Sí, ho confés, escric des de la incertesa i el neguit que em provoca l’actual situació política a l’estat borbònic espanyol. Tanmateix, quan aquestes ratlles vegin la llum, aquest neguit encara no s’haurà esvaït. Fins al divendres no sabrem del cert si Alberto Núñez Feijó aconseguirà ser president del govern al regne de Felip de Borbó. De bon principi, des del mateix vespre de les eleccions sabíem que era impossible un govern del PP i els seus socis de Vox, i he dit socis per posar-los en un nivell d’igualtat, però com podem comprovar cada dia a les Illes Balears, en aquesta mena de governs, qui talla el bacallà és Vox. Supòs que tant en Feijó com en Felip de Borbó estan més ben informats que jo i ja sabien que el gallec té més possibilitats d’arribar a la Moncloa de les que, nosaltres, pobres mortals observadors, ens pensam. D’altra manera, no s’explica la farsa i la pèrdua de temps que suposa encarregar la formació de govern a un candidat que no té cap possibilitat de fer-ho.
La setmana passada vam poder veure José María Aznar, el «mentider de las Azores», clamant a la insurrecció contra el govern actual, socialistes vells, avui dins l’òrbita de la dreta extrema, com González o Guerra demanant als diputats socialistes electes que s’ho pensin abans de donar el vot a Sánchez. Em sembla que el tamayazo està a punt, fins demà, divendres, no podré estar tranquil per aquest caire.
Les coincidències entre el que passa avui al regne del Borbó i el que succeí a l’Alemanya dels anys trenta del segle passat són evidents. Per això, potser semblarà un tòpic comparar la manifestació del passat diumenge a la plaça de Felip II de Madrid amb aquells congressos de Nuremberg que situaren Adolf Hitler al cim del seu poder. Ho he de reconèixer, a Madrid no hi hagué uniformes ni formacions militars, però descomptant això, no hi veig més diferències. Tot l’arsenal de demagògia totalitària fou desplegat a la capital de l’imperi: uns líders cridaners pregonant consignes buides i populistes (Igualdad y libertad para todos los españoles), l’apel·lació a una lluita contra els enemics de la pàtria (els jueus per als alemanys; catalans i bascos per als espanyols). L’acte no donà per a més, molta exhibició de la bandera borbònica i pancartes contra aquells que no parlam com ells. Tal volta els observadors més suspicaços pogueren veure, com jo mateix, l’ombra en forma de bigoti negre, ample i curt que es formava sota el nas de Díaz Ayuso mentre parlava. A Rodríguez Almeida, el batle de Madrid, només li mancà repetir la seva frase mítica «Seremos fascistas, pero sabemos governar».
“Tot l’arsenal de demagògia totalitària fou desplegat a la capital de l’imperi: uns líders cridaners pregonant consignes buides i populistes, molta exhibició de la bandera borbònica i pancartes contra aquells que no parlam com ells”
De qualsevol manera, no va quedar clar si Feijó encara conserva una certa esperança de trobar els quatre socialistes traïdors i corruptes que necessita per arribar a la Moncloa. És molt probable que no ho sapiguem fins divendres (demà). Avui la majoria descarta aquesta possibilitat i molta gent espera haver de tornar a les urnes. Alerta, ja sabeu que, sobretot en política, pagant Sant Pere canta. I les dretes tenen d’on pagar.
I, remuntant-nos una setmana en el temps, ens hem de felicitar d’un fet, reversible si el conglomerat PP-Vox arriba al poder, que al Congreso de los Diputados ja es puguin utilitzar de manera habitual les llengües oficials de les comunitats, com el català, l’euskera i el gallec. Esper que ens duri l’alegria. Per ara, els de Vox ja han presentat denuncia a la fiscalia i demanen la dimissió de Francina Armengol. Fins aquí, normal.
El que ja no és tan normal són les baralles en el si dels franquistes balears: ara resulta, segons he pogut llegir als diaris, que els regidors de Vox de la part forana s’han alçat contra la cúpula del partit. En Jorgito Campos i el general Fulgencio intenten calmar els ànims, ben segur que ho aconseguiran, la disciplina militar està molt arrelada en aquest partit. Però… alerta!, aquests duen massa comandera endarrerida.
I res més per avui, malavejau estar bons i recordau que la cultura és l’únic antídot contra aquests temps de buidor convulsa que ens ha tocat viure.
