Maria Antònia Ibáñez Picó és neta de na Margalida Pomar i d’en Gaietà Ibáñez. El seu padrí tenia un taller mecànic al passeig Ramon Llull de Felanitx, i és probable que algunes persones de Felanitx encara el recordin. Ara ja no existeix el taller. La seva padrina, na Margalida, es dedicava a tenir cura de la casa i dels fills, amb calma i sense gaires maldecaps perquè el taller donava per viure amb dignitat.
A la vostra padrina Margalida no la vàreu conèixer ni tan sols els nets, perquè va morir molt jove. Ens podeu fer un petit retrat de na Margalida Pomar?
Nasqué a Ciutat, filla d’una família que es va preocupar per la seva formació. Va cursar estudis de piano; sabem que s’examinava al Conservatori de Barcelona. Son pare era militar.
Quan es va casar amb el padrí es traslladà a Felanitx. Varen tenir quatre fills. Sempre va enyorar un poc Palma on hi havia les seves amistats.
Era una dona amb un caràcter ferm i conseqüent amb les seves idees. La llàstima és que la seva salut era molt delicada.
Estimava i admirava molt el seu home. Tots dos tenien inquietuds socials i culturals. Compartien l’amor per la lectura i els agradava tant el cinema que tenien una subscripció anual. Anaven sovint al teatre i fins i tot varen viatjar a Barcelona a visitar l’Exposició Universal l’any 1929. Sovint anaven d’excursió en cotxe amb els seus fills a diferents indrets com Sóller o Lluc.
Fins que un dia va canviar tot. La vida dels vostres padrins i dels seus fills va canviar d’un dia per l’altre.
L’agost de 1936 feia devers un mes que havia esclatat la guerra, i varen detenir el padrí a ca seva i en presència de la seva família. Va passar una nit als baixos del Mercat i l’endemà el varen traslladar a la presó dels Caputxins.
La padrina, tota sola i malalta, va haver de prendre decisions respecte del negoci, sostenir la família i sobretot es va dedicar en cos i ànima a cercar ajuda per treure el seu home de la presó. Va recórrer a amics i coneguts que poguessin donar-li una mà, va escriure cartes a qualsevol instància o persona que cregués que la podia ajudar. Es va posar en contacte amb alguns companys militars de son pare, qui justament havia mort l’any anterior, i els demanà que intercedissin pel seu home.
Finalment, el padrí recobrà la llibertat, però la vida no tornà a ser mai més igual que abans: quedaven tres anys de guerra i una dura postguerra.
La padrina Margalida morí l’any 1946, només deu anys després d’aquests fets a causa de l’agreujament progressiu de la seva malaltia.
Sabeu per què varen empresonar el vostre padrí?
Sospitam que uns veïnats el varen acusar, però no en tenim cap prova.
Que sapiguem no estava afiliat a cap partit polític, però no era una persona que amagàs les seves idees. Sabem que quan vivia a l’Argentina, va participar en reivindicacions polítiques i sindicals.
Na Margalida va trobar una espècie de taula de salvació en l’escriptura.
Sí, després de la detenció d’en Gaietà, ella començà a escriure un diari que li va permetre exterioritzar l’angoixa, la por, la incertesa… L’ajudà a sobreviure mentre no tenia el marit al seu costat. Quan ell retornà, hi posa punt final.
Hi va reflectir el seu calvari personal, però també hi va incloure valoracions socials, morals i polítiques dels fets que ocorrien i de la informació que escoltava a la ràdio o llegia al periòdic. Per una altra banda, hi explicà el dia a dia de la vila, tant les coses de què ella fou testimoni directe com de moltes altres que se sentien a dir.
Com i quan el vàreu descobrir, aquest diari?
A ca nostra hem sabut des de sempre que existia. El guardava la nostra tia Magdalena que no residia a Mallorca. Quan la situació política ho permeté, amb l’arribada de la democràcia, va donar als seus germans còpies de l’original i una transcripció a màquina feta per les seves filles. Llegir-lo ens va suposar una forta impressió. Encara ara, ens commou a tots.
Na Margalida escriu que la visitaven les esposes i els fills d’en Gabriel Ferriol, d’en Plàcid Collado, d’en Rafael Estades, dones que tenien els seus marits empresonats o amagats i després foren assassinats. Al patiment per intentar sobreviure dia a dia s’hi sumava l’angoixa de l’absència i de la mort.
La padrina i els seus fills estaven pràcticament reclosos a casa. Molta gent els va girar l’esquena. Les visites eren escasses i es feien amb precaució, mig d’amagat, perquè la gent tenia molta por. Aquestes dones estaven unides per la mateixa desgràcia i quan podien es donaven suport. De vegades ploraven plegades.
La mort era un temor omnipresent. El padrí escrivia cada dia una postal amb quatre retxes només perquè la seva dona sabés que encara era viu.
La vostra padrina corria un risc considerable deixant per escrit tot el que va escriure. Creieu que n’era conscient?
Jo crec que sí. Tenia prou criteri per saber el perill que corria. També era prou llesta per prendre precaucions, solia escriure de nit quan els nins dormien, després el devia estotjar bé.
Què us va fer decidir a publicar el diari?
Mentre visqueren els seus fills no es va plantejar mai. Després es parlà de dipositar-lo a qualque arxiu. No vàrem considerar l’opció de publicar-lo fins que, després que tu i en Bartomeu Mestre el llegíssiu, ens vàreu animar i convèncer a fer-lo públic. No ha estat fàcil per a nosaltres exposar a la vista de tothom el que és la vida íntima de la nostra família. Jo diria que a poc a poc va madurar la idea.
Margalida Mestre Marca, Pura Manzanares, Maria Nicolau Pescola, Catalina Pons Lluenta, Aina Llodrà, Catalina Massutí… són dones que també varen patir, però ningú mai no les havia reivindicades, fins fa uns anys. Ara es prepara un documental sobre dones víctimes de la repressió a Felanitx i vós hi heu participat. Ens en podeu comentar algun detall?
Que no s’hagi fet fins ara és un exemple més de la manca de visibilitat de les dones al llarg dels temps. La nostra contribució al documental és afegir un nom més a aquesta llista, el de la nostra padrina Margalida, perquè la seva veu sigui també part del relat.
El govern de na Margarita Prohens vol derogar la Llei de memòria democràtica. Vós creis que és millor saber i descobrir coses que no sabem, o és millor ignorar i oblidar per no “obrir ferides”?
Jo vull creure que la nostra societat ha de ser capaç de mirar la realitat tal com és i acceptar les coses que varen succeir per molt incòmodes que siguin, sobretot tenint en compte els quasi noranta anys que han transcorregut de llavors ençà. Ignorar el que ha passat i tancar els ulls no ajuda a sanar les ferides.
Diumenge, 8 de Març, es presentarà el Diari de Margalida Pomar a la Casa de Cultura de Felanitx. Com convidaríeu la gent a compartir aquest document que, fins fa molt poc, era exclusiu de la família?
Segons les seves paraules, l’escriu per a ella mateixa amb la finalitat de poder recordar en el futur. Té la intenció de ser justa en el seu relat. La immediatesa amb què el redacta preserva l’emoció del moment i el diferencia d’unes memòries que s’haguessin escrit amb més temps per a la reflexió.
M. Antònia, moltes gràcies per compartir una petita part de la història de Felanitx amb tothom que la vulgui conèixer.
