Es diu Cala Mitjana, no Cala Fierro. És una platja del terme de Felanitx (n’hi ha d’altres amb el mateix nom), és costa i és domini públic. També ho és, damunt el paper, el camí per accedir-hi. Aquell regal de la dictadura al banquer Fierro és difícil de revertir, però ara, amb la saturació turística, fa més nosa que mai. Sol ser destí habitual dels llaüts de Portocolom, els quals fondegen dins la cala. Anys enrere, anar-hi des de terra era més complicat: només els veïns i alguns iniciats sabien les tresques per arribar fins a la platja sense ficar-se dins la finca dels Fierro. Ara tothom té les indicacions per arribar a Cala Mitjana (i pertot) al mòbil. En poques paraules, Cala Mitjana es gentrifica i els accessos també.
Els veïns de la zona reclamen la reobertura d’un tros del camí original de Cala Mitjana per mitigar el problema que pateixen de taps, embossos i cotxes mal aparcats. La privatització d’una part d’aquest camí és un problema en si mateix, però en temps de saturació turística és un problema doble perquè obliga a fer una volta innecessària. Els veïns acusen l’equip de govern de l’Ajuntament de Felanitx de no contestar i d’haver pres mesures que han complicat les coses pel fet de no escoltar-los.
El Bloc per Felanitx s’ha adherit a la concentració convocada per a aquest diumenge dia 7 de maig a les 10.30 h del matí. Per suport als habitants de s’Horta i de Cala Ferrera, i per una qüestió de sobirania del poble. Si ens pertany a tots, és públic i s’acaba. I ningú no se’l pot fer seu.
La recuperació de camins públics, per al Bloc, és un deure polític en el programa, una qüestió de dignitat democràtica i identitària. Com a partit progressista que estima la terra, és una obligació. Per això, vàrem presentar una moció per recuperar el camí de Cala Marçal que un particular havia tancat. Per cert, l’acord de Ple, favorable a la condició pública del camí, ha estat recorregut per l’interessat. Caldrà ratificar l’acord al proper Ple i, si cal, guanyar-ho al jutjat. Per als partits conservadors que prefereixen que tot sigui privat i que allò públic sigui el mínim imprescindible, és una contradicció que s’han de menjar amb patates.
