D’ençà que aparegué la darrera carta oberta, és a dir, un espai de quinze dies, ens han deixat dues persones del món de la cultura. Estic parlant de l’escriptor i bibliotecari Jaume Bover, i de l’artista eclèctic i independent Toni de Cúber. D’aquest només en conec una part de la seva feina i he de dir que em sent més pobre perquè quan se’n va un artista roman la seva obra, però s’ha assecat la font. A Jaume Bover i Pujol, nascut a França de pares andritxols, el vaig conèixer quan coincidírem estudiant magisteri a la Normal; d’ell puc dir que era una persona que estimava els llibres i, per tant, un amant de la cultura. Després de viure molts anys a Tànger, amb na Maria Antònia ens el vam trobar trescant els souks amb un altre gegant de la nostra cultura, el fotògraf llucmajorer Antoni Catany. Després, ens verem algunes vegades a Ciutat, sempre a esdeveniments relacionats amb els llibres, car d’ençà de la seva jubilació com a bibliotecari de l’Instituto Cervantes a Tànger, romangué mig enclaustrat a s’Arracó. Per si el voleu relacionar amb Felanitx, té publicat un llibre sobre la sexualitat a l’edat mitjana escrit en col·laboració amb el nostre Ramon Rosselló.
Continuant amb aquest inventari de l’empobriment cultural que ens afecta a tots, també a aquells que no en són conscients, en aquests quinze dies hem perdut un espai emblemàtic per als amants de la música, el Milano Jazz Club de Barcelona. No sé si són signes dels temps que corren, però no em sorprèn que al local que ocupà el Milano, hi posin una franquícia de pizzes espaguetis.
No cregueu ni per un instant que la misèria cultural que ens envolta sigui cosa de fa dos dies, no. Fins i tot és possible que al llarg de la història el panorama no hagi estat mai afalagador per a aquells que gaudeixen dels fets culturals: sempre ha fet més renou una bufa de princesa, o de qualsevol purpurat, que una cantata o un llibre de poemes. Em fa gràcia sentir parlar alguns setciències que asseguren que el Renaixement fou una època d’especial esplendor cultural. No negaré que, sobretot a les corts i repúbliques italianes i a la Roma papal, hi hagué un seguit de dictadors que protegiren, i pagaren, artistes, músics, arquitectes i escriptors, per tal que aquests poguessin executar unes obres que encara avui ens sorprenen. Però no podem oblidar que en aquella època la major part del poble era analfabet i que, la música, les arts plàstiques o l’arquitectura eren, sobretot, elements destinats a glorificar l’Església catòlica o a divertir als rics i poderosos. Ens podem omplir la boca parlant dels alts pensaments de Sòcrates o de Sèneca, però no podem ignorar que a la Grècia i a la Roma antigues, la gent del poble, gaudia més d’una carrera de carros o d’un combat de gladiadors que d’un debat entre filòsofs.
“al llarg de la història el panorama no ha estat mai afalagador per a aquells que gaudeixen dels fets culturals: sempre ha fet més renou una bufa de princesa, o de qualsevol purpurat, que una cantata o un llibre de poemes”
El fet diferencial, per a mi, rau que al llarg dels temps la gent no apreciava la cultura perquè ningú li havia ensenyat a fer-ho, de fet, tot d’una que una família tenia els possibles, enviava els seus fills a l’escola, la instrucció era un valor. Avui ens trobam de ple amb l’efecte contrari, i, com a exemple, em permetré repescar una notícia espargida pels programes de safareig d’aquests darrers quinze dies. Resulta que una tal Sofia Urdangarin i de Borbón (il·lustres llinatges) ha deixat els seus estudis (sense especificar quina mena d’estudis) per tal de seguir els passos de la seva cosina Victoria Federica Marichalar i de Borbón, que està fent carrera en el món de la buidor i coloraines de les xarxes socials. Si aquestes dues senyoretes, i un de la mateixa família anomenat Froilán que no ha hagut de deixar cap estudi perquè no ha estudiat mai, són els referents de la joventut espanyola, el futur de l’estat borbònic em sembla més negre que les anques de Satanàs.
I mentrestant els polítics… sí, aquells que vàrem votar per regir la cosa dels assumptes comuns, què estan fent per evitar la desfeta cultural, que ja és més evident que el canvi climàtic? Doncs transformar la cultura en un esdeveniment menor en el programa de festes, i ens adossen com a cultura el recital d’algun DJ més passat que la brillantina. A mi encara em pega un atac de rialles (per no plorar) quan pens amb na Marga Prohens i en Sito Galmés vestidets de pagesos per Santa Margalida. És clar que donya Prohens ja ho va deixar clar en la composició del seu govern, quan va amagar la cultura en un calaix d’una conselleria compartida amb turisme i esports.
