He quedat sorprès dels nombrosos comentaris que ens han arribat després de llegir l’anterior escrit de la pista de sa Mola. Volia creure que, com a mi, a diverses persones que havien fet vida per allà, sentirien certs sentiments, nostàlgics els que més i de sorpresa com a mínim la resta, i he vist que així ha estat. Amb aquesta gran resposta he pogut veure que vàrem fer bé de remoure un poquet els records i amb aquest remoure he pogut contactar amb companys que feia estona que no parlava i he pogut veure que sempre queda un poquet d’aquells anys dins tothom.
Hem tengut diversos comentaris a l’escrit, fins i tot de ràbia davant la feta (s’ha de dir que els que menys), i també comentaris puntualitzant coses. No em va venir de nou, ja que som dispers, dins els meus atributs no hi cap el de ser meticulós i per això estic avesat a haver de fer dues passades moltes vegades. Vet aquí els comentaris que trob que són importants per ressaltar:
Primer, el fet per Joan Pons, pare de la criatura: “El Joan Capó va començar a jugar a aquella pista de sa Mola, però era d’asfalt, amb uns entorxats que feien de bardissa, gegantins i mal cuidats. Era el desembre del 1980, i gener del 81, després el febrer del mateix any varen haver d’anar a jugar a l’escola, al col·legi Joan Capó. En aquest temps es va fer la pista nova, però al mateix lloc, juntament amb les pistes de tennis velles, i va ser inaugurada el març del 1981, per tant tenia exactament 40 anys quan la varen alçar”.
Segon, el fet per un pare de jugadors del Club i abans seguidor del club que va existir a Felanitx abans del nostre, el Destil·leries Valls. Aquest pare, amb el seu habitual bon humor, després de donar-me l’enhorabona em va recordar que aquella pista, la d’asfalt, era la pista del Destil·leries Valls on ell havia vist partits, ja de ben al·lot, d’aquells homes i dones felanitxers que feien ja bàsquet fa més estona encara.
Em va puntualitzar que en Salvador Bracet, vicepresident del Club i col·laborador de l’imprescindible president Nicolau, ho confirmava davant la meva súplica per no tornar a equivocar-me. Dins la seva puntualització em va afegir una quantitat de noms d’homes i dones del nostre poble que varen fer gran aquell Club. A molts els he conegut, he pogut parlar a vegades amb els més cafres i he pogut anar a sopar amb alguns d’ells amb el meu amic Tòfol de sa Cova, que sempre coneixia tothom, i així conèixer aquell món que ens havia estat davant.
Sé de bona tinta que es prepara un text referit a aquells temps. Una aferrada per a tots, els d’abans i els d’ara.
Un, dos, tres… Conyac!
