La pregunta, una pregunta retòrica, és clar, és: «Encara existeix Felanitx?» La resposta pot ser tan retòrica com la pregunta; per a alguns, Felanitx existeix i és més viu que mai, altres diran que el poble agonitza, jo us diré que Felanitx fa anys que no existeix. I no ho dic només pel fet que aquesta aglomeració urbana que s’estén entre el Calvari, sa Mola, el puig Verd, el puig dels Molins i el puig de sa Cista, apareix a Google Maps i a altres navegadors com a Felanich. No. Això només és una anècdota que qualsevol poble amb un mínim de dignitat no consentiria. Si les autoritats locals no serveixen ni per exigir que el nom del poble que representen sigui escrit així com cal, val més que apleguin i se’n vagin a porgar fum.
Fa algun temps, des d’aquestes mateixes planes, vaig publicar un article titulat «Els pobles es moren quan la gent que els habita no els estima» i crec que, de llavors ençà, la situació s’ha agreujat. Basta fer una volta pels carrers de la vila i veureu mil detalls que mostren la poca estimació que els habitants de Felanich senten per l’espai geogràfic on van néixer, o que els ha acollit.
Sabem que només es pot estimar allò que es coneix, i molts dels habitants d’aquesta contrada no volen saber res de la cultura i la gent que els acull. I no estic parlant només de gent arribada de fora, pitjor és el cas d’aquells que bravegen de ser mallorquins i d’estimar «lo nostro», i participen de la ignorància, el menyspreu i alguns cops l’odi, vers els trets que ens defineixen com a poble. Una bona prova d’aquesta deixadesa i rebuig de les autoritats locals vers la nostra cultura, l’estam veient en les classes de castellano, o español com diuen els fatxes, que el nostre ajuntament ha organitzat per als refugiats ucraïnesos. D’això ja en parlava una carta de Plataforma per a la Llegua, adreçada al batle Montserrat i a la regidora Soler, publicada en aquest mateix setmanari la setmana passada. Una carta amb la qual estic d’acord fins i tot en les comes. Però em queda una observació per fer al batle, a la regidora Soler, i també a la responsable de Cultura, si és que aquesta hi pinta alguna cosa. Negant a aquests refugiats l’accés a l’eina primera de la nostra cultura, els abocau de ple a la colla d’aquells que no ens coneixen, i el desconeixement molt sovint condueix a l’odi. La història algun dia us en demanarà comptes.
“Negant a aquests refugiats l’accés a l’eina primera de la nostra cultura, els abocau de ple a la colla d’aquells que no ens coneixen, i el desconeixement molt sovint condueix a l’odi”
Fa alguns anys, el bon amic Antoni Serra, el «vell malsofrit» que viu exiliat vora l’església de Sant Marçal per no veure el desastre que ell mateix tantes vegades va anunciar, va encunyar l’expressió «terra inexistent» per definir les Illes Balears. I tenia raó, des dels anys seixanta del segle passat, quan les Illes reberen l’impacte del turisme massiu, decretat pel franquisme, i foren convertides en un parc temàtic, i de retruc es va provocar l’onada especuladora que encara ara està fent malbé el poc que ens queda de país, el poble autòcton, la Nació dels mallorquins de la qual parlava Melià Pericàs en un llibre d’aquest títol, i que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots aquells que volen fer carrera en la política, s’ha anat fonent com una cullerada de sucre en una tassa de cafè calent. Nàufrags en un oceà extern, només romanen algunes restes del vaixell on aferrar-nos: la llengua, el pal major de la cultura d’un poble. I vet aquí que en aquesta situació dramàtica, polítics i institucions, des del cementeri d’elefants de Brussel·les, passant per les cavernes de Madrid i de Palma, fins a Felanitx, que haurien de vetlar per la nostra supervivència com a poble amb una identitat pròpia, no fan res més que tirar-nos terra damunt.
Però la vostra batalla, espanyolistes, està perduda. Mentre vosaltres perdeu el temps atacant una cultura minoritària, petita, però més respectable que la vostra perquè no ha envaït cap país, no us adonau que teniu al damunt un perill molt més gran: la llengua dels amos, la del capital, i, per tant, també la dels esclaus. Els esnobs d’aquesta contrada ja estan enviant els seus fills a les escoles de luxe (amb el logo del govern de n’Armengol) on es fa un ensenyament exclusiu en anglès, un anglès d’aeroport i de camp d’esports —tanmateix, a Faulkner, no el llegiran mai.
