Mercè Rigo i Grimalt va presentar fa uns dies al mirador del professor Josep A. Grimalt de Portocolom el seu llibre ‘Quan tu te’n vas queden les cartes’, un seguit d’històries fetes de memòria i temps dividides en tres parts: la vida familiar als fars, la seva infància a Felanitx, i la que va passar creixent a Barcelona.
Quina és la seva relació amb Felanitx?
Els meus pares eren mallorquins. El meu pare era de s’Alqueria Blanca i ma mare, que havia viscut a 17 fars diferents de la Mediterrània fins els 15 anys, havia nascut al far d’Oropesa. Els meus padrins materns eren de s’Horta i quan el meu padrí faroner es va jubilar, va comprar una casa a Felanitx. Des de petita, sempre he vingut els estius a Felanitx on hi vivien els meus padrins, i moltes vegades per Pasqua o per Nadal. Aquí vaig combregar i he passat les estones més felices de la meva infància. Més endavant, quan tenia 11 anys, els meus pares varen comprar la casa a n’es Port i des de llavors sempre més hi hem anat.
Ja va nèixer a Barcelona idò?
Vaig néixer a Barcelona, on visc. El meu pare, quan va conèixer ma mare en unes matances, ja vivia a Barcelona, on varen anar a viure quan es varen casar Allà vàrem néixer la meva germana i jo, allà he estudiat magisteri i psicologia, treballat i format una família. Som fruit de la diàspora, per això el meu xerrar és una mescla del català del Principat i el mallorquí dels meus pares i padrins, i de tantes temporades i vivències en aquesta terra que tant estim.
Com es va gestar el llibre. D’on li ve la motivació per escriure?
A Felanitx hi vivien els meus padrins i una tia fadrina, la tia Margarita, que havia viscut fins els 25 anys en els fars. Tenia una memòria prodigiosa, i una gran facilitat d’expressar les seves vivències que ens deixava bocabadats a tota la família. Recordava tots els detalls de la seva estança idíl·lica i terrible dels diferents fars, l’experiència de la convivència de tres o quatre famílies, que en un principi, no es coneixien, que havien de compartir un espai completament isolat. La seva estança durant dos anys a Columbrets, una illa d’un km i mig de llargada, la coneixença del meu padrí amb l’Arxiduc… Abans de morir la vàrem gravar en cassettes de l’època i li vàrem fer escriure els records. Sempre m’ha agradat escriure, des de molt jove, escric els meus records i vaig pensar que aquestes vivències no s’havien de perdre, s’havien d’estotjar i que millor, en forma d’escriptura, per als nostres descendents i per a les generacions futures, perquè formen part de la història que no tornarà.
Com resumiria ‘Quan tu te’n vas queden les cartes’?
És un llibre de records. Podríem dir que hi ha tres parts: la historia familiar dels fars, transmesa oralment i escrita, que no he viscut; la meva infància a Felanitx, i la meva infància a Barcelona. No està escrit en forma cronològica, sinó a través de flaixos, records que es barregen i s’associen com feim amb el pensament, trossos transcrits de gravacions i fragments literaris que s’hi relacionen. Com els flaixos de la llum dels fars, escenes momentànies que intento fixar a través de l’escriptura, però que s’escapen perquè el record sempre és traïdor. Una tasca impossible, com dic en el llibre, però jo insisteixo. La feina difícil de construir al voltant del buit, del que ja no hi és, del que ja no existeix, totes les persones són mortes, cobrir-ho amb les paraules, com fa un gerrer, un ofici tan arrelat a Felanitx, construir al voltant del buit. L’exemple de les gerretes felanitxeres és una metàfora meravellosa, perquè mai no podran retenir res, però ho adornen.
Vostè col·labora habitualment amb el Setmanari Felanitx. Quines són les històries que més li han agradat contar?
Sempre estaré agraïda a en Tolo Pou, que em va fer el gran favor de donar-me aquest espai, ens coneixíem de petits perquè vivíem a ses Torretes. L’any 2017 a Catalunya estàvem vivint el tema del Procés i vaig pensar que a Felanitx era necessària la veu d’algú que ho vivia intensament des de Barcelona. Vaig fer moltes cròniques del que anava passant a cada moment i fins i tot ho vaig enviar als polítics empresonats que rebien milers de cartes, i com és natural, no em varen contestar. No vaig saber mai si les havien rebut.
I la més sentida?
Per ventura alguna que he aprofitat pel llibre, records de quan era petita vists des de la mirada de l’infant. Les estances d’uns dies a foravila, a Son Barbut, a ca uns familiars, els mens que el meu ‘tio’ treia a pasturar de nit, els records a la casa de Portopetro on anàvem a passar uns dies a casa del ‘tio’ Joan ‘Roques Blanques’. Acompanyar-lo a llençar les xarxes, la missa dins la casa on hi venien els pocs habitants perquè no hi havia encara església; la casa senyorial de Felanitx de sa Plaça de sa Font que en Círia va batiar amb el nom de “La casa que feia música”, una frase preciosa que he utilitzat en el llibre.
Sent certa nostàlgia del Felanitx passat?
Sí molta. Hi havia un caliu que no tornarà. A ses Torretes tots ens coneixíem. Les rotlades al capvespre sota un llum de quinqué, jugar a la costa del ‘Corté’ amb els nins, fills del guàrdies civils, en Juanito i n’Anitín, amb na Maria ‘Corralera’. Era el món de la llibertat per a una nina de ciutat.
En què està treballant actualment?
Soc psicòloga clínica, psicoanalista, una feina que m’ha entusiasmat. M’estic retirant del meu treball clínic, però encara treballo teòricament. Form part de la Junta d’una revista de Psicoanàlisi, faig articles i duc un grup de lectura de Psicoanàlisi i Literatura molt interessant, perquè hi ha components del grup que són poetes i escriptors i m’han ajudat molt en la meva formació d’escriptora amateur.
Quin és el seu lloc preferit o més inspirador del municipi?
El far de Portocolom. El meu padrí hi va ser a finals del segle XIX i a principis del XX i aquí hi va néixer la meva tia Margarita, la transmissora dels records. Les històries perdudes dels fars no es tornaran a repetir perquè el cos de faroners va ser extingit l’any 1992, i tots els fars han passat a ser automatitzats. Un avenç de la civilització però una pèrdua més de la nostra història que haurem de suplir amb l’intent de fixar el record, com intento fer en el llibre.
