Andreu Manresa (Felanitx, 1955) va presentar, el setembre de 2023, la seva dimissió com a director general d’IB3 després de vuit anys en el càrrec. Però Manresa va més enllà de l’entitat pública i catòdica. Periodista múltiple i polifacètic, ha retratat com pocs la societat balear política, social i gastronòmicament. En parlam una estona.
En quines coses manté l’interès ara Andreu Manresa?
En mirar, llegir i recercar. Gaudir del temps i les passions, però amb un altre ritme. Procur fer bon menjar, per a mi i per als meus amics.
Menjar per meditar?
Em costa anar a dinar tot sol a un lloc, potser és un mal costum meu. M’agrada menjar en companyia. Som un bon informador culinari i sé molt bé on anar si vull gaudir.
Un plat felanitxer que faceu i recomaneu.
Moltes vegades m’enduc caragols de Can Felia i els reescric. Amb carxofa, a dins un arròs però sense closca… caragols fregits amb verdura. Ha de ser una influència francesa, perquè a Mallorca només se’n mengen a Felanitx i a Sóller.
Sou més de llegir que de veure la televisió?
M’agrada llegir però també rellegir, molt. Ara estic amb Albert Camús, sobre l’olor del silenci i de les ombres de Palma. Som lector de diari, fa estona que vaig desconnectar la televisió que tenia devora el llit, durant la pandèmia. M’agrada espigolar, faig tasts de memòries, dietaris, novel·la i assajos, per aquest ordre.
I d’autors mallorquins?
Tenc un punt d’enyorança d’escriptors que vaig conèixer: de Blai Bonet, de Miquel Àngel Riera, Damià Huguet… també tenc a prop llibres de Miquel Bauçà o de Ramon Rosselló, o de la literatura periodística de Pla o Estelrich.
N’heu pogut entrevistar moltes, de persones significatives?
El 1993 vaig poder entrevistar Vargas Llosa, per exemple, quan el varen fer espanyol. Ser gran o major et permet una llarga trajectòria i memòria. Joan Miró, Robert Graves, Tàpies, Utzon, l’arquitecte de l’òpera de Sydney… tota aquella generació dels anys setanta. Vaig ser el primer periodista a entrevistar Miquel Barceló, érem veïnats de ca son pare. La primera entrevista fou precisament al setmanari Felanitx l’any 1974 i les primeres il·lustracions al Diario de Mallorca on feia feina.
En què pensau quan passejau?
Passeig i em venen preguntes de les quals en faria reportatges: per què hi ha tantes cases a Felanitx tancades amb panys i claus, de cases que fan obra amb les portes tancades. De restaurants que s’han obert a la plaça de ses Palmeres, el Bar Mercantil o una llibreria com el Call Vermell.
Però continuau en actiu…
Intervenc un pic per setmana durant un minut a la Cadena Ser, els divendres. I per El País de tant en tant. Al darrer reportatge he volgut respondre a la pregunta de per què el pa mallorquí no té sal. És per la humitat? Per això he recorregut fins a 14 forns mallorquins per tastar-ne el pa. Segons els historiadors, l’única referència en 400 anys és la sal que es posava a la sola dels forns. Em moc entre Palma i Felanitx amb les cusses i les dues màquines (dos ordinadors portàtils).
Amb quina sensació en sortiu com a director d’IB3?
Després de més de cinquanta anys de feina periodística intensa s’imposava una pausa terapèutica, però no m’agrada tampoc parlar d’allà on ja no hi som. He fet el que he pogut i crec que ho hem fet bé. S’han comès errors, però en general estic satisfet i orgullós. Ha estat un parèntesi experimental positiu. Me’n vaig anar emprenyat però no maltractat. Gairebé tot el que es volia dir es va dir.
Us soleu definir als llibres com a periodista, però de premsa escrita.
Em definesc com a periodista d’El País perquè hi he estat trenta anys, però també he estat a Ràdio Nacional d’Espanya i vaig ser cap de premsa del Govern… de Gabriel Cañellas. A IB3 també m’hi he sentit còmode. Vaig respondre a més 600 preguntes en sessions de control del Parlament i he donat la cara en tot moment, vàrem afrontar la internalització dels treballadors…
Per cert, mantenen encara relació amb Cañellas? I amb Maria Antònia Munar?
Amb Munar no hem tornat a coincidir des de fa anys. Amb Cañellas, l’altre dia ens vàrem veure a una clínica i vàrem fer una rialla circumstancial… i ja està. Vaig ser el seu primer cap de premsa. Però em costa ser amic de persones que s’han demostrat corruptes.
Què s’ha de menester per mantenir-se periodista?
Tenir la capacitat, estar sempre a l’aguait, una obsessió social per saber et manté espavilat… sobretot a una societat petita. A El País sempre m’hi he sentit còmode i lliure. Mai em varen dir això no ho pots treure. Només una norma: no t’equivoquis, sempre parlar també amb el subjecte al·ludit, no esperar a l’endemà per tenir dues notícies… maldament de vegades quan els cridis t’intentin fer pena o t’insultin. Fets i descripcions, i no òpera. Deix alguna gent erosionada, però el sentiment és mutu.
El periodisme és la millor professió per perdre amistats?
Per no fer-ne sí. En aquesta professió tenir massa amics és un impediment.
Com veis la baixada estadística en l’ús del català?
És que demogràficament som una minoria. Tampoc no ens hem de creure una minoria selecta, però és clar que mereixem una defensa.
Què és ser felanitxer?
Una manera de viure el món i d’intentar explicar el món dins el meu redol. Som molt crític amb Felanitx, no hi he renunciat, però tampoc ho veig amb adulació.
La truita del restaurant de Sant Salvador era…
La millor omelette soufflee de tot el món, i això que n’he tastades a Palma, Barcelona o París, feta al forn de llenya, amb gelat o sense. Però també cal una menció a l’arròs salvatge de Sant Salvador.
Us considerau taurí?
Vaig conèixer els toros als trenta anys a La Monumental de Barcelona. En aquells moments feia feina amb Joan Soto Viñolo, biògraf de Manolete. Anàvem a un parell de corrides l’any… però mai he estat taurí militant. Dels toros m’interessa l’aspecte ritual, l’ambient a la plaça, la coa de bou i les turmes arrebossades.
Com es fa per escriure bé?
Intentar no ser repetitiu però sí reconeixible. Com deia Josep Melià, el lector s’ha d’identificar tant amb la crònica que es pensi que l’hagués pogut escriure ell. No s’ha de ser contradictori ni incongruent.
Escriureu unes memòries?
Les memòries d’un periodista, o són molt bones o si són sinceres són impublicables. Jo tenc dos o tres episodis flamígers que quedaran per a mi i els meus amics. Ara el que vull és gaudir del temps vigent i del que em queda, que procuraré que sigui saludable. Jo, com tothom, no som etern, ni infal·lible ni superior a ningú.
La darrera. Què n’opinau, de la polèmica amb la sèrie Norats?
Estic molt content d’haver encarregat la feina a Joan Carles Martorell. L’any 2017 ja es va estrenar el documental. És una aventura fascinant d’un pare i un fill amagant-se per les muntanyes de Mallorca, migrant a Algèria i després acabant a Eivissa. És digna de contar.
