No crec que sigui una gran bajanada afirmar que a la societat actual impera la mediocritat.
Basta donar un cop d’ull als mitjans de comunicació, audiovisuals o escrits, per adonar-se de la superficialitat dels assumptes i els continguts que ocupen i preocupen a la població. El fet que uns personatges que es limiten a explicar les seves quotidianitats per les diferents plataformes digitals (ara està molt de moda el Tiktok) arribin a tenir milions de seguidors, ja resulta molt significatiu; però que tals personatges rebin per part de la premsa diària un tractament privilegiat, amb planes senceres per no dir res que valgui un gafet, és molt mal de qualificar; ni la música clàssica, ni la literatura, ni les arts plàstiques tenen un seguiment tan intens per part dels mitjans. Si ens giram vers els audiovisuals, sobretot les cadenes privades de televisió, ens trobarem que uns bufallaunes sense altre mèrit que ser fills, nebots o amants de «famosos» sense ofici, o d’alguns delinqüents, tenen tot el protagonisme a les hores de més audiència i han esdevingut referents per a una bona part de la societat espanyola.
Com a exemple: no fa gaires dies, unes adolescents (catorze anys) de Cadis, es dedicaren a cremar els cabells i rapar el cap a una anciana discapacitada, mentre en feien befa i, com no podia ser d’altra manera, ho gravaren amb el mòbil. Penjaren la seva malifeta i les seves rialles idiotes a les xarxes, i al punt havien passat el milió de seguidors. Quan una societat posa el llindar de l’èxit en fer la barrabassada més gran, per grossa que aquesta sigui, sempre hi ha algú que la supera. D’aquesta manera es genera una espiral de violència que no té fi.
Pel que fa a l’àmbit educatiu, sabem que els professionals fan el que poden, però em sembla que són «la veu que clama en el desert». Sabem que a les Illes Balears tenim una de les taxes de fracàs escolar més altes d’Europa, però, a qui li importa això? Per ser tiktoker d’èxit no es necessita cap qualificació acadèmica. A més, des dels mitjans, fa estona s’està venent l’espècie que un bon expedient acadèmic no és cap garantia en aquesta societat.
“em sembla aberrant el poder que les xarxes socials han arribat a exercir sobre la gent i, sobretot, sobre els joves i adolescents”
Fa unes setmanes, el president del govern de l’estat borbònic anunciava, com a una mesura de profunditat cultural, el regal de quatre-cents euros als joves que compliran divuit anys, per tal que ho gastin en cultura. Bé. De bon principi, res a dir, però quan vaig saber que a allò que es considera «cultura» hi ha videojocs d’aquells en els quals tota l’activitat del protagonista es limita a córrer i a disparar i destruir sense treva, ja vaig veure que molt pocs d’aquests euros s’utilitzaran per a comprar llibres (i si els llibres han de ser com els premis Planeta, val més que els gastin en vi). De la mateixa manera que m’atrevesc a assegurar que una bona part de la despesa musical anirà a concerts de reggaeton o de discjòquei amb els decibels tan alts que sepulten qualsevol referència musical. I ara, quasi a punt de deixar enllestit aquest article, m’acab d’assabentar que està punt de sortir al mercat un videojoc basat en el joc del calamar, una sèrie coreana de violència física i psíquica extrema; és trist pensar que això es considera cultura per les nostres autoritats.
Una societat que s’alimenta d’una cultura mediocre, és una societat mediocre, de poc valor o mèrit, sense idees. I tot això, com l’obsolescència dels electrodomèstics, no és casual, és programat. El Poder (respectau-me la majúscula, corrector), vol una societat dúctil i mal·leable, consumidors sense reflexió ni imaginació, les eines d’un cervell creatiu. El bon ciutadà actual no ha de pensar, ha d’anar pel món guiat pel seu mòbil, no importa res del que passi al seu voltant, l’única veritat vertadera és la que dicta el Sistema (tornau a respectar-me la majúscula, corrector), i aquesta ens arriba per les pantalles.
No voldria acabar sense deixar clar que no estic per res en contra de les noves tecnologies, al contrari, sempre n’he valorat els seus aspectes positius, i fins i tot tenc un diploma de la UNED per el curs «Les noves tecnologies aplicades a l’educació», però em sembla aberrant el poder que les xarxes socials han arribat a exercir sobre la gent i, sobretot, sobre els joves i adolescents. Em preocupa la dependència que generen en les noves generacions.
Tal volta seria interessant que s’implantàs a les escoles una assignatura sobre l’ús responsable d’aquestes tecnologies i també, ja que hi som, seria aconsellable incentivar el sentit crític vers la publicitat.
