Dia tapat, gris i xafogós, ha plogut fang, i el més probable és que encara en caigui més. Alguns dels turistes que ja pasturen per les Illes demanen els fulls de reclamacions perquè aquest no és el sol que els operadors els van vendre.
Però no hem de passar pena, tot prendrà per a bé. Quan aquestes ratlles surtin a llum estarem pocs dies abans de poder anar pel carrer sense morral, i llavors tot serà xauxa. La normalitat ja és aquí.
Bé, tal volta he fet llarg dient que tot serà xauxa, la veritat vertadera és que abans del sotrac de la pandèmia la cosa ja no rutlava massa bé, i ara mateix, el futur, la nova normalitat, es presenta tan grisa com aquest cel d’avui, que espanta els turistes i fa que aquells que tenen negocis de fer cotxes nets es freguin les mans. Així és el món, la desgràcia d’uns és el guany dels altres.
Ens digueren, els polítics, que d’aquesta crisi en sortiríem reforçats. Llavors no ho vaig creure (tenc una tendència natural a desconfiar de les paraules dels polítics), ara ho estam tocant amb les mans: la “normalitat” postpandèmica, serà molt pitjor que el que teníem abans. Els problemes globals, des del canvi climàtic a les illes de plàstics que naveguen per les mars i oceans, segueixen creixent, i sobretot, l’escletxa social i econòmica es fa cada cop més gran. Uns quants són més rics i poderosos que mai, i les classes mitjanes, les que de debò mantenen un país i les seves elits dirigents, estan en una recessió galopant.
“Uns quants són més rics i poderosos que mai, i les classes mitjanes, les que de debò mantenen un país i les seves elits dirigents, estan en una recessió galopant”
Exemples, n’hi ha a balquena. Podem parlar de la pujada escandalosa dels rebuts de l’electricitat, i les companyies que paguen sous d’escàndol als exgovernants que feren les lleis a la seva mesura encara tenen la barra de dir-nos que si l’electricitat ens surt tan cara és culpa nostra, perquè no sabem posar en marxa els electrodomèstics a l’hora que pertoca; com si connectar un aparell d’aire condicionat a la mala hora de la nit ens fes més suportable la calor que patim al punt de migdia. I què en direm, de la pujada dels preus dels combustibles? Uns preus que al parc temàtic balear són els més cars de l’estat borbònic, de tal manera que aviat un pensionista s’haurà d’endeutar per omplir el dipòsit del cotxe, un cotxe que el dèficit de transports públics que patim a les Illes fa imprescindible. De les polítiques filibusteres de les grans companyies de telefonia, crec que no cal parlar-ne gaire, qualsevol que hagi intentat donar-se de baixa d’algun gegant de les telecomunicacions coneix el calvari de telefonades, esperes escoltant músiques alienants, converses amb robots o amb un personal que cada tres mots t’enfloca un “ok”, tot per aclarir que aquella meravellosa oferta que et varen fer només durava tres mesos, i que a partir d’aquí et poden cobrar el que vulguin; i com que el telèfon mòbil s’ha convertit en un element imprescindible en la nostra vida social, estam en les seves mans.
Podria seguir amb el rosari de greuges que afecten aquest món que amb tanta passió espera l’alça de la veda per a la disbauxa general, perquè si hem de fer cas als avisos que arriben per tots els mitjans, la sortida de la crisi econòmica passa per una espiral de consumisme convulsiu. I si ens manquen doblers no cal patir, supòs que com a mi us arriben sovint missatges per les xarxes socials d’usurers que us ofereixen crèdits en unes condicions que gairebé us fan sentir com un betzol per renunciar-hi. Ai, la publicitat… d’això en parlaré un altre dia, avui no em queda espai suficient.
Però sí que en queda per denunciar un cop més la marginació lingüística que patim aquells que volem utilitzar la llengua que el nostre Estatut d’autonomia defineix com a oficial. La manca de respecte i el menyspreu que vers nosaltres mostren molts dels que diuen que s’ha de parlar español va creixent dia per dia.
