Tot començant a escriure aquests mots, no estic gaire segur de poder enllestir aquesta «carta oberta» sense capbussar-me a la piscina o fer algunes visites a la dutxa. Aquesta calor aclaparadora potser m’està entabanant el cervell més enllà del meu ensopiment habitual. Esperem que aquesta onada de calor passi aviat i no sigui res més que un episodi aïllat. Així i tot, quan cauen registres històrics (sequera i temperatura) no ens podem permetre ser gaire optimistes pel que fa al clima, i en conseqüència al futur del planeta.
La setmana passada, un comitè de les Nacions Unides feia una severa advertència referida al canvi climàtic, un fet que les icones de l’extrema dreta (Bolsonaro, Trump, etc) es neguen a acceptar. Segons aquest informe, el planeta sencer es troba en alerta roja i els canvis climàtics, que s’accentuen cada dia i només les ments més tancades poden ignorar, ja són irreversibles. Si no ens posam en feina a partir d’ara mateix, tots, i reduïm de manera dràstica les emissions de CO2 a l’atmosfera, les generacions futures heretaran un planeta inhabitable.
“Si no ens posam en feina a partir d’ara mateix, tots, i reduïm de manera dràstica les emissions de CO2 a l’atmosfera, les generacions futures heretaran un planeta inhabitable”
Per un parell de dies (un parell de dos, no un parell mallorquí) tal advertència de les Nacions Unides fou notícia destacada a gairebé tots els informatius, acompanyada de les imatges més impactants dels efectes nefastos de l’augment de la temperatura de la Terra.
Però, com sempre, fou com una trempera matinera, ha passat una bona partida de dies i ja no se’n parla, com si res no hagués estat. Podem oblidar les advertències de l’ONU, però no crec que puguem escapar dels efectes devastadors d’aquest fenomen. Tots sabem que el trànsit aeri és un element força contaminant, doncs encara estam alabats perquè el nostre aeroport és un dels que actius d’Europa. Per una banda les tempestes i les inundacions, i per l’altra els incendis estan assolant els nostres veïnats; pensar que tenim cera del Corpus i que aquestes desgràcies a les Illes no passaran, és tan ingenu i tan nefast com organitzar tota la nostra economia al voltant del turisme.
Parlant de turisme i mirant al nostre redol, m’ha alegrat saber, per un article a aquest setmanari, que el lloguer vacacional supera les estades als hotels. De bon principi, em sembla una bona notícia, sempre que suposi una inversió de la tendència i no un simple augment de turistes. Per norma general, aquelles persones que s’allotgen a establiments rurals o a habitatges de poble, solen ser més respectuosos amb el país que aquells que només cerquen sol, platja i disbauxa. Crec que Cas Concos n’és un bon exemple, d’això. El que em preocupa és que si aquest fenomen s’estén arreu de les Illes, i les estades als hotels van de baixa, aviat ens trobarem amb els planys dels hotelers que volen mantenir el model franquista dels anys seixanta del segle passat, i els haurem de rescatar. I si aquest model fracassa, algú em pot dir que en farem de les monstruoses edificacions que floreixen per tota la nostra costa?
I potser encara em queda espai, i punta al llapis, per a parlar de les festes de Sant Agustí, tot i que a mi l’època de les festes multitudinàries ja em queda molt enrere. A l’article del Bloc de la setmana passada es feia esment a la selecció de les actuacions, que sembla que incompleix el Reglament de normalització lingüística del mateix Ajuntament; jo de reglaments no en sé gaire, però de la marginació de la nostra llengua, fa estona que me’n queix. La manca d’actuacions en llengua catalana no es veurà compensada amb Madò Pereta i el Casta, dos exemples, per a mi, representatius del sector més barroer de «lo nostro». M’agraden, és clar, les persones carregades d’ironia, capaces de riure’s d’elles mateixes, i també quan d’això en fan espectacle per fer riure els altres; però mantenir al llarg de dècades els mateixos personatges (un picador de Bunyola que parla foraster i una madona ciutadana esperpèntica i anacrònica) explicant els mateixos acudits de sempre, em sembla una tudada de doblers. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears segons l’Estatut, no tan sols pateix una manca de promoció, és atacada per tots els vents, tant pels colonialistes castellans de tota la vida, com pels nouvinguts de l’estranger que venen a guanyar-se les sopes aquí; i pel que fa a aquest punt vull destacar una feliç excepció: a la botiga de queviures del carrer de la Caritat hi ha un jove marroquí que quan el saludes amb un “bon dia”, et respon en un bon català, parlat a la manera de Felanitx, des d’aquí li vull fer arribar l’enhorabona.
