Fa només un parell de dies va acabar el festeig del centè aniversari de les verbenes de Felanitx: dues setmanes inoblidables. Tot va arrencar amb la presentació del llibre “100 anys d’aquella primera música”, en el qual es parla, entre moltes altres coses, d’artistes felanitxers que participaren en aquelles grans verbenes que només es feien aquí. Avui tenim el plaer de parlar amb una d’elles, na Francisca Forteza Uguet “Kiska” (Felanitx, 1950), i conèixer amb més detall la seva història.
Com vàreu aconseguir l’èxit com a cantant en els anys 60?
Vaig representar Mallorca al Festival de Mallorca, que ara ja no existeix. Havien de triar una persona per a representar Mallorca i, de totes les emissores, em varen agafar a mi. Aposta després vaig anar a les verbenes de tots els pobles i a les d’aquí també.
Com es va fer la selecció?
Els diumenges m’acompanyaven a Ràdio Inca. A totes les ràdios on ens presentàvem cada diumenge anaven llevant gent i gent, perquè de totes n’havia de quedar una.
Per què creieu que us varen agafar?
Jo crec que em varen agafar per l’accent mallorquí. Vaig representar Mallorca amb una cançó mallorquina que varen fer per jo. La cantava jo en mallorquí i un altre senyor cantava la mateixa en francès. Crec que em varen triar per la pronunciació.
Per què no vàreu seguir?
En aquells temps, nosaltres no comandàvem i jo era menor. Volien que me n’anàs a fora a fer una gira, però els meus pares, quan ho varen saber, em varen dir que no, que de cap manera. Els vaig dir que no cantaria pus mai si no em deixaven partir i em varen tornar a dir que no. Jo tenia 16 anys.
Vàreu tenir clara la decisió.
Es veu que tenia un poc de geni i quan em varen dir que no volien que me n’anàs, vaig trobar que em tallaven les ales.
Preferien que cantàssiu només a Mallorca?
I no me’n podia anar sense un acompanyant. El meu pare em deia que no volia rompre la família perquè jo me n’anàs de gira a l’estranger.
No vàreu arribar a sortir fora, idò?
No, però a Mallorca no hi va haver una verbena entre el 1966 i el 1967 on jo no cantàs. Com que havia representat Mallorca, em venien a cercar de per tot. Sempre vaig ser molt ben rebuda.
Amb qui heu compartit escenari?
He cantat amb Mar Blau, els Gitanos, els Javaloyas… Vaig coincidir amb molts artistes bons: amb na Karina, amb na Massiel… Totes elles varen començar amb mi. I a la que li va passar el mateix que a mi va ser a na Karina. A ca seva tampoc no la volien deixar partir. Però aquesta al·lota no va escoltar els de ca seva i va partir. Jo vaig ser molt caparruda i vaig dir que no cantaria més.
Qui solia actuar a les verbenes d’aquells anys?
Molta gent famosa. Jo era una miniatura devora aquella gent. Vaig cantar amb en Nicola Di Bari. Saps que venia de gent famosa a cantar aquí! Vaig dur molta sort de poder viure aquells moments, perquè totes soles no fèiem dues passes, ni jo ni l’altre gent. La nostra joventut ha estat molt fermada.
Per què varen tenir tant d’èxit les nostres verbenes?
Teníem un lloc bo, el Parque. Jo he cantat a altres llocs, però aquí era molt complet. Les verbenes de Felanitx són les millors que hi ha hagut a Mallorca. Ara ja s’ha estès d’una altra manera, la gent ha canviat molt, però llavors era massa. No podíem davallar de damunt l’escenari, perquè ens davallava la gent.
La gent d’aquí devia presumir molt, de les verbenes.
Sí, i anaven tots molt mudats, no com ara. La gent havia d’entrar amb corbata. Record que en aquell temps hi havia quatre verbenes, una sempre es feia dins el mes de setembre, i estrenàvem un vestit cada vespre per anar a la verbena. El darrer vespre, com que era dins el setembre, ja t’havies de fer el vestit amb un poc de màniga llarga.
I per als músics, què significava pujar damunt aquell escenari?
Molt, molt. Venia gent de tota Mallorca a veure’ns, ningú quedava a ca seva. Sempre ens varen fer molt de cas a mi i a la gent que venia. La gent es va bolcar molt. Hi havia poc escenari, era petitonet, però… fèiem molta planta. Cantar amb gent famosa i veure que et fan el mateix cas que els fan a ells… això no té preu. Et sents molt valorada.
La gent ballava molt?
Més que res, d’aferrat. Això de ballar tots sols, llavors no existia. Era d’aquells temps que t’havien de venir a demanar per sortir a ballar. Havien de demanar permís a les famílies, fins i tot. La gent s’asseia voltant voltant la pista i, si no t’ho demanaven, no sorties a ballar. Però les coses han canviat molt. Abans se sortia per les verbenes i ara surten cada dia que en tenen ganes.
Sempre us ha agradat la música?
Sempre m’ha agradat molt. No ho he pogut viure de la manera que hagués volgut, però, encaminada, hi anava. No em va ajudar ningú, m’ho vaig guanyar.
Heu tornat a cantar?
Sí. Els Gitanos, quan varen ser grans, varen retornar i es varen tornar a moure i em varen fer tornar a partir. I res, algun vespre hi anava, assajava amb ells i llavors cantava un parell de cançons. I jo feliç. Ara la cosa ja s’ha acabat, perquè tot s’acaba.
La vostra altra passió és la perruqueria. Quant fa que sou perruquera?
Fa 61 anys que ho som i en fa 50 que tenc la perruqueria aquí. Vaig acabar la carrera curta, perquè mon pare em va dir que no podia anar a cantar i vaig quedar fent de perruquera. Hi havia tres o quatre perruqueries a Felanitx i una era de ma mare. Com que jo vaig néixer aquí dins la perruqueria, ja ho duia a la sang, m’agradava molt. Però com que era jove ho podia combatre tot, i ho combinava amb els assajos. No només era sortir a cantar.
Com vàreu aprendre l’ofici de perruquera?
Jo feia animalades tot d’una, sense haver-ne après encara. Les ungles de porcellana que duu tothom, vaig anar a Barcelona a aprendre a fer-les i vaig ser la primera que les vaig fer a Felanitx. Abans no hi havia estètiques, tot ho fèiem les perruqueres. He arreglat gent de tota Mallorca, però també he corregut molt. Fins que vaig ser gran, me n’anava a Barcelona i Madrid a fer cursets els dissabtes i diumenges. Vaig aprendre a tallar cabells amb tisores, després va sortir la navalla, més tard la màquina…
Sembla que no teniu pressa per jubilar-vos.
El meu net em diu: “No te dic res, perquè tanmateix fas el que tu vols, però en cansar-te ja t’aturaràs”. Però això és la meva vida. Tothom vol que m’aturi i jo encara no em vull aturar. Només pas gust d’estar amb la gent, són molts d’anys. Un dia ja diré basta.
