Catalina Valens, una Mariona Caldentey de fa 90 anys

“La fiesta que años en anteriores era de glorificación al Santo Doctor y de veneración al Convento, santificándose en ella los hijos todos de Felanitx con su presencia en el templo, con sus reuniones de familias, con sus recuerdos tradicionales, con sus alegrías y música propias, hoy se halla profanada por la invasión del culto a la diversión viciosa, a las soirées de altos vuelos, al gusto cubista y al exotismo en música y bailes, igual que en el vestido tanto de caballero como de señora… ¡Todo bajo el nombre de Fiestas de San Agustín!”
Aquest fragment, tan apocalíptic, pertany al llibre ¡Siempre Tuya! publicat el 1944. A parer meu, constitueix un document interessantíssim de la intrahistòria felanitxera i, de passada, de tot el que va ser el nacionalcatolicisme. Vet aquí que podríem parlar extensament de la protagonista d’aquest llibre; Catalina Valens Nicolau a Palau que visqué —santament— entre 1913 i 1935. Per tant, enguany es compleixen 90 anys —morí l’estiu mateix de 1935— del seu decés. I si és vera que hi ha un cel, ben segur que allà la trobaran amb els justos i honests cristians que hi arribin. Els qui no hi haurien d’arribar són els malparits que destrueixen llibres i expurguen biblioteques sense cap casta de coneixement com passa sovint. Jo he salvat aquest llibre d’una expurgada d’una biblioteca pública i la veritat és que he trobat en ell un bon material sociològic i històric. !Siempre Tuya! el va escriure el prevere Francesc Payeras Mulet (Inca, 1903-1966), personatge que arriba a catedràtic del Seminari, canonge de la Seu, vicari general de la diòcesi i vicari capitular en morir el bisbe Enciso. Payeras tengué un germà pintor que morí prematurament, però, sembla que ell heretà el gust per l’art. La popular estampa de la Mare de Déu de Sant Salvador que es va fer per commemorar la coronació i que ha ornat molts de menjadors de cases felanitxeres és obra seva. 
Qui va ser Catalina Valens? Ben segur el ressò del seu nom és migrat a dia d’avui. Sobretot entre els joves que, per arribar al seu nivell de religiositat malaltissa, just bastaria que, enlloc de mirar les hores que miren les pantalletes, es dedicassin a tasques parroquials i a fer oració i penitència. 
Així descriu Payeras a Catalina quan aquesta tenia 16 anys: 
“Dieciseís abriles: pero así, con toda la hermosura prometedora de una floreciente primavera femenina. Crecimiento normal, altura regular, talle… bien perceptible, más modestamente disimulado, movimientos naturales, fáciles por tanto suaves, cara un tanto alargada, color trigueño, de oro oculto, cabellos negros ondulados con permanente natural y ciertamente fija…”
Quina mirada més amorosida i amorosidora… 
Catalina Valens, si no record malament, és esmentada al llibre Felanitx felanitxers del sempre perspicaç Andreu Manresa. No tenc el volum a mà per comprovar-ho. Aquesta joveneta va morir en el que deien “olor de santedat”, olor el qual no he arribat a saber quina casta d’olor és. Segurament perquè jo, a diferència d’ella, me n’aniré a l’infern. Una lectura profunda d’aquest llibre, que per a molts ignorants amb pretensions serà considerat una mediocre hagiografia nacionalcatolicista, ens podria fer reflexionar sobre aquest fenomen tan misteriós que és el misticisme i, de retruc, la mitificació. Misticisme casolà, municipal, però, al cap i a la fi, hi ha en la vida de Catalina Palau reminiscències, fogonades, que l’apropen a una Simon Weil, a una Anna Frank mateix. I a Mariona Caldentey!, erigida en orgull felanitxer i de la qual ja circula bibliografia a balquena. El llibre conté una dotzena d’il·lustracions que el fan encara més preable. És també una crònica de la Mallorca que vivia el naixent franquisme amb una necessitat de conhort i de mites per alimentar l’esperança. Perquè na Mariona Caldentey era impensable encara, però la por a la llibertat i el pa i circ de la religiositat mòrbida i la idolatria infantiloide, tot plegat s’assembla més del que podem creure a primera vista: futbol, religió, futbolina, heroïna… Però ja dic, aquest llibre l’he salvat, com tants d’altres, d’un destí de contenidor de paper. Sempre repetim la història, fixau-vos que la citació que encapçala el text va lligada a allò de “qualsevol temps passat va ser millor” . I no, perquè com deien els Lutiers: “Qualsevol temps passat no va ser pitjor, va ser anterior”. Les festes… quin motiu per santificar la vida malgrat que sigui de forma diferent de com ho va voler fer Catalina Valens… I, al cap i a la fi, qui té la recepta magistral de tot plegat? Mariona Caldentey, ves viva a no acabar com un Lamine Yamal fent festes amb nans. Del que fas potser d’aquí a uns anys no se’n recordi ningú com de na Catalina Valens. Un petó i bones festes!