Dissabte 4 de febrer de 2023 a les 6:30, aquí començava l’aventura: 19 jugadores i 4 supporters partíem cap a Menorca a jugar un torneig interilles a es Castell de la lliga +40. Després de fer l’abús a la darrera en arribar a l’hora de partir, sortejos dins el bus i passar pena per perdre el vol, ens enlairàvem cap a un cap de setmana que serà difícil d’oblidar.
Un cop a terres menorquines varen començar les rialles i ja no varen acabar. Ens posàrem dins els “ovets” —les que tengueren bo, dins ous d’estruç—, deixàrem els trastos a l’hotel, dinàrem i cap al pavelló d’Es Castell. Allà hi havia muntat un torneig format per 5 equips. 3 eren mallorquins: Hispània, Sant Josep i Joan Capó; i dos, menorquins: es Castell i el mix Ciutadella/Sant Lluís. En total més de 80 dones d’almanco quaranta anys ens trobàrem per gaudir del bàsquet. Algunes ja havíem viscut la sort de jugar fases o partits a altres illes; per altres era una nova sensació, però totes estàvem igual d’il·lusionades.
Debutàrem contra Hispània, guanyàrem i l’adrenalina ens va pujar al cap; després contra Sant Josep, i tornàrem a guanyar. Aquí sí que ja estàvem eufòriques. Després jugàrem contra Es Castell, però aquest el vàrem perdre i, finalment, contra el mix menorquí, a qui també vàrem guanyar. Tot això va fer que ens proclamàssim campiones del torneig.
Alé alé, dutxes i sopar! Les companyes des Castell ens havien muntat un sopar de germanor amb tots els equips que acabava amb una festa privada per a totes a una discoteca. Ai mare meva que bé ens ho vàrem passar… ja no hi havia equips, hi havia companyes que ballàvem i rèiem, i molt… tábatas, brindis, fotos, balls… Fins que ens varen convidar a anar a dormir, rialles i més rialles i fins a l’endemà de matí, quin vespre més curtet!
Diumenge, les que vàrem trobar el pavelló, gaudírem d’un partit de nacional: llevat de la llargada dels calçons tampoc hi trobàrem gaire diferència amb els nostres… I cap a dinar s’ha dit: un bon dinar de germanor i cap a l’aeroport, bus i cap a cases.
Ens enduguérem una copa, mil records i si és ver que les rialles allarguen la vida un parell d’anys de regal. Poder viure això amb les amigues del bàsquet no té preu. Un temps ens pareixia com a normal i potser no ho sabíem valorar. Ara, el que passa a cada moment, ho gaudim, queda a la nostra retina i ho agraïm, perquè sabem la sort que tenim de poder viure-ho.
Volem donar les gràcies a totes les companyes que feren possible l’experiència, especialment a na Marga de l’Hispània i a na Rossi des Castell per haver muntat el torneig.
I jo vull donar les gràcies a totes i cada una de les components del meu equip: com us dic moltes vegades, quina sort que tenc de tenir-vos!
