21.7 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 12 abril 2024
Roby Bibiloni Sastre, mestra jubilada
Roby Bibiloni Sastre, mestra jubilada

Na Romy Bibiloni Sastre (Palma, 1956) ha desenvolupat la seva carrera com a docent a diferents àmbits, acompanyant tant adults com infants. Des de fa tres anys, la seva voluntat d’ajudar a població immigrant amb dificultats per integrar-se i entendre les dinàmiques dels diferents col·lectius felanitxers la va moure a iniciar una important tasca voluntària postjubilació. Avui ens conta en què consisteix.

Quina és la vostra formació?

Som llicenciada en Història i vaig fer el 1984 oposicions a mestra. El meu primer destí va ser a Educació Compensatòria, que més tard es convertiria en Educació d’Adults. Aquest nou programa em va canviar la vida professional i personal, em va obligar a una contínua formació en tot tipus de camps, des de la sociologia, la psicologia i altres àmbits de l’ensenyament i a treballar l’empatia i la resiliència. Després d’uns anys de moltíssima feina en llocs de responsabilitat –directora dels Centres d’Adults de la Comarca de Llevant i, posteriorment, directora del Centre de Formació del Professorat de Manacor–, vaig demanar l’excedència i em vaig dedicar, durant quinze anys, a una tasca fora del món educatiu. Finalment, vaig tornar a l’ensenyament i aquesta vegada a una escola d’infantil i primària com era el Col·legi Joan Capó.

Com va ser el canvi de fer feina amb adults a fer-ne amb infants?

Al principi penses que és un gran canvi, ja que estàs acostumada a tenir un “auditori entregat” que es lleva hores del seu oci o del seu descans per aprendre; per contra, amb els infants estàs en una lluita constant per mantenir la seva atenció i generar el seu interès. Però quan t’adones que ser mestra, al cap i a la fi, és ser una facilitadora d’eines perquè els estudiants comprenguin el món on viuen, aprenguin a viure en harmonia i resiliència i puguin ser els constructors i constructores del seu futur, pens que no hi ha tanta diferència, tal vegada cal una adaptació de metodologies.

Una vegada jubilada, empreneu el projecte “Dones en marxa”. En què consisteix?

Aquest projecte sorgeix d’una llavoreta que anava creixent dins mi a mesura que constatava, a la secretaria de l’escola, les dificultats que tenien les mares d’alumnat magrebí per fer-se entendre i comprendre les dinàmiques de l’escola, tan allunyades, a vegades, dels seus costums. Per una altra banda, el professorat de l’escola necessita mantenir una relació fluida amb totes les famílies i no basta la tasca d’una traductora; es necessita conèixer el tarannà de cadascuna de les famílies dels teus tutoritzats per comprendre el seu dia a dia. Així que una vegada jubilada, amb temps de sobre i sense horaris, vaig plantejar a l’equip directiu del Joan Capó aquest projecte. La resposta va ser molt positiva, posant al meu abast les infraestructures i les eines necessàries per fer aquesta tasca. Des de fa tres anys, cada dimarts i dijous de 9 a 10 del matí “anam a escola”. A vegades afegim alguna hora més per millorar la tasca o fer una presentació a l’alumnat d’un nivell concret, preparar una petita exposició, etc.

Què cercau aconseguir això?

L’excusa de fer aquestes classes és l’aprenentatge de la llengua, però el motiu primordial és el diàleg intercultural, la comprensió mútua i treballar per la integració, és a dir, conèixer-nos les dues cultures i entendre que el que ens mou és el mateix: el benestar dels fills i progressar en la nostra vida; en definitiva, intentar apropar les diferents sensibilitats per tal de no viure uns esquena als altres.

Amb quines metodologies treballeu?

La metodologia emprada a les classes parteix de punts d’interès, cercam temes que despertin curiositat o que coneguem i a partir d’aquí parlam, treballam l’ortografia, la gramàtica, etc. La gastronomia marroquina és un excel·lent punt d’interès: les meves alumnes són expertes cuineres i pastisseres i és en aquest camp de la cultura on es veuen aquestes arrels en comú que tenim: receptes, condiments i qualsevol excusa per asseure’ns a taula i gaudir d’un bon dinar i unes rialles. També treballam els noms geogràfics de Mallorca, llinatges i qualsevol cosa que ens apropi.

Quin tipus d’actuacions heu fet a l’aula?

Com ja he explicat abans, l’aprenentatge de la llengua és un camí per a la integració dins la nostra comunitat, per tant, és necessari conèixer les diferents actuacions que es fan al llarg de l’any a l’escola amb la participació de l’alumnat i les famílies. En el Programa de Dones en Marxa participam en la Setmana de la Dona, feim activitats pel Dia de la Pau, algunes mares han ajudat a fer bunyols per les Verges, ensenyam jocs populars marroquins a les trobades de fi de curs, feim berenars de final de curs i les alumnes del Programa fan xarxa per fer arribar a la comunitat magrebina de l’escola la necessitat d’assistir a les reunions amb els tutors i tutores, a les convocatòries informatives, etc. No sols feim xarxa d’assumptes educatius, també una alumna nostra, més avançada amb el català, ha compartit amb la nostra classe la informació sobre la recollida selectiva de fems a Felanitx, hem fet quadres horaris, hem estudiat el llenguatge i s’han compromès a informar a família i amics. També hem comptat amb un expert sanitari que ens ha parlat de medicaments, dels noms de malalties per tal d’entendre el llenguatge sanitari i ha respost els dubtes sobre salut infantil. En aquests moments estam pendents d’una reunió amb el Centre de Salut per programar uns encontres sobre prevenció de salut dental per als infants.

Per què us centrau en la població marroquina?

Jo he partit de les necessitats de la meva escola, ja que tenim un 40 % d’alumnat magrebí amb unes característiques de llengua, costums i religió molt diferents de les occidentals.

Feis classes amb dones. Què passa amb el sector masculí?

Pens que el motor del canvi a les famílies són les mares. Les meves alumnes tenen més disponibilitat horària quan els infants són a l’escola, d’aquí l’horari de matí quan deixen els fills i filles a l’escola. A més a més, és molt important que els infants vegin a les seves mares estudiant a l’escola perquè se’n senten molt orgullosos. Per una altra banda, crec que els homes, per qüestió d’horari, acudeixen al Centre d’Adults.

Què és el més satisfactori d’aquesta feina voluntària?

Són moltes les satisfaccions: conèixer joves lluitadores i amb ganes de millorar, dones que intenten adaptar-se a un tipus de societat diferent de la seva sense perdre la seva identitat, dones agraïdes a qualsevol petit gest, plenes de generositat i calidesa. Donen molta alegria les petites victòries acadèmiques: una frase ben estructurada, comentar un petit text i que la majoria pugui participar-hi, la presentació de costums a l’alumnat de cursos superiors…

Feia falta una iniciativa així a Felanitx?

Els Serveis Socials de l’Ajuntament de Felanitx fa temps que fan classes de llengua a magrebines. Com he esmentat anteriorment, el Centre d’Adults umpl aquesta tasca sobretot amb homes i, des de fa poc al Lledoner també han començat a treballar amb mares del seu centre. A altres indrets amb molta població immigrant supòs que també es fa aquesta activitat, és una qüestió de sentit comú. Com deia Einstein: “Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat”.

Heu notat millores en la comunicació entre aquestes famílies i l’escola?

Sí, hi ha mestres que m’han fet arribar que algunes mares del seu alumnat ara són més participatives, tenen més facilitats per apropar-se als mestres i segueixen amb més regularitat les indicacions.

Què es pot fer per potenciar encara més aquesta iniciativa?

Necessitaríem més hores de classe, més alumnes, més professorat i, en conseqüència, més espais. També seria interessant, aprofitar les fires que se celebren a la vila, muntar paradetes que mostrassin aspectes gastronòmics, artesanals i culturals dels diferents pobles que viuen a Felanitx.

darreres notícies

et pot interessar