Dacesma

Quan els mitjans de comunicació conten que una persona amb alguna discapacitat o malaltia greu ha assolit un repte que pareixia impossible (una persona cega fa muntanyisme o una persona amb síndrome de Down es gradua a la universitat o un nedador sense cames fa una llarga travessia) hi ha alguna cosa que no em permet sentir una admiració plena. Sens dubte són proeses, ja de per si molt difícils per a persones sense la discapacitat o malaltia concreta, que exigeixen un afany de superació individual digne de convertir-se en notícia i en referent. Però m’envolta un però.
Es tracta de casos individuals en situacions especials, no generalitzables a la resta de persones que pateixen el mateix problema ni a la rutinària i feixuga convivència amb la discapacitat o malaltia, molt menys noticiable, sense medalles ni grans reconeixements. El dia a dia que no es veu de molta gent.
La mateixa societat que aplaudeix les gestes individuals no fa prou per exigir serveis assistencials públics de qualitat per als col·lectius afectats per una discapacitat o una malaltia greu. Ni tan sols per a l’eliminació de les barreres arquitectòniques. Un individualisme subjacent ho amara tot: la idea és que no hi ha problemes socials ni col·lectius, només problemes individuals que s’han de solucionar individualment. Per tant, els objectius comuns deixen de tenir sentit. Els miracles individuals, tot i que no sigui intencionadament, amaguen les mancances col·lectives.
Els problemes d’habitatge, de mobilitat o de saturació turística, són individuals o socials? Cadascú que s’arregli o adoptam mesures polítiques? Vet ací les dretes i les esquerres.
Tornant al tema, a Felanitx, fa una vintena d’anys va aparèixer l’associació Dany Cerebral Sobrevingut de Mallorca (DACESMA), fruit de la necessitat d’algunes famílies d’atendre fills amb lesions cerebrals. Cadascú tenia el seu problema, però la voluntat va ser i és la d’oferir atenció a un col·lectiu amb serveis comuns per alleugerir el seu dia a dia, en el present i en el futur. DACESMA ha crescut i s’ha convertit en una entitat assistencial amb una forta implantació comarcal, circulant en sentit contrari al signe dels temps i omplint un buit que deixa l’administració. Això sí que és una heroïcitat que em permet sentir admiració plena! A veure si són comunistes i no ho saben? Com a mínim en el sentit etimològic del terme, ja que fan el bé comú.