Dijous passat, a les 6 del dematí va morir, a ca seva, Guillem Timoner Obrador, a 97 anys. Tota la seva vida va estar centrada en el ciclisme (i també en la família). Sis vegades campió del món, deixa enrere un palmarès irrepetible i una llegenda que el va convertir en un pioner dins el món de l’esport.
Amb només 13 anys va guanyar la primera carrera. El 1945 es va convertir en campió d’Espanya, a Tortosa, i a partir d’aquí no va deixar d’acumular premis i reconeixements. Després d’aquella victòria va ser rebut a Felanitx amb tots els honors. Timoner, com a corredor en pista entrenava principalment als velòdroms de Campos y Tirador, a Palma, per especialitzar-se en la modalitat de mig fons rere moto, però així i tot, en els seus primers anys també aconseguí títols nacionals en velocitat o persecució –n’aconseguí més d’un centenar- a més de ser campió de Balears entre els anys 1944-1947.
A l’extensa biografia publicada pel periodista esportiu Fernando Fernández al diari Ultima Hora, explica que varen ser els sis campionats del Món –tots en mig fons rere moto- els que el varen consagrar: l’any 1955 a Milà, 1959 a Amsterdam, 1960 a Leipzig, 1962 a Milà, 1964 a París i 1965 a Sant Sebastià; a més de ser subcampió mundial el 1956 a Copenhaguen i 1958 a París.
Cal afegir el títol europeu rere moto comercial el 1962, i destaca també la seva llarga trajectòria, va ser professional entre el 1941 i el 1970, però posteriorment hi va tornar sorprenentment els anys 1984 i 1985.
Altres fites dins la seva brillant carrera esportiva són els seus set triomfs en el Gran Premi de les Nacionals (entre 1959 i 1966), el Criterium de Asos (1953 i 1957), el Gran Premi Mallorca (1963), el Gran Premi d’Europa (1964) i els d’Anvers (1965) i el Ciutat de Palma (1965).
Després de penjar la bicicleta, Timoner va continuar en actiu, va ser seleccionador espanyol en pista entre 1971 i 1978, va participar en els Jocs Olímpics de Munic (1972). Posteriorment va obrir el seu negoci de bicicletes, convertit més endavant en un museu personal que reunia les seves bicicletes i cartells de les seves diferents participacions.
Més enllà dels velòdroms, Timoner va rebre totes les distincions possibles: Medalla d’Or al Mèrit Esportiu (1959, 1962 i 1964), Medalla d’Or de la Ciutat de Palma i de Balears (1964), la distinció Cornelius Atticus (1997) i el Premi Ramon Llull (1998), ambdós del Govern balear. A més, té la distinció per part de la Casa Reial com a Maestre de la Real Orden del Mérito Deportivo (2003).
A Felanitx, on cada vegada que guanyava li feien unes recepcions espectaculars amb l’assistència de pràcticament tot el poble, el 1960 va rebre la Medalla de la Ciutat, té un carrer amb el seu nom, fa una trentena d’anys –quan s’inaugurà- li posaren el seu al pavelló poliesportiu cobert, i té una escultura –una bicicleta- a la rotonda d’entrada al poble per la carretera de Campos.
Ve de la portada
Fa set anys, quan va complir 90 anys, l’Ajuntament i el poble li varen retre un homenatge, davant ca seva, al passeig Ramon Llull, i a la façana de ca seva, aquesta gratitud hi continua present amb una placa.
La seva vida i trajectòria professional han donat pàgines i pàgines –amb moltes portades incloses- de diaris, hores de programació de ràdio i també de televisió (en aquells primers anys que no n’hi havia moltes) i també algunes publicacions. Cal esmentar Timoner en persona. Una vida en pista, dels felanitxers Jaume Caldentey XX i Miquel Adrover Caldentey, o la seva biografia oficial, Campeonísimo.
“Tot això reflecteix la transcendència i la rellevància d’una figura que va anar mes enllà del que és merament esportiu, sent emblema de Mallorca durant dècades. Les mateixes en què aficionats arribats de tot Europa visitaven ca seva per conèixer-lo, saludar-lo i visitar la seva completa exposició de bicicletes i trofeus”, recorda el periodista Fernando Fernández en la seva crònica necrològica.
La família
Les dones de la seva vida varen ser Francisca Valcaneras, la seva dona i inseparable companya durant tres quarts de segle, juntament amb la seva filla Gary, a qui s’hi ajuntaren la seva neta Sílvia, i el renet, l’alegria de la casa en uns anys complicats i en què la mort de na Francisca i ell de la memòria a conseqüència de l’alzhéimer varen anar esborrant records que la biografia, l’hemeroteca i la memòria col·lectiva s’encarreguen de preservar per a situar Guillem Timoner Obrador entre les icones de l’esport i la societat mallorquina del segle XX. El de Timoner es pot ajuntar a altres llinatges que obriren un camí per a l’esport espanyol dècades enrere: Santana, Blume, Pomar o Federico Martín Bahamontes, mort fa unes setmanes.
Tanatori i funeral
Divendres passat, desenes de felanitxers i personalitats del món del ciclisme i de la política anaren al Tanatori Municipal per donar el darrer adéu a Guillem Timoner.
A més de molts veïnats del poble i de la contrada que varen ser seguidors i varen viure les fites de Timoner en els anys d’apogeu, també hi anaren el conseller de Turisme, Cultura i Esports del Govern balear, Jaume Bauzà i la batlessa Catalina Soler, acompanyada dels tinents de batlessa, Jaume Monserrat i Toni Peña.
També ho varen fer exciclistes que anys enrere varen coincidir amb Timoner, com és el cas de Biel Company, que sortia d’entrenament amb ell o competien en carreres curtes els anys 1954-1955, o de Toni Vallori, de qui va ser seleccionador i entrenador a la pista. Vallori va recordar quan havien de participar a les olimpíades de Munic, de la qual Timoner era el seleccionador nacional i va dimitir quan els varen dir que no hi participarien; tot un detall que encara avui, Vallori, li agraeix.
També tot el dematí varen ser moltes les corones i grans rams de flors que arribaren al tanatori.
La seva filla, Gary Timoner, va atendre els mitjans de comunicació i agraí les múltiples mostres de dol rebudes. “Són dies molt tristos. Com a pare ha estat una persona excepcional, per a mi, el millor pare del món”. La família ha rebut missatges de condol de tot el territori nacional, principalment de Cantàbria, on tenia molts seguidors i admiradors i també de l’estranger. Finalment afegí que “ell sempre ha estat agraït a tota la gent. Se sentia felanitxer, mallorquí i espanyol. S’ha sentit molt orgullós de la terra”.
Divendres mateix, coincidint amb l’inici de les festes de Sant Agustí, just abans del pregó, la Banda de Música feu sonar un pasdoble a la seva memòria.
Dilluns, l’acomiadaren en el funeral que va tenir lloc a la parròquia de Sant Miquel.
