Margalida Roig Carrió (s’Horta, 1989) s’acaba de proclamar campiona del món de judo en la categoria de veteranes a París. La seva família, veïnats de s’Horta i el batle pedani, Sebastià Adrover, varen anar a rebre-la a l’aeroport com a mostra d’agraïment per l’esforç fet durant tots aquests anys. Cal recordar que Roig fou la pregonera de les festes ara fa un any, el 2024.
Com és aixecar-se essent campiona del món?
Ni el mateix dia ni l’endemà era conscient del resultat. Vaig pujar al podi, va sonar l’himne espanyol i gairebé ni pensava que fos per jo… la meva família plorava i cridava d’alegria perquè era campiona! Vaig arribar a Mallorca i la sorpresa encara va ser major, em varen rebre la família i amics amb pancartes a l’aeroport… i encara menys m’ho creia! He estat a dins una bombolla d’ençà de la competició i crec que encara hi estic. És una experiència i un record que mai oblidaré.
Quins foren els seus inicis al món del judo?
Vaig començar a fer judo als 6 anys a Son Servera, on vaig anar als 4 anys. A partir d’aquí ja vaig tenir clar que volia practicar aquest esport. En realitat mai he deixat d’entrenar i competir. Me’n vaig anar a cursar els estudis universitaris a Galícia, vaig fer l’Erasmus a Itàlia i he tornat a Mallorca, i mai he deixat d’entrenar-hi i competir als diferents llocs als quals he viscut, sempre he trobat el moment per fer-ho.
Quantes hores entrena i quina rutina diària segueix?
Aquesta és la part més complicada, ja que faig feina d’entrenadora al meu propi gimnàs i els horaris són mals de compaginar. He de trobar moments al matí o migdia, amb companys que venguin a entrenar amb mi. Ara mateix intent fer com a mínim dos dies d’entrenament de força a la setmana, dos dies de judo, córrer quasi cada dia… i tot això ho complement amb ioga i natació… entren quasi sempre dos cops al dia.
És més complicat sobresortir partint des d’un poble petit com s’Horta que a una capital?
Tots els judokes balears crec que estaran d’acord amb mi en què el més complicat no és anar a un altre poble a entrenar, perquè sent un esport minoritari és molt probable haver de fer-ho, sinó que al final si vols destacar dins aquest esport en l’àmbit nacional o internacional, has de sortir a fora a entrenar i competir. Perquè sobretot en categoria femenina és així com més podràs evolucionar com a competidora.
Quin és ara el nou repte?
Ara mateix el nou repte és el campionat d’Espanya absolut, un campionat on no em classificava des de l’any 2019. Enguany he fet diverses competicions a la península, on he obtingut bons resultats. D’aquesta manera he aconseguit col·locar-me la número 8 del rànquing nacional, cosa que m’ha permès aconseguir l’accés directe al campionat d’Espanya que se celebrarà d’aquí a tres setmanes a Madrid.
D’on es treu la disciplina i la constància per no amollar?
Et podria argumentar molts aspectes que fan que la motivació i la disciplina es mantenguin, sobretot els dies dolents… però pens que el que realment importa és la passió cap aquest esport. Gaudir de fer judo, compartir tants moments i el fet que em segueixi donant els valors per ser la persona que som avui.
Un somni pel futur del judo felanitxer?
Que molta més gent practiqui aquest esport, que no quedi com una disciplina que proven els nins per començar un esport. Està demostrat que ajuda en la motricitat i fomenta els bons valors de l’esport. Voldria que es fes més visible tot allò que segueix aportant aquest esport a les persones adultes. Els valors i la disciplina.
Hi ha prou instal·lacions per practicar judo a escala local?
Les instal·lacions són clubs privats, no tenim normalment espais com poliesportius o camps de futbol públics on poder dur-ho a terme, sinó clubs privats. De petits podem anar a escoles, però realment quan tornes gran deixes de tenir un lloc a una instal·lació pública, cosa que òbviament dificulta la pràctica i la continuïtat del judo.
