No em sent representat pels membres que componen l’Ajuntament, ni vull que em representin enlloc. Anam per camins que no tenen res a veure.
Deu ésser que troben que ho han fet molt bé amb aquesta baralla de recreo de pàrvuls, que s’han recompensat amb una apujada de sou. Apujada com sempre absolutament unilateral. Si qualcú hi té que dir, que es foti. A més, farà el ridícul. I m’expòs a fer el ridícul per dir en altaveu que és necessària més honestedat i més sentit de la vergonya. La societat, m’imagín que la majoria de la població, considera que si et pots apujar el sou sense que ningú t’hi faci el quantre, és de beneïts no fer-ho. Supòs que els familiars dels regidors governants estan contents. Que opinen que per això estan en política, i que si entrassin uns altres farien el mateix, com ja ho han fet altres vegades.
A part de si els darrers que han entrat ens surten més cars, resulta que en proposar alguna millora col·lectiva que requereix posar-hi euros, la resposta de manual serà com sempre que no n’hi ha, que “no hi ha doblers”. Com n’hi ha d’haver? I els que es gasten són improductius.
“Vet aquí el que passa a Felanitx, que cercam davall les pedres el diagnòstic de la malaltia terminal, i el tenim davant els nassos”
Quan en una societat, una associació qualsevol, els membres, els socis, els súbdits, en comptes d’aportar, pensen a endur-se’n, comença a fer aigua. Comença l’ocàs. Una societat o col·lectiu qualsevol va bé, mentre els individus que en formen part aporten, o estan disposats a aportar si és necessari. En el moment en què un s’endú això de per aquí i l’altre allò de per allà, podem dir que ja no hi ha societat. Ha passat l’interès personal davant l’interès col·lectiu. Vet aquí el que passa a Felanitx, que cercam davall les pedres el diagnòstic de la malaltia terminal, i el tenim davant els nassos: l’interès particular està per sobre del col·lectiu, si és que n’hi ha cap, d’interès col·lectiu.
No es posa en dubte que hagin de cobrar. L’Ajuntament no és la casa de caritat on van a dirigir i gestionar els recursos de tothom uns voluntaris que s’han presentat per la barra de pensar que estan capacitats per dur-ho endavant. I és clar que estan capacitats per al que fan. No, no és un treball, no és una dedicació “pel bé comú”. És cobrar per fer veure que fan i que hi dediquen un temps, amb l’agenda d’assistir als actes que han treballat i organitzat principalment voluntaris que no cobren, que fan (tornem-hi) el ridícul de voler fer anar bé el que és impossible que vagi bé, perquè hi ha un impediment total que fa de tap.
Cobrar sí, però amb un rendiment demostrable. Apujar el sou sí, en haver fet “els deures”, en haver donat uns resultats que demostrin que s’han guanyat el sou. Ens haurien de demostrar que amb la seva gestió, de cada un d’ells i de tots com a equip, ens han fet guanyar els doblers que s’han enduit amb el sou. Fer guanyar doblers al poble. Això significa que han racionalitzat la gestió. Racionalitat que doni el resultat de millorar l’eficàcia i més rendiment. Doblers “que s’han guanyat”, que es poden destinar a millorar altres coses, i així anar avançant. L’Ajuntament ha de guanyar doblers. No vol dir que tenguin superàvit per no haver gastat prou, per haver estalviat. Això és incompetència total. La feina és la productivitat, el rendiment, la racionalització. Tot el contrari que apujar la contribució i les taxes per després apujar-se el sou.
