En Joan Amor Lladó (Felanitx, 1970), llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i en Dret, és funcionari de la Direcció General de Pressuposts i Finançament de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Avui, però, ens parla del seu projecte més recent a la vila: l’obertura d’un local que en qüestió de mesos ja ha mostrat intenció de ser molt més que un bar.
Com sorgeix la idea de crear un espai com el Petit País?
És una idea que es va anar formant els anys anteriors al 2021, quan vaig comprar la casa vella que ara és el local, però que és fruit d’una evolució de trenta anys, des del meu primer viatge al País Basc, on vaig conèixer les herriko tavernes. Va ser un concepte que em va agradar i ja em va deixar un residu que s’ha anat confitant. També, devers aquell temps, amb un amic vàrem estar a punt d’agafar el mític pub Cala Barbacana, però per sort no ens vàrem arribar a entendre amb l’amo, ja que poc després va començar la decadència del Port com a lloc de marxa, a mitjan anys 90. Aquestes dues coses varen quedar latents. Quan feia feina a una empresa de la qual me’n volia anar, l’any 2000 vaig crear una empresa anomenada Petit País SL, que vaig liquidar sis anys més tard sense haver començat l’activitat, que havia de consistir a comercialitzar vins i caves dels Països Catalans a Mallorca. La idea era vendre per internet (que just just començava a estendre’s) i servir a domicili, però mentrestant vaig preparar i treure unes oposicions, em vaig casar i vaig tenir dues filles, i allò va quedar aturat. Amb el pas del temps, cada pic m’enyorava més de Felanitx, al mateix temps que ma mareta tornava gran i estava tota sola. I precisament passejant amb ella per la vila, per carrers fins llavors desconeguts per a mi (i mira que de jove vaig repartir tres anys el setmanari…), vaig ser conscient de la decadència que vivia Felanitx poble i de la gran quantitat de cases abandonades que hi havia fa més de cinc anys. Va ser llavors quan vaig decidir fer qualque cosa, i es va ajuntar la idea d’arreglar una casa vella amb aquells records abans esmentats, les ganes d’ajudar a donar vida al nucli antic, amb les ganes de defensar la nostra llengua i identitat, i tot mesclat i remenat va donar lloc al projecte del Petit País.
Sens dubte, a part de ser un bar, és un lloc amb molta personalitat. Què diríeu que el defineix?
És un projecte amb molts vessants, però jo diria que sobretot és un lloc on la gent que estimam la nostra llengua ens podem sentir a ca nostra. Ens xerren en català, sentim música en català, la decoració és explícitament reivindicativa (de llengua, país, ecologia, territori, drets LGTBIQ+, Felanitx, es Port, etc.), quasi tot el que consumim és producte local i de la resta dels Països Catalans, tenim llibres en català a disposició que ens podem endur a ca nostra, funciona sobretot amb energia solar, i té molts de petits espais diferents, interiors i exteriors, on cadascú pot trobar el seu.
Per què “Petit País”?
Idò heu de saber que no era el nom inicialment pensat, que era Es Llaç Groc, en record dels exiliats i dels presos polítics, que en aquell moment encara estaven injustament tancats, i encara ara n’hi ha que no han pogut tornar. Jo vaig viure molt intensament el Procés d’independència català, i durant anys en vaig dur un, de llaç groc. Però amb el temps vaig canviar d’idea i vaig acabar tornant al nom d’aquell antic projecte abans esmentat, Petit País, que crec que és igualment explícit i reivindicatiu, però alhora més ampli, de manera que més gent s’hi pot sentir identificada, i com més serem més podrem canviar les coses.
Quins petits racons podem trobar dins el local?
El local és estret i llarg, una trinxa em deia molta gent, però han sortit uns espais molt agradables i diferents entre ells. A baix hi ha el raconet de Can Llenya, devora els millors gelats del món, i el racó dels llibres. A dalt hi ha el Racó de l’Exili, en record dels presos polítics i exiliats abans esmentats, i defora hi ha el corral i la terrasseta, on s’està de perles. Però, vaja, la resta d’espais també són acollidors, cadascun amb les seves particularitats, i el mèrit és del meu cosí Joan Tàpia, mestre d’obres, i de tots els professionals que hi han participat.
Heu decidit que quasi tots els productes siguin únicament locals i nacionals. Per què?
Perquè lo nostro és tan bo i vàlid (o més) com tot allò de fora, i si ho consumim ajudam als nostres productors i als seus treballadors, que som nosaltres mateixos i la nostra gent. I tot això mentre gaudim d’una cerveseta ben fresca o d’un bon soparet en bona companyia. Que no és guapo, això?
A part, la llengua del lloc és exclusivament el català.
Sí, perquè és la nostra i som a ca nostra, i així ens hem de poder sentir en tot moment. I perquè vull (rialles), com cantava el gran Ovidi Montllor. Però això no exclou ningú, ans al contrari. Fa poc va venir un grup d’onze estrangers que pareixia que vivien o tenien casa a la vila o a prop, de set o vuit nacionalitats diferents. Cap d’ells xerrava en català, i pràcticament no l’entenien, però quan varen sortir del Petit País ja sabien dir diverses coses en català, em deien “gràcies” i “adeu”, i fins i tot un va tornar a entrar a demanar com es deia hasta la pròxima en català. Mentre siguin respectuosos, oh benvinguts, passeu, passeu, i si els mostram que la nostra llengua és important per a nosaltres, ja haurem ajudat un poc a la seva integració. I això val per a tothom vengut de fora, sigui d’on sigui.
A Felanitx no se solen trobar postures tan contundents en defensa de les coses d’aquí, de ca nostra. Com ha rebut la gent aquesta iniciativa?
Molt bé, amb molta naturalitat. És que hauria de ser normal, crec jo, i molt millor ens aniria com a poble i com a país si tots féssim tot el que està a les nostres mans per defensar lo nostro, començant per la nostra llengua. Si no, la perdrem, i amb ella perdrem la nostra identitat. I en estar fet ja no hi haurà remei, ja podran plorar els quatre que quedin. Però si l’empram sempre, a poc a poc aconseguirem que tothom que ha vengut de fora vegi la seva importància, l’aprengui i l’empri. Depèn de nosaltres, de cadascú en el seu redolet.
El passat 16 de maig vàreu tenir convidats especials. Com va anar la glosada?
Va ser una vetlada fantàstica, però el mèrit no és meu sinó d’en Miquel Boireta, que va pensar en el Petit País, de la poetessa Llucia Pellicer, de la resta de participants i de totes les i els assistents.
Teniu pensat fer més activitats com aquesta (o semblants)?
Sí, forma part del projecte des de la idea inicial. La idea és fer conferències, xerrades, recitals, concerts i altres trobades culturals de tant en tant, així com tallers de conversa o classes de català per a nouvinguts, truc, Scrabble, etc. A més, el local està a disposició de tothom que estimi la nostra llengua i la nostra terra, com la Delegació de Felanitx de l’Obra Cultural Balear, que hi fa les seves reunions i assemblees, cosa que em fa molt content.
Per què pensau que és necessari un espai com aquest a Felanitx?
Simplement per poder sentir-nos a ca nostra, com ja he dit. Jo personalment estic cansat de sentir-me foraster dins ca meva, a Ciutat més que a la vila, però aquí també basta bé. Estic cansat de trobar-me en situacions violentes simplement perquè vull emprar la nostra llengua, que no em vulguin entendre, que tot estigui retolat en altres llengües, que la carta no estigui en català, que un metge em demani si som espanyol o si el vull provocar… i trob que és ben hora de plantar-nos. Per altra banda, perquè la gent venguda de fora tengui l’oportunitat que li xerrin en català, i així entendre la seva importància i, a poc a poc, aprendre’l. Simplement, he volgut crear l’espai que a mi m’agradaria trobar com a client, i esper que, ja que hi som, ajudi a revitalitzar el centre de la vila i doni una empenteta a la nostra llengua i a la nostra consciència de país.
