És compleixen setze anys de l’aprovació del matrimoni igualitari al nostre país, i dimarts el Consell de Ministres del Govern d’Espanya va aprovar un Avantprojecte de llei que garantirà en l’àmbit estatal els drets de les persones trans i LGTBI, és a dir, la primera llei integral per aquest a col·lectiu.
Es tracta d’una norma que proposa canvis visibles respecte de la legislació i que preveu que les persones trans puguin autodeterminar el seu gènere en un procés més flexible, pel qual ja no és necessària l’hormonació ni cap informe psiquiàtric. Ara el text iniciarà el seu camí per ser aprovat al Congrés dels Diputats.
La data escollida pel Govern central per donar aquesta gran passa coincideix amb dues cites importantíssimes en l’agenda dels drets i llibertats, una és la celebració del Dia de l’Orgull LGTBIQ+, i l’altra, el setzè aniversari del matrimoni igualitari. Dia 30 de juny de 2005 va ser una data històrica a Espanya, amb l’aprovació de la llei que permetia per primera vegada el matrimoni i l’adopció entre persones del mateix sexe, amb la qual cosa era un dels primers països del món. En aquells dies el mateix Mariano Rajoy afirmava que el matrimoni era “una institució entre un home i una dona per a la procreació”.
Tot i fer més de quinze anys, aquest discurs conservador i retrògrad, i les declaracions homòfobes de dirigents populars eren i són una constant. Els del PP s’anticipen i anuncien que votaran en contra de la Llei trans. I és que per molt que vulguin fer creure el contrari, el PP és el de sempre, no ha canviat, el mateix que va interposar un recurs davant el Tribunal Constitucional contra en la Llei del matrimoni homosexual que va aprovar el Govern de Zapatero.
A Felanitx tenim un exemple de la doble manera que té el PP a l’hora de defensar els drets i les llibertats de les persones. La regidora d’Igualtat, la senyora Cano, de qui no negam la bona voluntat i l’aportació d’aire fresc al PP ranci de na Soler, fa un intent d’acostar al seu partit la lluita del col·lectiu LGTBI amb petits actes, però en canvi, quan el seu partit té l’oportunitat real de defensar un col·lectiu i donar suport a una llei que reconeix la realitat, hi voten en contra.
La política ha de servir per canviar i transformar la realitat, no basta fer activisme de saló, sense esforç i ni risc. Posar-se una polsera o una xapa reivindicativa no són més que petites accions que no responen a un canvi real.
Un canvi seria defensar les llibertats, però no n’és el cas, el PP va dir no matrimoni homosexual, no a la Llei d’eutanàsia, no a la Llei del divorci, no a la Llei de l’avortament i ara anuncien el seu no a la Llei trans. Tanta sort que el PP no existia quan es va descobrir la roda, si no també l’haurien negada.
