Gota a gota omplim la bota, diu un refrany antic. Aquí, carta a carta, ja en tenim tres-centes. No em pensava arribar a aquest nombre, ni de lluny, per aquell mes de març de 2015, quan Antoni Vicenç Massot —a qui vull fer avinent que cada cop que faig un d’aquests articles pens en ell— em va proposar la publicació al setmanari dels articles d’opinió que de manera esporàdica penjava al meu perfil de Facebook.
Tanmateix, aquestes cartes obertes no són altra cosa que opinions, i opinions molt particulars, sobre el món que ens envolta, sense reparar massa on han succeït els fets, perquè en aquest món globalitzat que ens ha tocat, ens poden afectar més les decisions del president de la Reserva Federal dels Estats Units que les del batle de Felanitx. Així i tot, pel que fa als temes locals, només els he tocat de tant en tant, tot i que em sent molt integrat en el meu poble, pertot arreu faig ostentació de la meva condició de felanitxer i em sent preocupat per aquest municipi que evoluciona a gran velocitat i no sempre per a bé. Entenc que al setmanari hi ha persones amb molta capacitat per seguir i comentar l’actualitat local, i per si això no fos prou, la secció de cartes a la redacció és un espai on qualsevol ciutadà pot dir-hi la seva.
Repassant aquestes tres-centes cartes obertes veig que hi ha un seguit de temes que em preocupaven l’any 2015 i avui em continuen preocupant; malgrat els governs de diferents colors que s’han succeït —tant a Madrid, com a Palma, com a la vila nostra—, els problemes, en comptes de resoldre’s, tal volta s’han agreujat. La primera carta oberta que es va publicar al Felanitx anava adreçada a José R. Bauzá, aleshores president de la Comunitat Autònoma, pel PP, avui oblidat pels seus i desaparegut (crec) com a diputat per un partit residual al cementeri d’elefants de Brussel·les, on cobra com un senyor dels nostres doblers sense haver de prendre cap decisió. Després, el meu objectiu fou un tal Rajoy, president del Govern de l’imperi borbònic, i a la darrera edició del setmanari, ara que és fresc, un que s’amaga rere un pseudònim m’acusava de manca d’objectivitat per haver expressat la meva opinió sobre el vot dels socialistes pel que fa a la inviolabilitat del rei.
Al llarg d’aquests anys, he escrit el que sempre m’ha semblat adient, sense importar-me massa les conseqüències —així ho veig, així ho escric. No resulta gens difícil fer un inventari dels temes que al llarg d’aquests anys m’han ocupat, perquè són uns temes que, per a mi, són els que més ens afecten com a poble. La urgència d’un canvi de model econòmic a les Illes (resulta aberrant que un país superpoblat visqui d’una indústria que com a molt només funciona tres mesos a l’any). L’abandó per part dels polítics de la defensa de la nostra cultura i la seva principal eina: la llengua pròpia. El poc respecte que aquells que venen aquí a guanyar-se la vida mostren vers els costums i maneres de viure dels aborígens. El tractament imperialista per part de l’Estat espanyol i el meu rebuig vers la institució familiar que l’encapçala des de fa moltes generacions.
He procurat mantenir sempre la meva independència i crec que la llibertat d’opinió és un dels pilars fonamentals de la democràcia, i això es paga: hi ha qui no em saluda a causa de les meves opinions. Me’n fot. Això es compensa amb escreix amb la gent que em troba pel carrer i em felicita pels meus escrits, gent que sovint només conec de vista o algunes no conec de res (som mal fisonomista i a la meva edat he vist tantes cares que algunes vegades em costa retenir les faccions) m’anima a continuar endavant.
De qualsevol manera, us he de confessar que sovint m’he sentit com el betzol del conte, aquell que es va atrevir a dir que l’emperador anava despullat, quan tothom, per conveniència, assegurava que portava un vestit meravellós.
