Fa alguns anys, pot ser que ja en faci més de cinc, des d’aquestes mateixes planes publicava un article que vaig titular «Fins on podem créixer?». Llavors ja exposava que l’espiral de creixement a la qual estaven abocades les Illes (aleshores ja no es podia parlar de les nostres Illes) havia de tenir un límit si no volíem, els mallorquins, menorquins i pitiüsos, acabar anorreats per l’onada de nous pobladors que per immensa majoria no respecten ni la llengua ni la cultura aborigen. També argumentava que tal creixement feia estona que havia deixat de ser sostenible per convertir-se en sostingut.
Doncs bé, ara ja sabem fins on vol el nostre ajuntament estirar i sostenir aquest creixement. Segons el nou PGOU, es preveu un sostre poblacional de 30.000 habitants, un xifra que per poc no dobla el nombre d’habitants que actualment té registrats el municipi. I aquesta població, en la temporada alta del parc temàtic, es podria encara doblar o triplicar, si hem de seguir obeint els interessos golafres del sector turístic. A mi, aquestes xifres em maregen; des de tal perspectiva, els indígenes haurem de romandre tancats a casa (si en tenim) i demanar permís en castellà o en anglès per sortir al carrer. I de circular per les carreteres illenques, val més ni parlar-ne, sobretot si tenim en compte que la presidenta Armengol, model de la mediocritat exigida als polítics actuals, es felicita perquè les Illes serem l’única comunitat autònoma que creixerà.
“Aviat serem minoria, i les minories, si no tenen molt clars els seus valors culturals, allò que els defineix com a poble, no aguanten la pressió
dels que arriben de fora”
Dues qüestions em venen al cap, quan aconseguesc sobreposar-me a l’esgarrifança freda dels números. En primer lloc, m’agradaria saber quina mena de gent és la que esperen els nostres dignes governants per fer pujar tant el sostre poblacional: tal volta científics que treballaran de manera telemàtica, estrangers que muntaran aquí negocis per als turistes, jubilats de luxe procedents de tot el món, intel·lectuals i artistes, mà d’obra sense qualificar que treballarà per als nous amos de les Illes, venedors de fum i regadores sense forats, youtubers o similars, escriptors de best-sellers, esportistes d’elit, violinistes de teulada, apologistes de la buidor… tot el que vulgueu per tal d’omplir l’espai, però entre tanta gent, quants n’hi haurà que ens respectaran? Els nostres avantpassats varen resistir tres-cents anys de govern centralista, sobretot borbònic, i també el franquisme i dues repúbliques espanyoles, sense perdre la seva identitat com a poble, tant que, com va escriure Josep Melià Pericàs, es podia parlar de «la nació dels mallorquins», però em sembla que nosaltres no ho aconseguirem. Aviat serem minoria, i les minories, si no tenen molt clars els seus valors culturals, allò que els defineix com a poble, no aguanten la pressió dels que arriben de fora. Potser serem espanyols (de les colònies) però dels felanitxers, com diuen a les rondalles, no en cantaran ni galls ni gallines.
I l’altra qüestió que vull plantejar als nostres edils és si han pensat en els serveis i infraestructures que requereix una població tan nombrosa. Hi haurà aigua per rentar tants de culs? On aparcaran els cotxes? Aconseguiran que el tren arribi a Felanitx? Hi haurà espai per a totes les noves autopistes que requerirà tanta població? Quants camps de futbol o pistes de tennis necessitarem per entretenir tota aquesta gentada? Hi haurà hospitals i residències a bastament? I, sobretot, qui pagarà tanta despesa? No crec que ho faci l’estat borbònic, ni el govern autònom (si abans els nous falangistes, la justícia i les dretes espanyoles no han aconseguit el seu objectiu d’acabar amb les autonomies), i molt menys podrà pagar-ho l’Ajuntament. Aleshores aquests serveis passaran al sector privat, que crearà, com sempre, llocs de feina precaris. D’aquesta manera s’eixamplarà encara més l’escletxa social, un petit grup de privilegiats gaudiran de tot mentre la gent subalterna seguirà deixant que el seu enteniment perdi el tall a força d’escoltar les bajanades dels influenciadors i endeutant-se per tenir el darrer model de mòbil o la jugueta electrònica que aleshores estigui de moda.
