Bartomeu Bennàssar, ’Xico’ (Felanitx, 1937) és un home del poble. Ordenat a Roma el 1964, ha duit la labor religiosa per distintes barriades de Palma i al Perú. La seva tesi doctoral, unint teologia i turisme, i les seves posteriors reflexions sobre la indústria des del punt de vista dels drets del treballador, encara són estudiades per economistes i missers.
Com creis que la societat viu el Nadal avui, amb una simbologia allunyada del caràcter religiós?
La societat mantén aquestes festes de Nadal pel rendiment socieconòmic que li donen, perquè si no, difícilment es mantindrien. És un filet que les manté a partir d’una línia de cultura i tradició. Amb elements com la Sibil·la, les nadales o les neules. Però el fil gruixat és complicat que ens dugui a l’Evangeli, per dir-ho així.
Heu estat molts d’anys fora de Felanitx
Vaig tornar el 2005, ja per descansar. Abans vaig viure i fer feina social i docent a Palma, on treballava pel Bisbat amb l’única condició de ser sempre a una parròquia. Era professor del CETEM (Centre d’Estudis Teològics de Mallorca). Com a delegat d’Acció Social de la Diòcesi de Mallorca, sempre em va agradar molt més la feina de carrer que darrere una taula.
Explicau la relació interessant que sempre heu tengut amb el turisme
Vaig ser delegat diocesà de turisme i després també de la Conferència Episcopal a nivell estatal. Al anys 60, quan començaven a arribar turistes a voler, l’Església sempre abans d’estiu l’Església treia un comunicat, una reflexió, referit-se a qüestions morals, de les temptacions a la platja, pels bikinis… Ara li pegaré a una altra part però ho entendrà. Vaig anar a Roma a estudiar Teologia Moral l’any 1960. Precisament ara, el 17 de desembre ha fet 60 anys que vaig ser ordenat sacerdot allà. Van ser uns anys molt interessants, del començament del nou Concicli Vaticà II. El Concili va obrir la porta a la reflexió sobre la Teologia. Sobre les realitats temporals. El nostre és un déu que s’encarna, no que està al cel amb els àngels. La teologia que no toca carn no pot ser cristiana.
I per què ho deis, això?
Aquestes realitats temporals fan referència a les relacions de la teologia amb el treball, amb l’oci i el temps lliure, amb el descans. Miri, ara que se’n parla tant, del turisme de masses i la preocupació que això comporta, jo mateix l’any 1971 ja vaig treure una reflexió titulada “Turismo sí, pero…” que alertava sobre les conseqüència que podia tenir sobre la cultura pròpia, la natura… com un toc d’atenció. La realitat en si podia ser positiva, però tenia i té altres elements col·laterals. Respectau la natura, però no la vos mengeu.
Ara ja som a un punt límit.
Fa un grapat d’anys que hi som. Un temps de moltes paraules, però gests molt petits. Sostenibilitat, circularitat, precarietat… es dediquen a posar noms que moltes vegades són més per distreure que per posar-hi mà i treballar per un canvi de veres.
Vós mateix vareu fer feina un estiu a un hotel.
Jo vaig fer feina un estiu a un hotel de Son Caliu, així és, per veure com funcionava. Era fajín de pisos, una figura que avui ja no existeix i que estava supeditada a les cambreres de pis. Començàvem el dia passant l’aspiradora. Per això sé de la duresa i les condicions dels treballadors. Miri, el temps que vaig ser delegat de Turisme de la Conferència Episcopal vam editar, d’amagat del bisbe, una guia pel treballador d’hosteleria. Aquest document va servir fins i tot a missers per poder organitzar la defensa de treballadors del sector. També editàrem una revista pionera que es deia Informa. Quan parlàvem de turisme ho fèiem des de la vessant treballadora, però no tan sols dels que estaven als hotels sinó de tots, dels de les agències de viatges o els de la restauració. Era un submon on hi havia deures, està clar, peró també drets.
El turisme és una indústria sense xemeneies, però amb explotats. Vaig escriure un altre llibre l’any 2000 que és un procés al turisme, entés com una espècie de judici, dividit en quatre grans capítols: el turisme de masses, la immigració el medi ambient i la marginació.
Parlau-me de la Teologia de l’Alliberament, que vós vàreu viure en primera persona a Llatinoamèrica.
La Teologia de l’Alliberrament va ser introduida per Gustavo Gutiérrez a Llatinoamèrica. Es basa en un canvi de la realitat i les estructures, en el sentit que es basa en l’alliberament de l’explotat, que no ha d’esperar que la producció el beneficiï, perquè els empresaris sempre faran el tassó més alt a fi que mai s’ompli d’aigua i aquesta no pugui beneficiar després el poble. Hi ha d’haver un benestar i una justícia compartida.
Sempre heu fet feina a peu de carrer. Parlau de les primeres conseqüències d’aquells primers treballadors a qui les coses no els acabaren d’anar bé .
A finals dels anys 70 vaig agafar la delegació d’Acció Social. Foren moments molts durs. Molts d’aquests treballadors se’n tornaren. Però d’altres ho passaven molt malament, vàrem haver de dur a terme tasques d’acolliment. Posar noms nous a la realitat, un treball social no al cel sinó a la terra. N’hi havia molts que eren vells prematurs, un concepte que introduírem nosaltres. Homes que semblaven de 70 anys quan en realitat en tenien només 40. Perquè estaven totsols a l’illa i tenien problemes derivats de la beguda o les drogues. Vàrem dur a terme, per exemple, l’obertura de l’Hospital de Nit a la Misericòrdia i distintes cases on poder-los atendre, a fi de donar-los una resposata més personalitzada. Perquè no era el mateix un home enganxat a la cocaïna que un sense família.
Deis que la paraula sacerdot ja no té gairé sentit avui.
Ara és tot una altra cosa. Com deia, abans el Concili també va obrir portes en aquest sentit. Portes que després els papes Joan Pau II i Benet XVI van voler tancar per tornar enrere. Afortunadament, i encara que en queden residus d’allò, sembla que amb el papa Francesc la cosa ha tornat anar cap endavant. Abans l’Església era dels bisbes i el papa i tothom, el poble, havia d’obeir. Ha de ser completament al revés, ells es deuen al poble. Com es diu quan som batiats, tots som sacerdots, profetes i reis. El sacerdoci, que ve de cosa sagrada, no ha d’estar separat de la terra, del poble.
I el paper de la dona?
Les dones han patit una doble exclussió durant molt de temps, la del poble de Déu i de molts àmbits de la societat. No crec que hi hagués cap problema ni un perquè fossin ja diaques i poguessin dur una parròquia, clar que sí. De fet, les podrien dur fàcilment una dotzena de seglars, per exemple, i tots estaríem més ben representats, amb més poder de decisió.
