Poques vegades coneixerem un artista tan complet com n’Antoni Collado Bennàsar (Portocolom, 2001). El felanitxer no només combina la pintura, la ceràmica, la interpretació i l’interiorisme, també té temps per mostrar a la gent la bellesa de la nostra fauna i ajudar així a conservar la memòria de l’illa.
Què us va inspirar a triar l’art com a camí?
Més que una inspiració, va ser un hàbit de casa. Els meus pares —i sempre ho dic— en lloc de dur-nos a un restaurant i donar-nos un mòbil o una consola, sempre ens donaven paper i pintures. Així, el nostre imaginari sempre estava en marxa. La persona que ens va ensenyar a pintar va ser la germana del meu pare, Xesca Bennàsar, que també és artista. Ella és biòloga i sempre ens feia fixar-nos en les formes i els colors dels peixos i de la mar. D’aquí va sorgir tot, d’alguna manera.
Quina és la vostra formació acadèmica?
Com a pintor i ceramista, no tenc una formació acadèmica ni una carrera com a tal. Sí que és cert que des de petit na Xesca m’ensenyava més dibuix científic. Més envant vaig començar a anar a classes de pintura figurativa a Portocolom i quan era més gran anava a classes particulars de pintura abstracta a Felanitx amb en Jaume Prohens. Ja a Barcelona, tot ha estat molt autodidacte i d’investigació i experimentació tant amb les formes com els esmalts a un taller de ceràmica. Ara tenc previst començar escultura amb fang, cosa que em donarà més tècnica. Pel que fa a la interpretació, estic graduat i format a l’Escola Nancy Tuñón i Jordi Oliver, al barri de Gràcia de Barcelona. Com a interiorista, estic graduat a l’ESDAP, al campus Llotja de Sant Gervasi.
En quin moment veis que l’art es pot convertir en més que una afició?
Per a mi, encara és una afició. Ho recalc perquè consider que dedicar-se exclusivament a una disciplina artística és molt difícil: cal tenir molts ingressos, no només per viure, sinó també per poder invertir en art. He de pagar l’espai del taller, el forn, els esmalts, els materials… Tot suposa una inversió tan gran… que si hagués de posar el preu per hores més tot el que pag, ningú es podria permetre una peça meva. Tant de bo pogués dedicar-m’hi de manera exclusiva, però no és el cas. Confii que arribi el dia en què pugui dir-ho. També és cert que tenc encàrrecs, dels quals estic profundament agraït, i que potser estic començant a obrir alguna porta més professional. Hi ha gent que em diu: “Ostres, el que fas m’agrada molt, et conec pel que fas”. Però, per a mi, encara és alguna cosa que em neix de dins, no una feina a temps complet. Amb els altres dos àmbits igual. És cert que m’han sortit alguns càstings, tant de ficció com de publicitat, i que cobres molt bé, però en períodes molt breus de temps, que no et dura ni dos mesos. Amb l’interiorisme passa el mateix. Hi dedic sis hores cada dia, perquè si no, no podria sostenir-me econòmicament ni dedicar temps a allò altre que m’apassiona.
Heu participat en moltes exposicions?
No he participat en moltes exposicions i crec que és per falta de coneixements. No som una persona gaire al dia ni en temes de burocràcia ni en qüestions d’internet. És per això que mai m’he presentat a cap residència artística ni m’he assabentat de convocatòries de premis. A més a més de demanar-te un currículum que ni en Miró té… pareix que no volen que et presentis. El que sí que he fet, ara ja farà quatre anys, és la Nitx de l’Art, perquè és un esdeveniment que coneixem totes, i no hi ha res més guapo que fer poble. A més de ser una cosa que em deien que havia de fer. Si el Bon Jesús està de la meva part pareix que aquesta primavera encetaré una exposició a una galeria de Cadaqués.
Qui se sol interessar per les vostres obres?
Mira, una cosa que m’agrada molt dir és que la gent que s’interessa més en la meva obra són mallorquins i, sobretot darrerament, felanitxers. I això em fa molt content, perquè fa uns anys els que més em compraven eren estrangers: dels Estats Units, alemanys, francesos… Però ara que sembla que hi ha molt d’alemany, i tot i que podria semblar que sense ells segurament no es podria vendre res, anam equivocats. Sí que tenen diners per comprar gran part d’aquest art —segurament gran part perquè ens estan colonitzant—, però estic molt content de poder dir que els principals compradors són mallorquins. I això no sabeu quina il·lusió que em fa: que gent del poble apreciï el teu art i, sobretot, que s’ho pugui permetre.
Per què la mar sol ser la temàtica principal de les vostres obres?
És tan simple i tan senzill com dir que és perquè he viscut tota la vida a Portocolom i m’he fixat en ella des d’una altra perspectiva, crec. O sigui, jo no vaig a bussejar només per mirar. Quan em pos una careta és per investigar. És com si fes un escàner i un repàs de tot perquè després quedi incrustat a la memòria i no hagi de cercar cap imatge per internet quan vull apropar-me a aquella forma, aquell color, etc. Utilitz molt poc document fotogràfic a l’hora de representar qualsevol criatura marina, i això m’agrada molt; em pareix… sexy.
A vegades heu parlat de “conservar la memòria de l’illa” a través del vostre art.
Jo diria que és una mica una qüestió de conservar i ensenyar. Conservar les espècies marines i donar a conèixer els seus noms, perquè molta gent, sobretot els joves, no els coneix. I és normal i ho respect: no tothom té el privilegi de tenir una barca, ni d’apassionar-se tant per la mar. Tot i això, crec que hauríem de tenir una certa curiositat per conèixer la fauna que ens envolta. No es tracta de veure qualsevol peix i dir “ai, això és una llissa”, sinó de reconèixer quin peix realment és. L’hem de saber identificar. Per exemple, a mi no m’agrada la muntanya com a tal, però sé diferenciar una estepa blanca d’una margalidera o una morera, o una perdiu d’un colom. És important interessar-se per la biodiversitat de l’illa i la natura en general. Intent transmetre això a través de la pintura, represent espècies que molta gent només veuria a la peixateria. A més, m’agrada ensenyar els noms dels peixos, tant populars com científics. Crec que així estic complint amb alguna funció almenys, més enllà de l’art. Molts dels meus amics ara saben què és un esparrall, i tot gràcies al fet que a les meves exposicions l’han vist representat.
Què us agrada de totes les formes d’art que explorau?
Són disciplines completament diferents, però totes tenen alguna cosa en comú. La interpretació desperta en mi una sensibilitat directa. Som molt actiu i expressiu i sempre m’ha agradat tot el tema de la corporalitat. Aquesta experiència m’ha ajudat també en els altres dos àmbits: a mantenir converses, a fer presentacions, a tenir compostura, etc. Cada disciplina té alguna cosa única. La pintura i la ceràmica són molt manuals, primitives, en contacte amb la terra i amb la matèria primera. La interpretació, igualment, és primitiva però molt emocional, molt a flor de pell. En canvi, l’interiorisme és més racional, planificat, pensat i investigat; té un component molt analític i estructurat.
Com us organitzau dia a dia per combinar tot això?
Quan tenia 19 anys, el meu dia a dia consistia a anar a la universitat de disseny d’interiors de 8 a 14 h i anar a l’acadèmia d’interpretació de 15 a 22 h de la nit. I pintava a l’estiu, durant els dos mesos de vacances. Ara que tenc 24 anys i ja he acabat la formació, dedic sis hores al matí a un despatx d’interiorisme, i els horabaixes vaig cap al taller; fins i tot, moltes vegades els caps de setmana, que arribava a fer de les 9 del matí fins a les 12 de la nit. Pel que fa a la interpretació, la meva representant em va passant alguns càstings, i quan surten oportunitats, la meva cap del despatx —que és un sol— em deixa fer-los tots. Tenc molta sort, la veritat. Soc conscient que arribarà un dia en què hauré de renunciar a alguna cosa, perquè a més de ser incompatibles, a vegades no puc gaudir tot el que m’agradaria, i el cos em passa factura amb episodis d’angoixa i estrès. Però, de moment, puc sostenir-ho, i sembla que el món no em vol tancar cap porta. I jo no seré qui la tanqui.
Quin és el vostre gran somni o objectiu com a artista?
No som de pensar en un gran somni o objectiu, intent gaudir del moment i del camí, però ara mateix el meu gran desig seria que en Miquel Barceló —i d’aquí faig una crida— em deixi el seu forn per poder coure una peça gran, i ja amb l’excusa el conec! Ja que no he trobat cap forn, ni a Barcelona ni a Mallorca, que em permeti fer la peça que vull crear.
