Ernest Bordoy Andreu (Palma, 1991), renet d’Arnest Mestre, va estudiar a Barcelona a l’ETSAB (UPC), després va estar un any a l’Escola Nacional Superior d’Arquitectura de Versalles. Ha fet feina a diferents despatxos a Barcelona i a Mallorca. Actualment cursa un màster en arquitectura sostenible.
Vàreu ser guardonat amb el premi jove d’arquitectura, en què consistia el projecte que vàreu presentar?
Era un projecte de reforma d’un antic celler, aquí a Felanitx. Darrerament, havia estat una fusteria i ara es proposava fer-hi una casa-taller per un artista. Ell volia que també hi poguessin fer estades temporals altres artistes, per tal de col·laborar i experimentar plegats. El que vàrem proposar va ser fer tot un espai molt obert i evitar que hi hagués una frontera clara entre el programa més convencional d’habitatge i la part de creació. Es generaven diferents graus de privacitat, i racons més acollidors per sentir-se més a recer, però no un llindar clar entre dues parts diferenciades. Volíem que l’espai convidàs a defugir un poc d’aquesta dicotomia actual tan marcada entre el temps d’oci de l’habitatge, sovint molt lligat al consum, i un temps laboral d’hiperproductivitat. Es volia generar un espai on tots els vessants de la vida transcorreguessin de manera més natural i fluida, on la creació fos un aspecte més de la vida quotidiana. Tot plegat acabà agafant la forma d’un seguit de capses de fusta, unides per plataformes i passarel·les també de fusta, que sobrevolaven el gran espai de la nau existent.
A Felanitx, el nom d’Ernest Mestre està molt lligat a l’Estació Enològica i al Sindicat. A ca vostra, com s’ha contat aquest llegat?
Tota la vida he sentit parlar de “l’avi”, com s’hi referien els seus nets. Sobretot de les obres que va fer. De la seva vida no tant. L’ha envoltat sempre un cert misteri que jo crec que el fa una figura encara més interessant. Es va moure bastant i va canviar de lloc de residència. Quan va morir la seva dona va formar una altra família a Itàlia, i de tot plegat les seves filles no en volien parlar gaire. Eren altres temps. Sigui com sigui, a la meva família hi ha hagut sempre un fort sentiment d’orgull, i sempre m’han parlat de cada edifici que va dissenyar a Felanitx, com sa Cooperativa, l’Escorxador o Cas Dentista. També ha estat sempre un lligam que hem tengut amb Felanitx. L’avi era una persona que tothom recordava, tothom sabia qui era “s’enginyer”. Encara avui dia, inclús a jo mateix, molta gent em pot ubicar més per això que per altres coses.
Us ha influenciat la figura d’Arnest Mestre en l’àmbit professional?
Sí, vulguis que no, sempre ha estat un referent important. Quan havia de decidir de què feia el projecte final de carrera, vaig tenir clar que l’havia de fer sobre es Sindicat. Supòs que m’ha ajudat amb el meu camí professional el fet de tenir algú proper que hagués aconseguit fer obres tan interessants i que encara avui en dia són rellevants. També supòs que m’ha donat una certa connexió amb Felanitx, més enllà del meu nexe familiar. Sent una relació especial amb aquests edificis.
També m’ha interessat la seva manera de fer feina. Jo crec que ell intentava compatibilitzar que les coses funcionassin bé i que després el resultat estètic fos interessant. I sobretot, hi havia una qüestió pràctica: fer que els edificis fossin funcionals sense grans tecnologies, amb pocs recursos energètics. Crec que avui en dia és necessari recuperar aquest sentit comú a l’hora de pensar els edificis. Fer que requereixin manco recursos materials i energètics, tant per construir-los com pel seu funcionament. Hem de repensar la manera com construïm per fer front a la crisi climàtica i l’esgotament de recursos. El més senzill és fer com Ernest Mestre a sa Cooperativa: tenir-ho en compte des dels primers esbossos, amb temes d’orientació, de com es va dibuixant el perfil de l’edifici, per tal d’optimitzar guanys solars, ventilacions, corrents d’aire… Tot plegat sense perdre de vista que la bellesa dels edificis tampoc no és una banalitat. L’aspecte dels edificis influeix en l’estat anímic de les persones, configuren el nostre ecosistema.
El vostre projecte final de carrera tractava sobre el celler cooperatiu de Felanitx. En què consistia?
Venia un poc lligat a les notícies que hi havia en aquell moment d’un centre al voltant de la figura de Miquel Barceló. Vaig partir d’aquesta idea i d’algunes declaracions que havia fet ell, on deia que l’espai no havia de ser un museu on no passàs res, sinó que havia de ser, sobretot, un espai viu.
El que vaig proposar en el seu moment va ser això: un espai de creació artística lligat a la figura d’en Miquel Barceló. Hi hauria una part museïtzada per tal d’entendre el funcionament de l’edifici, una part més d’aprenentatge, una zona de taller de creació i una d’exposició i representació d’allò que s’anava produint al mateix centre.
Us vàreu presentar al concurs per a la rehabilitació des Sindicat, en què consistia el vostre projecte?
Crec que hi ha tres preguntes principals a respondre a l’hora de reformar es Sindicat. Una d’elles és: com millorar la connexió amb Felanitx? La segona és: què s’ha de fer amb les tines que hi ha les naus principals? I la tercera: com aconseguir que els nous usos mantenguin el vincle amb els felanitxers, com permetre que l’edifici torni a ser seu? I tot això respectant al màxim el caràcter que té actualment.
Quant a la connexió amb Felanitx proposàvem que es fes mitjançant un parc que recuperàs la zona de les vies del tren i l’antiga estació, connectat amb l’Estació Enològica i el passeig Ramon Llull. Volíem aprofitar aquesta connexió per fer arribar el caràcter més natural de sa Mola fins a dins Felanitx. Algunes propostes han plantejat una relació inversa, que més aviat consistiria a fer arribar la ciutat fins a davant l’edifici, amb molta superfície dura i pavimentada. Nosaltres consideram que seria una oportunitat perduda.
Pel que fa a les tines, vàrem ser un poc més arriscats del que les bases suggerien. No té sentit que es llevin totes, però estaria bé fer-hi alguna actuació que permeti utilitzar part d’aquestes naus. Es varen pensar des d’un punt de vista molt pragmàtic, i crec que es faria poca justícia a aquest esperit si ara es fan grans inversions en espais que no poden ser utilitzats.
També ens vàrem interessar per les necessitats de les associacions de Felanitx. Moltes necessiten llocs on reunir-se o tenir material. Per això vàrem pensar que la nau més moderna fos per a elles. Així reconeixíem que l’edifici encara fos dels felanitxers, tot i que només ho fos parcialment. Era un aspecte que trobàvem important. També vàrem xerrar amb l’IES Felanitx, perquè pensam que té molt de sentit que el grau de vitivinicultura tengui qualque relació amb es Sindicat. Ens varen dir que, efectivament, els faltaven aules. Vàrem proposar situar-les a un edifici annex a es Sindicat i, davant seu, les vinyes.
Mentre que per a la resta de l’edifici, proposàvem que fos un centre d’investigació, producció i aprenentatge d’oficis. Plantejàvem recuperar oficis rellevants històricament a l’illa i a Felanitx, com el teixit, la joieria, la ceràmica o la fusteria, amb un model que mesclàs tradició i innovació, i pogués esdevenir un vertader motor econòmic i productiu al municipi i a l’illa.
