Aquests dies he analitzat les dades de l’enquesta de l’Observatori Europeu sobre les Drogues i Toxicomanies. Parlam d’unes conclusions extretes a partir d’una mostra de 99.467 estudiants d’entre 15 i 16 anys. És preocupant la dependència que la nostra jovenea està adquirint envers el cànnabis, l’alcohol, el joc… vull dir, la ludopatia, posar messions per Internet. Girant la ullada cap enrere em recorda que en el meu primer any de batxillerat, devers l’any 1986, amb uns companys de classe organitzàrem una penya per fer travesses, el que tota la vida havíem dit quinyeles i el professor de català, en coherència amb la seva curolla normalitzadora, ens comminà a corregir. Feia només quatre anys d’allò del Naranjito, del mundial 1982, i el futbol era la nostra dèria. Durant els esplais encara pegàvem unes bones suades abans d’entrar a classe. La penya durà poc perquè allò d’anar a l’administració de loteries, establir un calendari i repartir feines acabà desbancant la nostra il·lusió d’esdevenir milionaris.
Record també d’aquells primers anys de BUP que quan anava a visitar el conco Guillem i la tia Juanita tenien un Seat 600 vermell. Semblava sortit de fàbrica de tant d’esment que li tenien. Aquest matrimoni eren eixorcs i feien molt de cas als infants. També és present en la meva memòria que amb paper d’estrassa folraven les guies telefòniques, i això que no telefonaven gaire. Era una mentalitat atàvica, la de no fer malbé les coses. Crec que avui feim malbé les coses i, el que és pitjor, les persones. Hem interioritzat com a normals coses i fets que no són.
“Era una mentalitat atàvica, la de no fer malbé les coses. Crec que avui feim malbé
les coses i, el que és pitjor, les persones”
L’estiu passat vaig traginar un remolc amb bastiments i portes a la Fundació Deixalles de Felanitx. Era material en bon estat que durant un grapat d’anys mon pare va conservar “per si un cas” un dia es podia fer una caseta a fora vila. Procedien d’unes reformes que s’havien fet a un hotel i que ell recuperà. Em vaig indignar quan l’operari em va dir que ho dipositàs en el contenidor de deixalles en lloc de donar-hi una oportunitat de reutilització.
Fa unes setmanes al centre educatiu on treball tiraren un deshumidificador que no funcionava. El vaig donar a un amic meu que em va patir com a professor, en Lubo. El seu pare procedeix de Bulgària i allà estudià electrònica, encara que aquí fa de forner. El pare de Lubo, essent jove, havia estudiat la manera de fer reparacions als electrodomèstics en un país de l’òrbita soviètica on l’obsolescència programada no arribà a ser tan aclaparadora com en el nostre entorn. El deshumidificador tenia una resistència espanyada que val vint i cinc cèntims. Ara torna funcionar.
En el mateix centre on treball els professors del Departament de Cultura Clàssica i de Religió han fet dissabte i han preparat una muntanya de llibres per llançar. Fins i tot un Evangeli. Oh sacrilegi imperdonable! Li vaig dir al professor de Religió que mai un musulmà llançaria l’Alcorà al fems i que, just per allò, m’estimava més ser musulmà en una madrassa que membre d’un claustre de professors que llançà llibres al fems al més pur estil filonazi. Crec que era el poeta alemany Heine qui advertia que quan una societat comença a fer malbé els llibres acabarà fent el mateix amb els seus ciutadans.
Als instituts, les biblioteques esporguen llibres sense cap criteri, per pur fàstic dels objectes més meravellosos que ha inventat l’ésser humà. Això fa por, al·lotets…
Bé, els alemanys, almanco a Baviera, que és un indret que conec, ja que el meu germà hi viu, a les seves deixalleries tenen un espai d’intercanvi d’objectes. Per exemple, si un té uns mobles que encara poden servir els deixa a un espai condicionat per si algú els vol. I és gratuït. Aquí els de Deixalles s’estimen més llançar-ho que regalar-ho a algú: “perquè això s’ompliria de gent”, com em va dir una empleada molt amable a qui no faig cap retret particularment. Deixalles hauria de deixar deixar i potenciar més la reutilització. Si no, estan fent el joc de la hipocresia ecomerdacanera.
S’acosta una època de crisi i seguim vivint talment porcs obesos domesticats pel biopoder, un concepte del qui parlà els anys setanta el filòsof francès M. Foucault. Això del biopoder és el que convé analitzar, i vos convit a fer-ne una recerca. No és una marca ni l’atribut d’un detergent.
Els immigrants que arriben a les nostres terres han d’anar a alerta que els expulsin els d’estrangeria, però més hauran d’anar alerta a ser absorbits mentalment per aquesta societat de balquena i mentida. Les pròstesis mentals que ens han instal·lat són d’una manca de sentit comú impressionant. A Europa, el mal anomenat “primer món”, ja hem arribat a ser tan pobres que només tenim doblers. Això de la covid hauria de fer-nos replantejar la nostra relació amb el medi, però les expectatives borsàries i especuladores tornaran a triomfar. Sobretot si els joves segueixen “emporrant-se”.
Un amable lector que ha arribat a aquest paràgraf ja pot impacientar-se i demanar-se què té a veure la tia Juanita, les reformes a l’hotel, etc., amb les drogues. Esper que quedi clar que l’esperança rau en una generació que desperti i recordi que tudar les coses és robar recursos a la natura. Que recordi que, com tudar el cervell, ja no hi ha res pitjor.
