Un cop més es demostra que amb el pas d’un any a l’altre l’única cosa que canvia és un dígit a la data. Només en els primers dies de l’any, ja hem tingut desastres naturals. Però, encara pitjors, perquè es podrien evitar, són les desgràcies provocades per l’ambició i la mala bava d’aquells que regeixen els estats. Els bombardejos de Rússia sobre Ucraïna, la massacre dels palestins a Gaza, les bandes de narcotraficants que controlen l’Equador, les guerres ignorades d’Àfrica… Està ben clar que els problemes de l’any passat segueixen sense solució. Els que tenen poder per fer-ho només bufen per encendre més el foc, i les institucions internacionals són impotents per mantenir el món en pau.
I, per si no fossin suficients els problemes que el món arrossega fa anys, a l’altra banda de l’Atlàntic ens ha sortit un nou bony. És clar que estic parlant de Javier Milei, el nou president de l’Argentina. Just abans de Nadal, una argentina resident a les Illes em comentava que ella tenia fe en Milei, i que l’havia votat. Li vaig dir que això era molt fàcil des d’aquí, on hi ha una sanitat pública que funciona, i els transports públics, l’ensenyament o els serveis socials, amb les seves deficiències, estan a l’abast de tothom. El tal Milei, en nom de la ¡Libertad, carajo!, ja ha avançat als argentins que aquell que vulgui sanitat o educació, l’haurà de pagar. Això ho deia jo a aquella argentina a finals de l’any passat. Ara el nou president argentí ja està privatitzant tot el que es pot privatitzar i deixant que els grans empresaris imposin els preus que els vengui de gust. Està als noticiaris de cada dia la pujada de la inflació, de tal manera que aquells argentins que no tenen dòlars ja han vist com el valor dels seus estalvis s’ha reduït en més d’un 50 %.
El tal Milei, el que en campanya electoral predicava que la recuperació del país l’havia de pagar «la casta», ha posat la maleïda «casta» al poder. Ha venut el país a les multinacionals i està empobrint les classes baixes i mitjanes per donar els doblers als rics. I tot això en unes poques setmanes. És clar que ja hi ha protestes al carrer, molts dels que el votaren ja li demanen comptes; fins i tot, per al 24 de gener, el principal sindicat argentí, la CGT, ha anunciat una vaga general a tot el país. La resposta del govern és contundent: «o bala o càrcel» per a tots aquells que es manifestin; les reunions al carrer de més tres persones, si no han estat autoritzades, es consideraran clandestines. Arreu hi ha policies desfressats de periodistes enregistrant tot el que passa al carrer. S’ha arribat a crear una oficina on qualsevol, de manera anònima, pot denunciar aquells que l’obliguen a manifestar-se o facin propaganda contra el govern. Tot destil·la totalitarisme.
“El tal Milei, el que en campanya electoral predicava que la recuperació del país l’havia de pagar «la casta», ha posat la maleïda «casta» al poder. Ha venut el país a les multinacionals i està empobrint les classes baixes i mitjanes per donar els doblers als rics. I tot això en unes poques setmanes”
Però les males intencions d’aquest deixeble de Benjamín Netanyahu —fins i tot diu que s’ha convertit a la religió jueva i té un rabí ortodox entre els seus assessors— no acaben aquí. Ha declarat un estat d’emergència nacional que, si va endavant, durarà fins al 31 de desembre de 2025, perllongable a dos anys més, o el que sigui. Al llarg d’aquest període podrà fer i desfer el que vulgui, sense retre comptes al parlament de la nació. Això, per a mi, és dictadura.
Em preocupa, sobretot, la representació espanyola que va acudir a la presa de possessió d’aquest bergant: Felip de Borbó (un dels escassos caps d’estat que hi eren presents), Santiago Abascal encapçalant la representació de l’extrema dreta, Esperanza Aguirre, Cayetana Álvarez de Toledo i el bo i millor de l’aznarisme. Vaig romandre amb un dubte: «aquesta gent, és aquí per aplaudir, o per aprendre?» Per a mi, el que està passant a l’Argentina avui és un experiment per aplicar arreu un règim de capitalisme salvatge i depredador.
Milei ha llevat, entre altres, el Ministeri de Cultura; la cultura per a ell és una despesa inútil, i qui en vol, que la pagui. Però, tanmateix, no importa anar a l’Argentina per veure com s’ataca la cultura. En aquest mateix setmanari hem pogut llegir que les biblioteques municipals de Felanitx i Portocolom, a partir d’ara, només obriran dos dies a la setmana cada una d’elles. Promocionar la cultura és una obligació dels governants i les biblioteques són temples de la cultura. Si la gent no hi acudeix, la solució no és tancar-les. El que s’ha de fer és promocionar-les i adaptar-les als nous temps i costums. És clar que això als polítics d’avui no els agrada, la gent que llegeix és gent que pensa, i la gent que pensa no es deixa comprar per una tassa de xocolata.
