Benvolgudes felanitxeres i felanitxers, siau benvinguts tots i també aquells que, sense ser de Felanitx, sou avui presents per sentir aquest pregó que pretén encetar les festes de Sant Agustí 2022. Vull tenir present, també, aquells que, ja sigui per qüestió de salut, per la calor o per qualsevol altre motiu, no han pogut assistir i el llegiran posteriorment al Setmanari Felanitx.
Un pregó que ha de donar el sus a les nostres estimades festes que avui comencen amb aquest acte i que continuaran amb la ja multitudinària Nit de l’art, que de cada any és més visitada i ha anat guanyant prestigi arreu de l’illa. Una nit especial on els nostres carrers, galeries, locals i bars estan plens de gom a gom, amb música en directe –mai no pot faltar la música!–, la qual cosa fa, almanco per a mi, que encara sigui molt més especial. És un plaer caminar per la vila i respirar art i música. També veure les felanitxeres i els felanitxers tan contents passejant pels carrers del poble. Alguns, joves i no tan joves, fent temps perquè comenci la primera verbena. La primera verbena, què ho és de bona!, tant o més com el primer bany al Port després dels mesos d’hivern.
Avui encetam unes festes de Sant Agustí amb les quals, mai no he sabut per què, sempre hem fet més bauxa i més festa que amb les de la nostra patrona. Ara pensava que per ventura Santa Margalida –en el sentit estricte d’igualtat– mereixeria també un pregó. Perquè, que dia 20 de juliol de l’any 1490, després de moltes pregàries a causa de la situació extrema de sequera que patia el nostre poble, es posés a ploure, fou un miracle tan gran que es decidí celebrar-ho fent-la patrona. Tal com va la cosa ara mateix amb aquestes calorades (el mes de maig i de nou a l’agost hem superat rècords històrics de temperatures altes a la nostra illa i aquestes darreres setmanes han estat pitjor que sa calor d’en Ramis) qui sap si més aviat del que ens pensam tornarem a fer súpliques i conjurs perquè plogui i recordarem una altra vegada la història de la nostra patrona. Podem dir que la santa es troba en desavantatge respecte del sant? Podem parlar d’una possible discriminació per raó de sexe? Deixarem de moment el tema de la igualtat perquè la meva especialitat és dins l’àmbit laboral i no pas entre les vicissituds del món dels sants.
Ara toca pensar en verbenes, teatre, ball de pagès, concerts i, com no pot ser d’altra manera, en els nostres estimats cavallets, que aviat tornaran a ballar.
Ai, quantes coses i moments hem viscut per Sant Agustí! Però abans d’entrar en detalls, us diré que, com a actual presidenta del Col·legi Professional de Graduats Socials de les Illes, i també com a presidenta de la Fundació, càrrecs als quals mai estaré prou agraïda perquè m’han permès, entre altres coses, que avui sigui aquí, són moltes les reunions institucionals, actes socials, conferències, cursos i trobades a les quals he hagut d’assistir, situació que es va veure incrementada durant la pandèmia, de la qual encara en patim i segurament en patirem les conseqüències. També, en l’exercici de la meva professió com a Graduada Social, molts són els moments en què em toca parlar, negociar, explicar i defensar el meu criteri, ja sigui davant els meus clients, ja sigui davant la part contrària, ja sigui davant un jutge, etc. De fet, la comunicació en general, sigui verbal o no verbal (les mirades, els gestos, els moviments de les persones) sempre m’ha interessat molt. Vaja, que som més de xerrar que de callar, tot i que amb el temps n’he hagut d’aprendre, de callar, de vegades.
Així i tot, he de confessar que vaig quedar muda quan em demanaren per fer el pregó d’enguany, perquè no us podeu imaginar (o sí) el que significa per a mi fer aquest pregó de festes davant una multitud com aquesta.
També vull dir que no em sent la persona més adient de la vila per avui esser aquí, ni d’un bon tros!
De fet, la meva primera reacció quan m’ho demanaren va esser dir que no. Però després d’uns moments –en què vaig quedar totalment en xoc– i una vegada haver escoltat els seus motius, encara sense alè per la petició formulada, vaig començar a plorar, com em passa molt sovint quan el meu cosset no aguanta l’emoció. I és que, no ho puc negar, som de llàgrima fàcil. A la vegada, sempre que passen coses relacionades amb Felanitx, amb la cultura popular, amb les seves tradicions (i avui, sens dubte, és una de les importants), no puc evitar pensar amb mon pare, en Miquel Julià i Maimó, i, una altra vegada, em vaig emocionar perquè, com sabeu, va partir massa prest i massa aviat. Si bé aquests conceptes, massa prest i massa aviat, no tenen el mateix significat o, millor dit, el tenen tot, quan qui parteix és algú jove i sense previ avís.
Vull, per tant, tenir ara un record per a les persones que ens han deixat aquest darrer any. Algunes de forma tan inesperada com n’Antònia Serra, que patí un tràgic accident de trànsit, i d’altres, esperada, però ben igual de dolorosa, com en el cas d’en Toni Jiménez Oliver. Per ells i per la resta, una sentida recordança.
Com deia, no us podeu fer una idea tampoc de com estaria de content avui mon pare si pogués ser aquí, en aquests moments, amb tots nosaltres.
Per tant, el meu NO es va convertir en un SÍ, i també en un mal de panxa afegit dels que ja tenc habitualment.
Molts em coneixeu, però a aquells que encara no n’heu sentit parlar us diré que vaig néixer a la vila l’any 1973. Sí, a la vila. Vaig ser de les darreres que hi varen néixer, si no vaig malament. Per tant, puc afirmar que som felanitxera de soca-rel. Filla d’en Miquel Julià i Maimó –n’Estepoll– i de na Margalida Andreu Terrassa –na Terrasseta– i germana petita, perquè no en té d’altra, d’en Jaume Julià Estepoll. Dona feliçment casada –jo m’atreviria a dir que molt feliçment– amb un Galerí, en Pere Bennàssar, i mare de dos fills preciosos, en Pau i n’Andreu Bennàssar Julià, que de vegades són estepolls i d’altres galerins, encara que moltes vegades no ho tenim clar i és motiu de disputa familiar. Ells de vegades diuen que són «galapolls». Qui sap si sense voler han creat un altre mal nom dins la nissaga familiar.
Permeteu-me també tenir un record per a la meva estimada sogra, na Joana Orell, pollencina, que va deixar la seva terra (abans Pollença era molt lluny de Felanitx) per casar-se amb el meu sogre, en Jaume Bennàssar, de can Galerí. La meva sogra, una de les persones més generoses que he conegut a la meva vida i que Felanitx va acollir, com sempre ha fet, amb els braços oberts.
L’estadística diu que les dones viuen més anys que els homes i, per aquest fet, els meus referents durant la infantesa varen esser les meves dues padrines, que quedaren viudes ben prest: sa Terrassa i s’Estepolla. Una, peixatera, i l’altra, pagesa. Fortes, valentes, simpàtiques i divertides que no ho podien ser més. La padrina Terrassa sempre contava que no havia fallat mai a vendre peix a sa plaça, fins que vaig néixer jo. No és que el meu germà no l’hagués feta feliç quan va néixer, és clar que sí, però no sé ben bé per què ella volia una nina. Llavors va estar dos dies sense anar a plaça, quan jo vaig néixer, i les altres peixateres, i la resta de placeres i placers deien: «Na Terrassa! Ja se veu que ha tingut una neta!» Està clar que, fa gairebé 50 anys, faltar dos dies a la feina, pel motiu que fos, era del tot inusual.
Com molts sabeu, jo, de ben petita, a l’edat de 3 anys, ja ballava amb S’Estol des Gerricó, i el meu pare, un apassionat del ball de bot i de la cultura popular, sempre ens va transmetre l’estima i la dedicació cap a la nostra terra, la nostra cultura i la nostra llengua, senyes d’identitat que, com a poble amb una història pròpia i diferenciada, estam obligats a preservar i transmetre perquè no es perdin.
Em sent molt afortunada perquè, ja sigui per mon pare, per les circumstàncies, per l’entorn on m’he mogut, o bé pel mateix destí, sempre he format part i participat dels nostres costums i de les nostres tradicions: som balladora i membre de la Junta de S’Estol des Gerricó; he fet de dama als Cavallets; acompany Sant Joan Pelós com a sonadora; he estat membre dels Salers durant molts anys; he cantat la Sibil·la a Sant Alfons; he anat darrere els gegants sempre que hem pogut. Fins i tot vaig fer de presentadora a la Televisió Felanitxera! I, ara, com a mare, intent que els meus fills també participin de tot plegat perquè, avui dia, segurament hi ha altres formes de fer festa, però, com diuen, mamar les tradicions de ben petits és la més efectiva perquè aquestes arrelin i perdurin (he de dir que em falta fer teatre. Hauré de parlar amb els de Mai Som Tots, a veure què en troben).
Com a felanitxera, formar part de S’Estol des Gerricó m’ha generat un aprenentatge en l’àmbit educatiu i social difícil de mesurar. Pertànyer a aquest projecte cultural ha fet que la meva implicació en les nostres festes i tradicions fos més intensa. Per això, recoman a tothom que participi i s’impliqui en els projectes que van sorgint a la nostra vila, que són molts i ben interessants, no només en l’àmbit de la cultura popular i del ball de pagès, que és molt important, sinó també en qualsevol altre aspecte: teatre, arqueologia, poesia, defensa de la igualtat de gènere, esport, artesania… Formar part de qualsevol d’aquestes iniciatives, al teu poble, fa comunitat i ajuda a crear una societat més participativa, més cohesionada i més activa, que a la vegada ens fa sortir al carrer i relacionar-nos els uns amb els altres.
Però avui som aquí per parlar de Sant Agustí i, si pens en el meu primer record de les festes, que avui encetam, sense cap dubte és fent de dama amb els Cavallets. Quan era petita, vàrem esser molt afortunats, ja que ballàvem tres anys. En arribar Sant Agustí, els nirvis eren per saber si ballaries el dia abans, a la revetla –que també estava molt bé perquè ballaves més–, fent la cercavila per tot el poble, o bé si seria l’afortunada de poder ballar dia 28. Això volia dir que ballaria davant el Convent, però també dins la plaça de toros. Allò era una fita molt especial, al nostre temps, perquè ens pareixia tan gran, aquella plaça! Tota plena de gent, molt més feliç i alegre del que habitualment era –amb els anys vaig entendre d’on venia tanta alegria–, i sabeu què en feien de festa i mamballetes quan acabàvem de ballar! I, és clar, en aquella edat tan tendra, que el poble et faci tanta bulla i festa és molt gratificant.
Segurament avui entre el públic hi ha molts de cavallets i dames que, malgrat que no hagin ballat dins la plaça de toros, pels motius que tots sabem, entenen el que dic.
Aquest sentiment de festa dins la plaça de toros el vaig viure anys més tard d’una altra manera, a les grades, primer com a membre d’una penya –encara no sé si taurina o antitaurina– que inicialment es deia El Topo, i ja de més gran amb Els Bous, una penya que va arribar a ser molt nombrosa i amb la qual vàrem fer molta bauxa per dins el poble. Fins que començaren les festes alternatives. I jo, que havia patit tant també en aquella plaça quan veia el que feien a aquells animals, vaig decidir que lo meu era la festa alternativa. La primera que record, de fet, fou un concert just davant el Sindicat.
No m’empegueesc gens de dir que mai no he estat membre del Coso –ja sabeu aquella dita que diu que «per ser com els altres sempre hi ets a temps», i, a mi, m’agradava anar contra corrent–, però vull reconèixer que ha estat i encara és una part importantíssima de la nostra festa. Segurament, gràcies a aquesta penya, la resta ens vàrem animar a fer-ne una de diferent. Moltes altres també han anat sorgint des de fa una bona partida d’anys, tot i que s’ha de dir que cap d’elles ha aconseguit fer tanta festa, tant de renou i tant de trull com el Coso durant tants anys seguits. He de dir, però, que molt sovint he hagut d’explicar i aclarir, sobretot a gent externa, que aquesta no és la festa del Coso, sinó que és la festa de Sant Agustí. En qualsevol cas, està clar que no tothom pot ser pertot i que la bulla ens agrada més a uns que a d’altres i que tots ens ho hem de passar bé de la manera que més ens plagui.
Mirau si m’agrada la bulla, que el dia de Sant Agustí fèiem una «jornada de portes obertes» a ca nostra, a Felanitx, com les d’un temps, en què es compartia el menjar i el beure entre els amics i veïnats els dies de festa grossa, o com les que encara es fan a Ciutadella per Sant Joan. Aquesta celebració començà de forma inesperada un any que feia molta calor en què, després del tradicional dinar amb les comparses, anàrem a casa a fer un beure ben fresquet. Al principi només érem els amics de més a prop, però amb el temps aquell racó del nostre corral, més fresquet i amb la gelera ben plena de queviures líquids, va esdevenir un petit oasi al llarg d’un horabaixa que era ben llarg i calorós.
A partir de llavors, fer una aturadeta al nostre corral es va convertir en una tradició el dia de Sant Agustí i alguns anys hi havia gairebé més gent a ca nostra que al Parc Municipal –patxanga inclosa! De fet, un any varen coincidir en aquell espai –us puc assegurar que tampoc és tan gran– la batucada dels Espiatocats i la patxanga del Coso. Un bon felanitxer em va dir l’altre dia que ca nostra els degué xuclar. Devia haver-hi més de dues-centes persones ballant i sonant, suades, brutes, però ballant i sonant a les totes i amb una rialla d’orella a orella. Vàrem estar a punt de sortir al programa de festes i tot (això ho dèiem nosaltres, de bromes)! Record que un any, enmig de tanta festa i bulla, al menjador de ca nostra em vaig trobar amb un conegut que feia molts d’anys que no havia vist i, quan em va veure, em digué: “Ostres, Pola, i què hi fas, aquí?!” Dic: “Fotre, això és ca meva!” I llavors em contesta: “Què vols dir, no ho sabia!”
La festa del dia de Sant Agustí, però, amb el temps s’ha anat desvirtuant i convertint en un macrobotellot del tot insostenible i que res té a veure amb el fet de gaudir amb els amics i amb les ganes de fer poble. Fa tres anys ja no vàrem tornar a obrir ca nostra i va ser el primer que no participàrem de la festa. Aquell any es prohibiren els concerts, la música i les barres al carrer. Qui ho hagués dit, llavors, que l’any següent vendria una pandèmia que no deixaria celebrar la festa de cap manera possible.
Enguany pareix –tocarem fusta– que podrem tornar als carrers a fer bulla i a gaudir-la, però esper i desitj que es faci amb coneixement i amb respecte, tant per les persones com pel nostre entorn. Que tothom les gaudeixi i les visqui com vulgui, però amb educació i civisme. Personalment, enguany encara no sé què farem, però ja us avís que no hi cabem tots a ca nostra!
Felanitx ha estat, és i ha de seguir essent tradició, cultura, diversitat, inconformisme, paisatge, natura. Felanitx és molt i res. Dic «res» perquè, sovint, els felanitxers tenim aquesta sensació d’enyorança d’un temps passat, del fet que abans tot era molt millor, que no hi ha vida al poble, que tot cau, que tot es ven… Pens que és fàcil criticar, però, al cap i a la fi, depèn de nosaltres mateixos allò que està passant perquè, malgrat que sigui així, per ventura hauríem de canviar el discurs i projectar-lo cap a un sentiment de ganes i de futur, de cultura viva, d’orgull de poble i de les seves tradicions, que estic ben segura que entre tots farem perdurar, perquè us vull dir una cosa: Felanitx és preciós i ens en podem sentir ben orgullosos.
Un lloc per viure privilegiat, molt a propet de la mar, però també amb muntanya i uns voltants que conviden a caminar. Felanitx té molta història i molts de llocs per visitar. Felanitx té qualitat de vida per als infants, que poden anar a peu d’un lloc a un altre. Ara bé, també és cert que Felanitx necessita millorar pel que fa a la indústria, necessita mantenir i augmentar el petit comerç i que els negocis tenguin possibilitats de sobreviure, i això depèn, entre altres coses, de nosaltres mateixos. Tot el que dic també es pot fer extensiu a la resta d’illa, evidentment. El petit comerç i la resta de petits negocis permeten que un poble segueixi viu. Permet una relació entre els veïns i amb els que venen de fora, fa que connectem amb les persones. Una connexió que de cap manera existeix a les grans superfícies i que mai no existirà al comerç electrònic. No m’interpreteu malament. La compra electrònica i els negocis a través de canals digitals també són importants, necessaris, creen llocs de feina i, de vegades, resolen problemes, però en cap cas, mai, haurien de substituir el petit comerç. Paraules que repetim tots una vegada i una altra, però que de vegades cauen dins un sac foradat i, fins que no arribi un dia en què ja no quedi res obert i sigui massa tard, no ens adonarem d’aquell tresor que hem deixat perdre.
Com tots sabeu, avui us parl com a felanitxera, però també com a Graduada Social, una professió que exercesc des de fa gairebé 25 anys, que m’ha donat tot el que tenc i que m’ha permès ser la presidenta del nostre col·legi professional, càrrec que ocupo des de març de 2016, al capdavant de gairebé 700 companys. Una professió que va esdevenir essencial durant la pandèmia a causa de la COVID-19 i que va provocar que, obligats per l’estat d’alarma, el 95 % de les empreses es veiessin obligades a tancar. Per part meva, no només vaig haver d’atendre les necessitats dels meus clients, sinó que intentava ajudar els companys que ho necessitaven. Varen ser mesos molt durs de feina, de reunions telemàtiques per aclarir criteris que canviaven cada dia, d’entrevistes a ràdio i televisió…; moments en què els graduats socials vàrem encapçalar la gestió dels ERTO; també, a causa de la situació viscuda en les administracions públiques, en estat de col·lapse per molts i diferents motius, vàrem ser els que d’una forma o una altra ajudàrem que milers d’empreses poguessin sobreviure i que milers de treballadors cobressin les prestacions extraordinàries.
Ara mateix, les administracions públiques, malgrat que s’hagi superat la situació dramàtica que ens va tocar viure, segueixen sense atendre els ciutadans i els professionals com s’espera. Sota una aparença d’administració electrònica, on el missatge que es transmet és «tot és molt fàcil, fes-ho tu mateix», el que ha succeït els darrers anys i s’ha agreujat per la pandèmia ha estat una falta total de previsió de recursos humans i materials, la qual cosa va provocar una saturació en la majoria d’administracions afectades per la tramitació dels ERTO i que, en molts casos, es mantenen aïllades, encara ara, del públic en general. Aquests clients –particulars, empreses, professionals, pensionistes– tenen tot el dret de ser atesos dins el termini i en la forma escaient, i això vol dir en un temps breu i de forma presencial, o almanco telefònica. No hauríem de consentir que, per manca de recursos, la nostra atenció no sigui l’adequada.
Segurament aquesta vivència única, que esperam no es torni a repetir, viscuda pels graduats socials de les nostres Illes durant l’estat d’alarma i la posterior situació de normativa covid, que ens va obligar a estudiar, interpretar i gestionar normativa a una velocitat de vertigen i poc recomanable, ens va permetre tenir una visió com a professionals que abans no teníem. De fet, moltes vegades m’han demanat si som assistenta social o si exercesc com a advocada, quan em veuen amb la toga als jutjats. Som graduada social, ni més ni pus. Una especialista en Dret del Treball i de la Seguretat Social que gestiona, assessora i representa a empreses, a persones treballadores i a pensionistes.
Vaig llegir una vegada un article que deia que, després de la mort d’una persona estimada, la segona cosa que ens afectava més era perdre la feina. Tal vegada enguany, que n’hi ha tanta, algú pensi que no és així, però recordau que les situacions canvien, però les necessitats bàsiques es mantenen.
Enguany, al mes de maig, es registraren màxims històrics en afiliació a les Illes Balears. A més, l’atur a les nostres Illes ha estat el més baix d’ençà de fa quinze anys. I, és clar, quan hi ha tanta demanda, l’oferta també fluctua, i per això vivim també una gran mobilitat de persones treballadores i d’empreses que enguany és especialment complicada. En tot cas, el que volia dir és que les relacions laborals són importants. I el fet que siguin ajustades a la norma i també de qualitat fa que la capacitat de vida tant d’empreses com de persones treballadores sigui millor. Per això, no cal dir que el fet de tenir un graduat social pot garantir totes aquestes condicions.
Podria seguir parlant de feina, de la reforma de les pensions, dels autònoms, de la reforma laboral, d’igualtat, de conciliació, temes que m’apassionen, però, sabeu què? Avui no és dia per parlar de feina, sinó de festa! I m’agradaria acabar escoltant aquesta veu tan preciosa (reproducció de l’àudio d’en Miquel Julià).
Si bé el meu pare va gravar aquest text amb motiu dels primers quaranta anys de vida de S’Estol, avui em serviran per tancar aquest pregó amb el seu record i em faré meves les seves paraules:
Honor i gratitud a tota la gent que des de segles enrere fins ara mai ha renegat de la nissaga ni del bressol, de la parla i del costumari tradicional.
La festa mai no s’ha de perdre i això és feina de tots. Així ha de ser.
Que comencin les festes de Sant Agustí 2022!
Bones festes a tothom i moltíssimes gràcies!
