En Lluís Nicolau Bennàsar (Felanitx, 1996) practica l’agricultura ecològica. Va començar sembrant per a ell, però ara ja reparteix cistelles amb productes i té planejat obrir una botiga. Avui ens parla del seu dia a dia a la finca i, indirectament, ens fa reflexionar sobre allò que consumim.
Com us va començar a interessar el món de l’agricultura?
De petit ja venia a la finca, perquè era del padrí i amb ell hi trescava molt a l’estiu, però no duia cap idea dins el cap. Jo volia estudiar Biologia, de fet, però, no sé per què, quan vaig començar batxillerat, la idea de Biologia em va fugir del cap. Mon pare va començar a venir un poc més per la finca, i jo també, i em va entrar el cuquet. Va ser així de senzill, així de simple, així de natural.
Els vèieu sembrar?
El padrí anava cultivant, però quan jo vaig néixer ja estava a punt de jubilar-se i no el record fent feina activament. Sigui com sigui, jo venia amb ell de petit i aquí sempre he vist ovelles i sembrar hortalissa. I a mi, de fora vila, el que em va estirar va ser l’hortalissa.
Com és el dia a dia aquí?
Com que som autònom, m’he hagut de marcar un horari. Has d’anar al ritme que et marca la feina. A més, com que és un projecte que comença, va creixent i vas enfeinat perquè sempre estàs en creixement. L’any passat sembràvem cinc mil o sis mil metres d’hortalissa i enguany són quasi vint mil. Hi ha un bot que fa que vagis un poc més… atabalat. Quan estàs un poc estabilitzat, però, vas més sobre la marxa. Has de tenir molta de paciència.
Teníeu clar que volíeu apostar per a una agricultura ecològica?
Sí, no vaig tenir mai la idea de fer-ho d’una altra manera. És una cosa que per a mi era bàsica, perquè a ca nostra ja feia anys que consumíem producte ecològic comprat. No tenia sentit fer-ho d’una altra manera.
Què té de diferent respecte a les altres?
Has de respectar molt els ritmes que et marca la natura. No pots forçar les coses, ni córrer, ni pretendre treure tones de cultiu. Això no vol dir que les produccions ecològiques siguin baixes: han millorat molt. Hi ha gent que pensa que és no esquitxar. Ecològic no és no esquitxar. Nosaltres esquitxam els productes que tenim permesos, que són poquets i no poden ser d’origen químic. El planter, però, ha de ser ecològic i no podem emprar fertilitzants químics. També hem de fer rotació de cultius. És una forma diferent d’entendre-ho. No és substituir. Si vas a comprar producte eco a una gran superfície, possiblement han fet una agricultura de substitució. Nosaltres, els pagesos petits, oferim una altra cosa.
És clar que prioritzau la qualitat i no la quantitat.
Correcte. I jo, en el meu cas, també he apostat molt per varietats antigues i locals, que encara són manco productives que les comercials que s’empren amb ecològic. Llavors hi ha gent que et diu: “Feia 50 anys que no menjava una tomàtiga amb aquest gust”. El problema és que l’has de vendre més cara.
I com heu conegut aquestes varietats antigues?
A Porreres hi ha l’Associació de Varietats Locals i fan venda d’aquestes varietats. Van recuperant coses i ho posen a la venda. Jo, com que vaig començar sembrant per a mi, per a ca nostra, em vaig poder permetre el luxe d’experimentar el que volgués. Així vaig començar a provar aquestes coses antigues. Alguna sortia millor, alguna sortia pitjor. Alguna sí que és ver que, a escala comercial, és complicada, perquè són plantes que depenen molt de la climatologia, et fan produccions lletges o deformes i per vendre no són les més idònies; però n’hi ha que estan oblidades simplement perquè molts d’enginyers han recomanat altres varietats i els pagesos tenim la culpa d’haver-les perdudes, perquè hem deixat de sembrar-les.
Quantes hores dedicau cada dia a la finca?
No faig vuit hores cada dia, però venc els dissabtes i els diumenges i, per tant, és més o menys com una jornada completa. També hi ha èpoques: a l’estiu has de ser més constant. No me’n puc anar divendres horabaixa i tornar dilluns dematí, perquè s’espanyarà un programador de reg i dilluns serà mort tot. Hi has de ser cada dia, has de donar menjar a les gallines… Has de venir, com a mínim, a pegar una ullada.
Cada vegada hi ha menys pagesos, la gent no està disposada a fer tot això.
No, per això som pocs. El marge econòmic és lamentable, i la feina que has de fer és feixuga i molta o, més és que molta, constant.
Què és el que us fa tenir ganes de continuar?
Això sonarà molt romàntic, però és una afició. Això no vol dir que no hi hagi dies de tensió i que hagis de fer fues, però jo ho visc més com una afició productiva. Crec que tots els qui ens dedicam a fora vila, si no passàssim gust, no ho faríem. T’ha d’agradar, t’ha d’apassionar.
No tothom valora la vostra feina.
Els pobles encara estam mig salvats. Te’n vas a Palma i els dius que ets pagès i deuen dir “Què em contes?”. N’hi ha que no saben si una pera surt de la terra o d’un arbre. A Felanitx encara conservam una miqueta aquesta part de poble i està un poc més valorat i de cada pic hi ha més gent conscienciada de la part ecològica, no només per salut pròpia, sinó per salut planetària, natural. Hi ha gent que consumeix producte eco per salut pròpia i n’hi ha que per consciència ambiental, i n’hi ha que per les dues coses. També n’hi ha que perquè ho han tastat. Jo tenc clients que no compraven eco, però varen començar a comprar-me’n i un any després encara me’n compren, i no van a cap altra banda a comprar eco. Cerquen proximitat, possiblement, i el gust els agrada.
Una vegada ho tasten, veuen la diferència, no?
Jo crec que sí. També és un tracte molt directe. Molta gent em diu que li posi damunt la taula de la cuina. Els ho duc de la terra fins a dins la cuina. És un contacte molt directe amb el client. Els pas fotos, llistes per WhatsApp dels productes que tenc…
Heu rebut el suport d’APAEMA. De quina manera us han ajudat?
Per a mi, APAEMA és l’associació agrària de Mallorca que més feina fa per als pagesos, sense cap dubte. Som soci de més d’una i APAEMA fa una feinada. En som soci d’abans de començar a escala productiva, perquè volia formar part del col·lectiu. Hi pegues una telefonada i no reps mai un “no”. Sempre m’han donat una resposta, una solució, un “vine quan vulguis”. Burocràcia, normativa… Llavors, en l’àmbit tècnic, hi ha l’Agrupació de Defensa Vegetal (ADV) que, pagant una quota a part cada mes, tens un tècnic que ve un pic cada mes a la finca.
Què és el més reconfortant d’aquesta professió?
És una satisfacció veure que estàs extraient una cosa de la terra sense fer-li massa mal. No diré que no li faig mal, perquè estam extraient minerals. Li tornam tots els que podem, però ens estam aprofitant de la terra per treure’n un producte, hem de ser sincers. En arribar el vespre, però, estic satisfet d’haver pogut produir sense haver fet mal.
Com valorau de moment l’activitat comercial?
Vaig començar amb el sistema de cistelles obertes, que per començar és el sistema fàcil, perquè no necessites molt: necessites un cotxe i una bàscula, i parteixes. Seguir, a llarg termini, amb aquest sistema no és la idea, però estic content amb el nombre de cistelles que faig cada setmana. Ara vull obrir la tenda i entrar a la Cooperativa de Pagesos Ecològics de Mallorca (PEM), la qual gestionen els pagesos, però neix dins APAEMA per donar resposta a pagesos que volen arribar a hotels, restaurants i grans superfícies. És una manera de diversificar una font d’ingressos diferent.
De quina edat sol ser la gent que t’encomana cistelles, ara per ara?
De cinquanta, quaranta i molts… i qualque jubilat. També algun de trenta i pocs, però, en general, em falten clients joves. No sé com he d’arribar a ells. La part comercial em costa un poc i no tenc gaire domini de l’Instagram. De gent jove jove, en tenc molt poca.
És també un problema de consciència?
Potser. A Felanitx s’ha creat el grup de consum d’Es 4 Cantons, que anim tothom que s’hi vulgui acostar que s’hi acosti, però costa d’arrencar. Allà sí que hi ha un perfil de gent més jove, més reivindicativa, amb ganes de fer coses.
