que no barataven la llengua per a ella, fins aquí tot molt bé. Quan l’eixerida reportera va dirigir el micròfon a la dona que parlava castellà, aquesta va respondre, com és normal i exercint el seu dret, en la seva llengua. Doncs vet aquí que la locutora, tot i ser conscient que aquella dona l’entenia perfectament, va baratar tot d’una de llengua i es va expressar en la de l’imperi. Crec que aquestes actituds de servilisme cultural són inacceptables.
Si algú fes un atemptat contra la Seu de Palma, per posar un exemple d’un referent cultural, tothom posaria el crit al cel i la condemna seria unànime, i amb raó. Doncs bé, la llengua pròpia de les Illes Balears (posau-li el nom que us vengui de gust) és un referent cultural més antic i més valuós que la Seu, i cada dia és atacat i potejat en incomptables ocasions i aquells que tenen l’obligació de defensar-la miren cap a una altra banda, si no són ells mateixos els agressors.
