Conten que Alfons XIII, el besavi de Felip VI, va anar a Sabadell convidat a la inauguració d’una fàbrica de teixits. Devia ser per primavera i, tal volta, per mostrar al rei que a Catalunya tenien bon clima, muntaren un banquet a l’aire lliure. El cas és que el dia sortí més assolellat del que en feien comptes i a les acaballes del dinar, tothom ja suava de valent. Alfons XIII, que passava molt de gust de vestir-se de militar quan havia d’acudir a aquella mena d’actes, potser encara suava més que els altres, embotit en aquella guerrera cenyida i de coll alt, farcida de bandes, cordons, medalles i altres condecoracions, i com que el dinar era en un indret obert, tal com manava el protocol el monarca no s’havia tret el barret que devia ser del model anomenat ros que s’usava aleshores a l’exèrcit espanyol. Aquí sa majestat, es desembotonà un botó de la guerrera i anà a cercar un mocador de la butxaca interior, amb el qual feia comptes torcar-se la suor. El batle de Sabadell, que seia al seu costat i estava molt atent als gestos del monarca, va pensar que aquest anava a treure’s la bitlletera, i sense pensar-s’ho gens va exclamar «¡Majestad, todo está pagado!».
A aquesta anècdota, amb la qual els espanyols intenten fer quedar els catalans com a curts i obsessionats pels diners, per a mi hi manca la resposta del rei, que és molt probable que fos un silenci, perquè no hi havia res a dir. Els Borbons, des de la seva instauració com a dinastia regnant, tenen assumit que per a ells todo está pagado. Un dels seus trets característics, deixant de banda l’insaciable apetit sexual de molts dels seus, i les seves, integrants, és una desmesurada avarícia.
En el segle XIX, el professor i escriptor Nicolás Salmerón (Alhama la Seca, Almeria), un polític honest, que n’hi ha haguts i potser encara n’hi ha, denunciava que mantenir la casa reial espanyola –regnava Isabel II de Borbó– costava a les arques de l’estat dotze milions de pessetes a l’any, mentre que per mantenir tots els instituts de la nació es dedicaven només deu milions; quan el manteniment d’una família, per molt reial que aquesta sigui, comentava Salmerón, requereix més inversió que tota l’educació d’un país, malament va el país. Com a mostra de l’honestedat de Nicolás Salmerón serà suficient dir que essent president de la Primera República, va dimitir per no signar un decret reinstaurant la pena de mort; així i tot, amb la restauració borbònica va ser separat de la seva càtedra de metafísica a la Universitat Central de Madrid i s’hagué d’exiliar a França. Com a prova d’aquesta avarícia basta considerar que entre tots els esclats i fuites monàrquiques –el darrer monarca Borbó que va morir regnant fou Alfons XII i d’això ja en fa cent trenta-vuit anys– els elements d’aquesta família sempre han pogut viure com uns senyors, gràcies a les fortunes que han tingut a l’estranger; i si anam a cercar d’on han sortit tants de doblers, està clar que només hi ha un origen, les butxaques dels súbdits del seu imperi.
“Els Borbons, des de la seva instauració com a dinastia regnant, tenen assumit que per a ells todo está pagado”
D’aquesta ànsia acaparadora de doblers, tampoc se’n salva el rei actual, Felip VI, tot i bravejar de summa transparència en els seus comptes bancaris, per diferenciar-se del seu pare, exiliat a Abu Dhabi per no haver de retre comptes a la hisenda espanyola. Deia l’altre dia el tal Felip que no té cap immoble en nom seu i que els seus estalvis assoleixen una xifra molt modesta, que només supera una mica els dos milions i mig d’euros. Bé, no té cap immoble en nom seu, ni cap que en necessita, quan el problema més dels seus súbdits és l’habitatge, ell disposa de tots els que vol, sense haver de pagar cap lloguer, ni IBI, ni manteniment, com a exemple basta parlar de Marivent, que ho tenim ben prop i bons doblers ens costa. Pel que fa als dos milionets i busques que declara tenir estalviats, ens hauria d’explicar com és possible que amb una família com la seva, que porta una vida de multimilionari, pot haver estalviat amb tan pocs anys que porta al tron, una quantitat que supera de molt el que podria guanyar un treballador de la classe mitjana en més de cent anys fent feina, i he dit guanyar, d’estalviar, val més ni parlar-ne.
Record tot això, i més em podria estendre, avui, 14 d’abril, dia de la instauració de la Segona República Espanyola i de la fuita del penúltim Borbó que ho donà a les cames. Cap dels informatius espanyols s’ha fet ressò de la data. Però no podem oblidar la història i hem de recordar que aquesta enèsima restauració borbònica és l’herència que ens deixà el dictador i assassí Francisco Franco.
I m’allargaré una mica més per dir que, a la fi, el meu telèfon, i supòs que també els vostres, ha après a escriure correctament el nom del nostre poble: Felanitx. No sé, a hores d’ara, quin sant, o santa, ha fet el miracle. Per la meva banda, em sent alliberat de l’obligació de recordar-ho en cada article, i no és poc.
