10.6 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dilluns, 24 gener 2022
Poeta i editor, creador d’AdiA Edicions
Pau Vadell Vallbona, Poeta i editor, creador d’AdiA Edicions
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

Autor de més d’una dotzena de poemaris, editor i una de les figures més rellevants del panorama literari a les Illes Balears, el nom de Pau Vadell Vallbona (Calonge, 1984) començà a circular entre els mitjans especialitzats des del seu primer llibre, Quan salives, l’encetament d’una carrera jalonada de premis que el 2017 arribà al seu zenit amb un de ben important, els Jocs Florals de Barcelona. Marcat per la seva estada a la capital catalana com a estudiant d’Història, on va fundar el col·lectiu Pèl Capell, en tornar a Calonge el 2013, a més de reafirmar i exercir orgullosament el seu «felanitxerisme» –«a Calonge quan deim que anam a la vila ens referim a Felanitx, no a Santanyí»–, en Pau va engegar un projecte molt personal, AdiA Edicions, una editorial que posà en marxa tot sol i que ara, vuit anys i molts títols després, encara gestiona només ell. Ens rep a la capelleta, seu de l’editorial i alhora ca seva, un indret especial i certament novel·lesc –narrativament poètic, diria en Pau– totalment atapeït de llibres: dins capses obertes o precintades, tombats damunt taules, taulons i prestatges o drets als ampits de finestres i finestrons, els llibres són els únics parroquians d’aquesta vella església, ara consagrada a la deessa més fugissera i omnipresent: la poesia, en les seves moltes i diverses formes. 

Heu contat que de nin vivíeu a una casa sense llibres, i ara diria que aquí només hi ha llibres. Què ha passat?

A ca meva hi havia el Kamasutra i un llibre de fotos de Veneçuela, res més, i ara tenc dues cases i una església plena de llibres! No sé què ha passat, no sé per què em dedic a la literatura, però la veritat és que ja a EGB vaig guanyar un premi i després a l’institut en vaig guanyar uns quants més. El primer va ser d’una associació de Palma per un conte de Nadal. Em varen donar 50.000 pessetes d’aquell moment, i record que mon pare va dir: “Això segur que ho fan per a vendre’ns enciclopèdies. Segur que és una estafa!” Va ser curiós començar així. 

Abans hi havia més presència de les editorials mallorquines al Principat i a València; ara, no sé si per qüestions polítiques o logístiques, s’han allunyat”

 

Es pot detectar qualque rastre de la vostra formació com a historiador a la vostra obra?

La poesia, a part d’explicar el món personal de l’autor, ha de tenir una funció social, ha de servir per a explicar coses de la nostra història i del present que puguin servir per al futur. Si no té una funció social, escriure poesia no serveix per a res. I sempre hi ha qualque poema o qualque referència a fets històrics importants que m’ajuden a vehicular un discurs.

Pau Vadell

No és la primera vegada que us sent o llegesc vincular poesia i futur.

La poesia ha de transmetre una utopia, ha de fer somiar en el futur, ha d’intentar anar per davant. Miquel Bauçà en aquest sentit ho tenia molt clar. Quan vàrem crear el Premi Miquel Bauçà amb l’Ajuntament de Felanitx vaig demanar que el guardó fos un cervellet de ceràmica, perquè Miquel Bauçà deia que no seríem realment lliures fins que tornàssim cervells connectats a través dels somnis, independents del cos. És una imatge brutal, i a més profètica, perquè anam cap allà. 

Us he llegit celebrar molt la poesia, però poc o gens la novel·la. Per què?

Jo estic molt d’acord amb les paraules de Blai Bonet quan deia que tot és poesia. Hi pot haver poesia en prosa, o poesia escènica, que seria teatre, però la poesia és el gènere literari per excel·lència. He fet algunes narracions, però després de dues pàgines em cans. La poesia permet dedicar-s’hi més esporàdicament: avui pots escriure, deixar-ho durant dos mesos i llavors tornar a escriure. La narrativa necessita persistència, un pla de feina, unes hores diàries… Així com visc és totalment impossible que escrigui una novel·la, i també és ver que en llegesc manco de les que m’agradaria. Al món contemporani no tenim temps per a res. Feim poemes que són com tuits, que cabrien en una piulada. Això també respon a l’evolució actual. La societat va en aquesta direcció i la poesia s’hi ha d’adaptar.

No us resistiu a aquesta deriva, l’acceptau sense objeccions?

No es pot donar l’esquena a allò que ja és aquí. Encara que ho pugui fer amb reticències, el que intent és aplicar les noves tecnologies i les novetats a la matèria amb què faig feina, a la poesia. Està clar que ara feim llibres en paper, però sabem que qualque dia s’acabaran. Qualque dia escoltarem els poemes en recitals a l’Spotify. Això arribarà.

Què en queda, dels anys a Barcelona, Pèl Capell i els recitals de l’antologia Pedra Foguera?

Va ser una explosió, vàrem fer recitals i presentacions arreu del món: Mèxic, Alemanya, Croàcia, Sèrbia… arreu. Què en queda? Malgrat els anys que han passat jo l’esperit el tenc, però també crec que ja no em pertoca. Ara hi ha altres joves escriptors que han d’assumir aquest paper, tot i que trob que la poesia dels joves que pugen ara és molt més individual, molt més… No fan grup, i jo crec que fer grup és important, perquè és d’aquí que surten els projectes més interessants. 

Aleshores allò que la poesia és una cosa solitària, íntima…

Per a mi no és ni solitària ni íntima. El món contemporani viu envoltat de poesia, el que passa és que no ho sabem, no se li dona aquest nom, però quan escoltes una cançó de Shakira al cotxe, quan veus un anunci publicitari, amb aquells eslògans: tot són versos.

Poesia disfressada irrompent constantment a les nostres vides. Molt poètic.

Sí, t’irromp constantment, però si tu dius “mira, això és poesia”, la gent s’espanta. No ho entenc, no entenc el desprestigi de la poesia. És ver que és molt hermètica. Segurament de la mateixa manera que la gent no té paciència per a llegir peces llargues tampoc no vol fer l’esforç de llegir el que costa d’entendre. Ho volen tot mastegat. 

En quin moment decidiu fundar una editorial? Sona com una cosa molt ambiciosa.

En realitat una editorial pot ser només un ordenador i tu; sí, has d’anar a una impremta i això té un cost, però el cost és cada vegada més reduït. Jo faig el disseny i la maquetació. Excepte la correcció, que sempre va bé que ho vegi qualcú altre, i la impressió, la resta ho faig tot jo. La meva idea era muntar l’editorial amb la qual m’agradaria haver editat. Tenir un editor darrere, que discuteix el llibre, que l’intenta millorar… Fer aquest acompanyament.

La col·lecció de narrativa la vaig començar per a recuperar clàssics, títols importantíssims de la literatura illenca que ja no es podien trobar, i que suposava una gran pèrdua de memòria. Tenir autors de fa quaranta o cinquanta anys de qui no pots trobar els seus llibres és indignant. He reeditat tres o quatre novel·les de n’Antònia Vicens; Andrea Vitrix, de Llorenç Villalonga, l’única novel·la futurista, estranyíssima, de la Mallorca dels anys 60. L’obra més radical i experimental de Llorenç Villalonga i no es podia trobar! Són títols que hi han de ser, obres importants, i a més boníssimes.

Com a editor, són molt diferents els públics de Mallorca i del Principat?

Molt. La societat principatina llegeix molt més que la d’aquí. Aquí funciona molt bé l’assaig local, però la poesia és molt difícil vendre-la. És complicat des de Mallorca o València estar al mercat català, perquè hi ha molta competència.

Diríeu que està en vies d’assolir-se una integració dels diferents mercats editorials en llengua catalana?

Al contrari: diria que s’han allunyat. Abans hi havia més presència de les editorials mallorquines al Principat i a València; ara, no sé si per qüestions polítiques o logístiques, s’han allunyat. Jo entenc que la majoria dels llibres s’haurien de presentar a tots els territoris de llengua catalana. També afecta el món comunicatiu, en aquest sentit. Hi ha molt pocs mitjans culturals en català, i els que hi ha fan edicions diferents aquí i allà. Quin sentit té que els autors mallorquins surtin només al setmanari que es publica a Mallorca i no al Principat? No tenen possibilitat d’existir a Catalunya, no surten a les ressenyes d’allà. El món cultural català està com a trencat.

No obstant això, la literatura feta a les Illes Balears compta amb cert prestigi al Principat.

Si t’hi fixes, en els premis literaris veuràs que els mallorquins guanyam molts més que la resta dels territoris. Segurament per un tema de lèxic, però el que fa bo per a guanyar un premi, als lectors els fa enrere. Per què Damià Huguet no té èxit a Catalunya? Perquè no l’entenen! 

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

darreres notícies

et pot interessar