Aquesta carta ve arran d’una altra carta que vaig llegir sobre els bancs d’un lector anomenat Pere, en què es queixava del maltractament a la gent gran per part de les entitats bancàries, en el sentit que molta gent major no sap com fer gestions de manera digital o amb el caixer. També criticava el fet que moltes sucursals han anat tancant, i forcen d’aquesta manera els usuaris a desplaçar-se molt lluny per poder accedir als seus propis doblers.
Fa estona que jo mateixa, com a una usuària més que som, i sense tenir encara la barrera de l’edat, he vist com s’anava formant aquest problema. Perquè jo també he hagut d’aprendre a manejar aquests “nous sistemes tècnics”, que diu en Pere, quan els mateixos empleats de banca em negaven l’atenció, o em feien pagar una comissió si l’operació podia ser resolta per caixer o per banca electrònica.
He volgut contestar aquesta carta perquè en Pere acaba dient “és el progrés, m’han dit, i no hi podem fer res”. I això és el que m’ha remogut per dedins. Aquest “m’han dit”, i aquest “no hi podem fer res”. Els que ens envien aquests missatges no són tan sols ni els que ens governen, és a dir, no els hem ni triat nosaltres perquè estan per damunt inclús dels que votam cada quatre anys. Són la banca i les empreses tecnològiques, que es donen la maneta perquè són exactament els mateixos poders, concentrats en mans d’uns pocs. I aquest “no hi podem fer res”, és el que ens volen fer creure, que no podem fer res contra ells. Ens volen deshumanitzar, inutilitzar com a persones socials que som. Ens volen desconnectar dels nostres semblants i ens volen connectats als seus “nous sistemes tècnics”, perquè ens diuen que això és el progrés i no n’hi ha d’altra. I jo dic que sí, que n’hi ha. Que si tota la gent gran, com en Pere, es planta, s’ajunta i diu als bancs que trauran els seus doblers si no els donen una solució, això aviat s’acabarà. Des d’aquí us vull animar, a tots els Peres, a tots nosaltres, a agafar les regnes de les nostres vides, a no deixar-nos “computitzar”, i a plantar cara, tots junts, a aquest “progrés” que ens volen imposar ● Bel Maria
