És segur que n’hi haurà molts que trobaran que no ha estat un dia, ni un fet, mereixedors de passar a la història. I jo també ho pens, i més si entenem la història com els fets que condicionen els canvis que fa el món; però també crec que és necessari posar atenció i tenir en compte totes aquelles coses que conformen el nostre tarannà i la visió col·lectiva del poble; aquesta petita i nostrada història, teixida entre tots, que d’una manera especial i íntima ens lliga al terrer i a la gent que hem conegut i estimat; aquest enteixinat de fets i contarelles —irrellevants, potser— però que, a una hora o l’altra, lamentarem haver perdut per sempre. Si ja hem perdut el tresor del saber popular que s’heretava per la transmissió oral, les festes tradicionals, però, van en rauja. La jovenalla en pren part i s’hi reconeix, fent-la valer de fesomia pròpia i diferenciadora dins aquest món cada vegada més globalitzat, però sense conèixer —ni tenir-ne necessitat, ni voluntat— la vera història d’allò que hem estat i encara som.
El fet és que aquest cap de setmana passat s’ha parlat de la titularitat i de la custòdia de l’antiga imatge de sant Antoni que —sempre, i de sempre— presidia les beneïdes de la vila, el sant que, de temps enrere sojornava a la casa dels Prohens, senyors de la possessió de s’Horta —l’actual Casa de Cultura— i després a can Sales —coneguda popularment pel malnom de l’amo en Pere Llevadora, espòs de dona Antonina Obrador de Son Sales—, la casa de just veïnat.
Si bé és cert que —és segur que per resoldre una mancança d’espai per guardar-los damunt el sòtil de la sagristia o altres enfonyalls de la parròquia, i per mor de les dificultats de maniobra per accedir-hi— dels anys vint i fins fa una cinquantena d’anys a Felanitx hi havia set o vuit imatges o passos de Setmana Santa depositats i custodiats tot l’any a diverses cases particulars, aquest santantoni no era, ni pel mateix motiu, ni de la mateixa època, estadà de can Prohens.
La devoció pel sant ermità d’Egipte està estesa, des de temps molt antic, per tot Mallorca. Tant és així, que a la nostra parròquia pareix que sempre hi ha tengut un altar dedicat, en els successius temples que s’han anat construint. A un testament de l’any 1280 es fa una almoina de dotze diners a Sant Antoni de Viana. L’any 1381, mestre Pere Marçol havia de fer un retaule amb tres taules pintades, la central amb la figura del sant i les laterals amb escenes de la seva vida. L’any 1444 s’hi fundà un benefici, a l’altar de Sant Antoni, i dins el segle XV era un sant popular que tenia confraria. I a l’església actual, la seva capella va ser aixecada entre 1581 i 1589, amb un retaule barroc que manà construir el bisbe Bauzà, l’any 1615, substituït l’any 1868 pel retaule neogòtic actual.
Hem d’entendre, però, que diversos pa-
pes concediren en exclusiva a l’ordre hospitalària de Sant Antoni l’administració de les esglésies, ermites i capelles dedicades al sant, així com les almoines i promeses fetes en nom de sant Antoni, i que a Mallorca administraven els antonians de l’hospital del mateix nom que hi havia al carrer de Sant Miquel de Ciutat, just devora l’església —que encara es conserva— de Sant Antoniet.
Per tant, el culte i l’administració de la nostra capella corria a compte del comanador de la Casa i Hospital de Sant Antoni de Ciutat, i el posader de la mateixa casa elegia els seus obrers a la nostra vila. Així mateix, el comanador, en virtut de concòrdia, convenia amb el rector i els beneficiats de no venir ni enviar ningú per captar de Sant Antoni, establint una quantia anual per entregar als antonians. I varen tenir aquest empriu fins que l’any 1787 el papa Pius VI, a instàncies del monarca Carles III, va suprimir l’ordre dels antonians.
Però, durant aquest temps de potestat d’administració dels béns i el culte de la capella de Sant Antoni, feren fer una estàtua nova del sant, obra de l’escultor Gregori Herrera, que va ser beneïda el dissabte de la seva festa de l’any 1747, i posada en el mateix retaule barroc que el bisbe Bauzà havia manat construir l’any 1615.
Així, la imatge vella que era substituïda —que seria del mateix temps del retaule— passava a ser propietat de l’ordre dels antonians, que molt probablement decidiren que el sant quedaria a la casa de davant l’església, a càrrec del senyor de s’Horta, fill de Jaume Prohens Obrador, que el mateix any, 1747, havia cedit a la parròquia l’oratori de la possessió de s’Horta, dedicat a sant Isidre, i l’any 1735 ja havia fet construir un retaule dedicat a sant Francesc Xavier, dins la capella del Roser.
Igualment que va passar a altres pobles —Porreres, sense anar més enfora— per les mateixes decisions dels antonians, la mateixa família també seria depositària de la relíquia de Sant Antoni i del llibre de la seva obreria, en aquest cas del període comprès entre l’any 1730 i que acaba l’any 1758, dos anys abans de la mort del senyor Rafel Prohens de s’Horta.
“Els humans sempre ens hem caracteritzat per la necessitat d’anomenar i classificar el que no comprenem del misteri del bé i del mal, i així el catolicisme, durant l’edat mitjana, va dedicar molt temps a l’estudi dels àngels i dels dimonis”
Aquesta antiga escultura —d’unes mides no gaire grosses, amb les fesomies i la barba més treballades que la resta de la figura i concebuda per a una vista exclusivament frontal, amb l’esquena totalment plana— és segur que va passar a ser la imatge processional —si era menester— i la que presidia la benedicció dels animals. I el mateix senyor de s’Horta també seria depositari de la relíquia de Sant Antoni de Viana.
Aquesta processó, l’horabaixa de la seva festa, encara perdurava dins el primer terç del segle passat. Després de l’oració de vespres —solemnes—, sortia la processó amb el penó de l’Obreria, endiumenjat amb un rest de neules, i la relíquia o el sant, els capellans, amb el tern verd bo, i els primatxers amb les capes de domàs blanc, i acompanyats d’una xaranga senzilla que, amb quatre instruments de buf, entonaven l’himne Iste Confessor, fins a s’Arraval, tornant per la costa de sa Plaça, i repicaven quan tornava entrar a la parròquia.
I just quan havien entrat els capellans que anaven a la processó, a la plaça de sa Font, en el portal de can Prohens, s’hi feien les beneïdes, que presidia l’antiga figura que per espai de més de dos-cents anys va estar depositada i custodiada a la mateixa casa.
Però a Felanitx, poble amb una tradició santantoniera molt minsa, la participació en les beneïdes anava molt a la baixa, i ja dins la segona meitat del segle passat l’organització hagué d’anar a càrrec de diverses entitats, tot i que el darrer descendent dels senyors de s’Horta, don Guillem Marcel —conegut popularment com Don Tu— encara hi posava la casa i la imatge del sant. Primerament, varen ser els organitzadors l’Obra Atlètico-Recreativa Àguiles —de l’Acció Catòlica— fins a l’any 1975.
Però dins aquest període don Guillem Marcel, el darrer hereu de la nissaga dels Prohens, va vendre la casa de la plaça de sa Font, que va comprar l’Ajuntament l’any 1970. Així, la casa, de nova titularitat municipal, pot ser que per un parell d’anys més encara fes la mateixa funció centenària de donar cobro a l’antiga imatge i de tenir la festa de les beneïdes a baix del portal, tot i que aquestes passaren a fer-se al portal de can Sales, l’any 1974.
Amb la desfeta de fortuna i la venuda del casal dels Prohens, Don Tu també va vendre la relíquia de sant Antoni, no pel valor que pogués tenir com a objecte litúrgic i de culte, sinó pel preu de la plata i joies que duia. Així mateix, però, va entregar tres llibres d’obreria, que es conserven a l’arxiu parroquial. Un d’ells, Llibre d’entrades i pagaments de la capella de sant Antoni de la Parroquial de Felanitx, amb unes notes tan clares que no fan més que confirmar la deixa d’aquest santantoni a la casa dels senyors de s’Horta.
La primera plana va encapçalada amb aquestes paraules: “Memòria de los diners (que vaig) rebre jo, Rafel Prohens, del bacinet de sant Antoni de Viana de la Parroquial església de Felanitx, des del 4 de febrer de 1730, dia en què don Damià Gelabert prevere i Comanador de les Cases i Hospital de sant Antoni de Viana i Pàdua em nominà per baciner de la Capella de nòstron Pare sant Antoni de dita Parroquial, en envant’’.
I arribant a l’any en què fou beneïda i posada l’escultura d’Herrera en el vell retaule que no s’ha conservat, trobam aquesta altra nota: “Dit dia (17 de gener de 1747) he rebut jo, dit Prohens, del senyor Jaume Prohens, mon pare, deu lliures per ajuda de la nova figura (que) s’ha feta de St Antoni de Viana, amb condició que se li ha de donar la figura vella de dit sant qui estava a dita Capella’’.
L’abandonament i el mal estat del casat dels Prohens és segur que varen fer que el sant quedàs comanat a l’amo en Pere Llevadora i dona Antonina Sales, que el cuidaren com un més de la casa, i es va reconèixer ben aviat dins la memòria del poble la nova titularitat de la imatge.
Els anys passaren i se succeïren els fets, però no crec que el sant ni els organitzadors de les beneïdes tenguessin cap queixa mai dels nous hostalers. L’any 1976 i el següent, anaren a càrrec —i amb caràcter provisional— del Centre d’Art i Cultura, per passar per un 1978 sense organització de cap casta i totalment confús per a la gent que hi participava, fins a fer-se’n càrrec —a partir de 1979, i durant setze anys seguits— la Croada de l’Amor Diví.
Pot ser que fos amb aquest canvi d’organitzadors quan passaren de beneir des del portal secundari que té can Sales dins la plaça de sa Font —sense haver-se decantat gaire del portal originari— a presidir-les del frontis que mira cap a davant l’escalera de l’església, talment com les hem vist les darreres dècades. És bo recordar que la fesomia d’aquest indret és de just després de l’obertura del carrer del 31 de Març, l’any 1945, que va esbucar l’antiga casa de can Sales, bastint aquesta altra de nova.
L’antiga imatge de sant Antoni s’anava decantant del portal de la casa on va sojornar tantíssims anys; l’any 1986, amb l’edifici de can Prohens completament reformat, s’inaugurava el Centre Cultural, però el sant ja no hi tornaria romandre pus mai.
L’amo en Pere Llevadora havia mort tres anys abans, i el santantoni va quedar amb la senyora de can Sales, que se’n cuidaria; i continuava presidint les beneïdes, enmig de les dues finestres de la casa que miren al frontis de la parròquia, que l’any 1995 organitzà —en solitari— el Centre Cultural, i de l’any següent fins al 2015, amb S’Estol des Gerricó, que com a novetat, introduí una processoneta amb aquesta imatge, des de la parròquia o la rectoria. Degué ser per aquesta ocasió que li varen fer un repeu nou, i va ser fixat —amb dos perns de carro— a unes andes, que també deuen ser de la parròquia, i apedaçat en més d’una ocasió —és segur que sempre a darrera hora— amb paper de plata o cartolina daurada a la corona, cinta adhesiva i pilots de pasta d’aferrar —i no podem descartar qualque passada de pintura de persiana— que no fan més que posar en evidència la urgència d’una restauració.
“podrem recuperar l’estampa tradicional de les beneïdes de la vila, fixada a la memòria col·lectiva del poble, un antic sant que ha vist trespolejar més de quatre-cents anys d’aquesta nostrada història”
L’any 2016, l’agrupació Abeniara començà a organitzar les beneïdes, i l’hereva de can Sales posava emperons a l’hora de deixar l’antiga imatge que es custodiava a la casa, cosa que comportà el canvi de la fesomia icònica de les nostres beneïdes, substituït per un santantoniel·lo duit de l’església des Port. Només una sola vegada —l’any 2017— va tornar cedir el vell sant, condemnat a tornar veure com la casa que li donava cobro sortia venal, amb ell a dins com qualsevol ormeig més d’una casa mig moblada.
La nova propietària, Katharina Herold —una jove galerista alemanya— que ja cedí la imatge per a una senzilla exposició —en lloc de les beneïdes que no es varen poder fer l’any passat per mor de les mesures sanitàries i recomanacions derivades de la pandèmia— ja coneix totes aquestes notes de l’antic santantoni que romania a la casa tal com la va comprar, ha reconegut el seu desig que el sant recuperi la centenària funció de presidir les beneïdes, i que la propietat d’aquesta imatge, encomanada a casa externa, és de la parròquia; i per la seva banda, el rector també respecta que se segueixi amb la custòdia secular que, precisament, va començar fa dos-cents setanta-sis anys en clau.
Gràcies a la decisió de la senyora Herold, podrem —i esper que sigui així— recuperar l’estampa tradicional de les beneïdes de la vila, fixada a la memòria col·lectiva del poble. No només és salvaguardar una imatge del segle XVII que possiblement s’hauria fet malbé, sinó un antic sant que ha vist trespolejar més de quatre-cents anys d’aquesta nostrada història, i que haurà atès les súpliques i promeses de tantes i tantes generacions de felanitxers, guardant els seus animals —com diu la cançó—, “tant si és de pèl, com de ploma”.
