Un any més, tornam a ser a la Setmana Santa, i un any més s’exalça la feinada que hi feren en Toni Moliner i en Lluís Bou —fet que em pareix molt bé—, i una vegada més no es menciona per res mon pare, en Pedro Pou, Muntaner, que també hi va dedicar hores i més hores de feina a la passió que tenia pel Davallament i la Setmana Santa.
Sempre he dit, i ho mantendré, que no eres dos, sinó tres, els amics que varen començar a organitzar l’escenificació del Davallament al replà de la parròquia de Sant Miquel, i que avui dia, tots, felanitxers i forans, en podem gaudir.
Mon pare, en Pedro Muntaner, tenia tant o més entusiasme i devoció que en Toni i en Lluís pel Davallament.
No vull desmerèixer el grup Gent de Bulla, però la veritat és que aportaren ben poc. Es varen dedicar a escenificar el que mon pare, en Lluís i en Toni organitzaven i ideaven de la representació. I el que no sap gaire gent és per què, el segon any que varen fer la representació, els varen convidar a no tornar.
Gran part del Davallament que tots podem gaudir es va coure a la camilla de ca nostra. Em sap molt de greu, com a filla, que ningú sàpiga agrair la feinada i dedicació de mon pare. Ja fa sis anys que ens va deixar, i mai no hi ha hagut ni una sola menció d’ell. Tampoc m’agrada veure escrits que diuen mitges veritats, ja que l’essència del Davallament eren tres amics i no dos. Crec que, avui dia, a banda de ma mare i jo, hi ha poques persones que sàpiguen tant dels inicis i evolució del Davallament.
No voldria acabar sense donar les gràcies a tots el qui aportau el vostre granet d’arena per anar continuant el que varen començar en Toni Moliner, en Lluís Bou i mon pare, en Pedro Pou Muntaner.
Moltes gràcies • Apol·lònia Pou, filla d’en Pedro Muntaner
