Ara que arriba l’estiu i que, després d’anys foscos, la vida comença a “donar llimones” un altre pic, és hora de fer un bon gin mentre gaudim de música alegre amb els nostres. Exactament això és el que transmet Horabaixa, el nou grup de cançons pròpies liderat pel felanitxer Jaume Simó Pocoví Rigo (Felanitx, 1991) i completat per gairebé mitja colla dels Ipops, a qui no fa falta ni presentar. I és que quanta música hem compartit ja amb ells per tota l’illa! No ha estat suficient això per a en Toni Duarte, en Xesc Capó i en Jaume, qui, acompanyats també per la resta, han volgut llançar un disc seu per plasmar tot allò que porten dins. Des de Trabucats fins a Horabaixa, en Jaume avui ens conta què és per a ell la música i ens explica, sobretot, d’on surt aquest darrer projecte que ben segur ens farà aixecar el cul de la cadira i ens ajudarà a recuperar aquest foc de vida que fins ara, sense remei, havíem hagut de reprimir.
Com entrau al món de la música?
Jo la música la vaig mamar ja de petit, amb mon pare. Ell sempre ha estat músic professional. Tocava amb en Tomeu Penya i tenia un grup que es deia Gèminis, que feien versions i també temes propis en català, per aquí per Mallorca. Jo escoltava les seves cançons, el veia cantant de petit, ell ja em posava devora ell a cantar… I d’aquí ja la música em va entrar. Venia aquí a l’escola de música, feia solfeig, piano… Després vaig tenir una època en què me’n vaig desvincular un poc. Com una desmotivació temporal. Però després em va tornar a pegar amb la guitarra. Vaig anar a classes i aquí ja vàrem muntar el primer grup: Trabucats.
Uau! Record desbloquejat (riu). Quina edat teníeu aquí?
Jo tenia catorze anys. Tocàvem amb en Pere Antoni, en Miquel Oliver de Palma i en Ferran Martínez, que tenia uns dotze anys. Ens reuníem els diumenges i fèiem renou. Ens estirava sobretot el punk, el heavy… Ska-P. Després vàrem començar a fer versions d’El Canto del Loco, Pereza, Boicot, Pignoise… Bé, una mescladissa! Vèiem que la gent gaudia i ens agradava, però després tots vàrem agafar diferents camins, i res, es va acabar. Però vaja, gràcies a mon pare vàrem arribar a tenir fins i tot representant. Els estius ens enviaven a tocar per verbenes, amb quinze, setze anys… que ens havien d’acompanyar els papàs amb el cotxe (riu).
Li devia fer il·lusió, a ton pare, que seguíssiu els seus passos.
Sí, sempre ens ha animat molt en això. Ens ha ajudat amb tot el que ha pogut i més, però també empenyia un poc cap on ell trobava que havíem d’anar.
Com sorgeix Ipops?
Després d’un parell d’anys sabàtics de la música, va aparèixer en Toni Duarte i em va dir que tenien un projecte d’un grup de versions i que els feia falta un guitarrista. Em vaig animar a provar-ho i vaig tornar a entrar-hi quan més o manco tenia devuit anys. Així i tot, mai no em vaig aturar de tocar a casa. Al grup teníem na Bàrbara Adrover que cantava, en Toni Duarte a la bateria, en Miquel Àngel al baix, i finalment jo de guitarrista. Fèiem versions sobretot de pop espanyol. Més tard, s’hi va afegir en Xesc, primer com a pianista i després al baix, amb l’arribada d’en Josep Pou, i aquí ja el grup va anar evolucionant i canviant. Na Bàrbara va dir que ho volia deixar i jo vaig passar com a cantant principal. En Toni va dir que havia tocat amb secció de vents i li havia agradat i va proposar afegir-n’hi. Ens va agradar tant i vàrem encaixar tan bé amb en Tomeu i en Xim, que els ho vàrem proposar. Després varen entrar en Pere i na Laura, fins que es varen casar i varen decidir anar-se’n.
Quan sentiu que pegau el gran bot dins Mallorca?
Quan vàrem afegir els instruments de vent vàrem notar un bot de qualitat i vàrem començar a gaudir més. Fèiem la música que ens agradava. Primer vàrem començar a baretos i petits escenaris. Mon pare tenia contacte amb Trui Espectacles i els va interessar el projecte i vàrem començar a fer feina amb ells. Sempre solíem ser els que obríem les verbenes, els darrers de tots… però anàvem agradant i la gent i els ajuntaments començaven a conèixer el nostre nom. Aquí ja vàrem començar a tocar més en hores puntes. I així vàrem anar creixent. Sis anys després, et trobes fent concerts a les verbenes bones de cada poble, amb la plaça plena…
El Parc de Felanitx, ple…
Sí, això per a nosaltres va ser… (sense paraules). Jo record que estàvem darrere l’escenari acollonats tots, pegant bots de nirvis. Guaitaves i veies la gent que arribava a l’escala, tio! Era increïble. Que sigui el teu poble sempre és un extra de motivació.
Quina és l’essència d’Ipops?
Crec que el que ens ha diferenciat d’altres bandes del món de les versions a verbenes és que hem estat fidels a la nostra idea i a la música que ens agrada fer. Toquem bastants cançons que, dins la festivitat, tracten temes socials. Això crec que va encaixar molt amb la gent. Crec que ser fidels a això ens ha desmarcat un poc de la tendència dels grups de versions.
És que amb vosaltres he arribat a ballar des de hits del moment fins a temes de Dragon Ball o Doraemon.
(Riu) Sí, exacte. Crec que hem obert un poc la porta a un altre món, amb coses que no es veien abans, com aquestes dels dibuixos. No record com va sorgir això, però va funcionar. Ens despertava molts de records i emocions tocar aquests temes. A part d’això, també he de dir que sempre hem respectat la música en català. Sempre hi hem estat fidels, ens representa.
Què heu trobat més a faltar durant la pandèmia?
Fer música amb altres persones, sentir que estàs tocant devora el teu grup. Vàrem estar un any sense ajuntar-nos i, a part de la música, de tot el que això ens aporta. Quedar per assajar, xerrar… a part de fer música, som amics. I fer música amb amics és increïble. I bé, per descomptat també hem enyorat tocar en directe i veure i sentir la gent ballant davant.
Tot i això, aquest temps també ha duit coses bones, com aquest nou projecte, Horabaixa.
Aquest projecte el vàrem començar a maquinar en Toni, en Xesc i jo ja abans de la pandèmia. Ens havíem reunit i proposat idees, però mai havíem tengut el moment per posar-lo en marxa. Casualment, just abans de “petar” la pandèmia jo havia comanat trastos per muntar-me una espècie d’estudi a ca meva. Em va agafar la pandèmia amb 24 hores per a mi i un estudi muntat. Això em va regalar temps per començar a plasmar tot el que tenia dins el cap en forma de música: lletres, música, instruments… Al principi no en tenia ni idea, em tirava hores mirant vídeos de YouTube. Ens vàrem organitzar amb els altres i vàrem començar a escriure i a posar coses en comú. Vàrem dir coses a en Josep i a en Tomeu. Tots som components d’Ipops.
Supòs que després de tants anys de versions, teníeu l’espineta de fer una cosa vostra.
Totalment. El coneixement musical el teníem. Va ser aquesta inquietud, aquestes ganes de treure les emocions, les coses que pensàvem del món, en forma de cançons. I no és un pas fàcil, perquè és obrir-te al món, mostrar els teus pensaments i la teva manera d’interpretar-lo. Però era d’això que dius: “si no ho faig, em queda cosa dins”. I va ser una inversió de temps, i de doblers també, clar. Jo personalment em sent molt reafirmat i molt content del resultat.
Heu col·laborat amb artistes com Tomeu Penya!
Sí, amb en Tomeu sempre hem tengut bona relació. Sempre ha estat molt amic del meu pare i també en part m’ha vist créixer com a músic. Quan va saber que muntàvem aquest projecte em va dir que ja era hora. Li vàrem mostrar aquesta cançó, “Quan se pon es sol”, que va compondre en Josep, i li va encantar. És la cançó que dona nom al disc. Des del primer moment es va mostrar amb moltes ganes de col·laborar. Després se la volia fer seva (riu).
Ara toca veure la rebuda del disc. Us sentiu acompanyats pel vostre públic?
Des que vàrem començar a treure cançons i ara que ha sortit el disc, sempre ens hem sentit bastant ajudats, tant per gent que coneixem com per gent que no. Això ens sorprèn. És ver que a vegades com a que costa que d’allà on ets s’apreciï la teva feina, perquè et tenen molt vist. Però rebre això de fora i dins el teu cercle més familiar és molt reconfortant. Jo pens que quan les coses estan fetes amb cor, arriben a la gent.
