Ja som de ple a la tardor, hem passat la festa de Tots Sants, i el curs polític va accelerant com gairebé sempre, succeeixen moltes coses, però resulta molt difícil saber cap a on anam. De la política autonòmica, la de la colònia, val més no parlar-ne, per una banda seguim com si al món no hi hagués altra cosa que el turisme, i fora d’això no som altra cosa que un trist reflex d’allò que succeeix a la metròpoli. I què hi ha per la metròpoli? Doncs el de sempre: el partit que governa ho fa a favor del gran capital (basta veure la llista de les grans fortunes de l’Estat que augmenten de manera escandalosa el seu patrimoni mentre l’escletxa social es fa cada cop més gran), els de l’oposició demanen la dimissió del Govern per posar-se ells en el seu lloc… però els problemes segueixen com sempre, governi qui governi. En feim un petit repàs?
Aquella embranzida de Podemos vers el 2015 fou aixafada aviat per l’acció dels mitjans afins al capital; l’ascens i caiguda de Ciudadanos fou un miratge, la banca i les grans corporacions necessitaven quelcom més que una colla de pijos; la tancada en fals de la «qüestió catalana», gràcies a l’acció del poder judicial, segueix surant en les aigües tèrboles de la política espanyola; l’embranzida de Vox com a aglutinador de l’odi i del supremacisme espanyol; l’augment insuportable del cost de la vida que incideix sobre les classes mitjanes…
“Ja fa massa vegades que la Fiscalia, el Suprem o el Constitucional actuen seguint les denúncies de l’extrema dreta perquè puguem creure en la seva neutralitat”
I no he parlat de la pandèmia, que segueix aquí i a la resta del món, baldament ens vulguin fer creure que hem tornat a la normalitat. No. El virus és aquí i sembla que vol romandre entre nosaltres. Però ha estat l’ocasió perquè, un cop més, el poder judicial espanyol demostri la seva ideologia feixistoide declarant il·legal el segon estat d’alarma decretat pel govern de Pedro Sánchez, i ho ha fet a instàncies de Vox. Ja fa massa vegades que la Fiscalia, el Suprem o el Constitucional actuen seguint les denúncies de l’extrema dreta perquè puguem creure en la seva neutralitat. Com es pot governar un estat amb l’espasa de Dàmocles rere el clatell? On és la democràcia quan uns jutges tenen sempre la darrera paraula i poden tombar, i tomben, les decisions preses pel govern que, ens agradi o no, és el que ha sortit de les urnes?
Tanmateix, les coses que passen a Espanya són molt males d’entendre. Un cop més, la justícia ha hagut de dictaminar que el PP fou un partit corrupte, i que va acudir dopat a un bon nombre d’eleccions. Si un esportista va dopat a una competició, li retiren les medalles que ha guanyat; per a mi tots els que sortiren elegits en aquells comicis haurien de tornar tots els doblers que cobraren mentre exercien el seu càrrec. El PP ni tan sols ha demanat perdó per allò, diu que aquell PP era un altre partit. Així i tot, no s’està d’acusar Pedro Sánchez de pactat amb terroristes, oblidant que el terrorisme d’ETA es va acabar quan el PP encara delinquia i prevaricava.
Al món, les coses també pinten malament, a la crisi econòmica que ha seguit a la pandèmia s’ha afegit una manca de productes bàsics sense precedents: des dels microxips a les sabates que arribaven de la Xina, el gas natural d’Algèria o la tinta per a les estilogràfiques. I mentrestant, les nostres autoritats encara van, amb els nostres doblers, a llepar els darreres als operadors turístics britànics perquè quan torni la calor (tres mesos mal comptats) ens tornin a omplir els bars de Magaluf i d’Eivissa. És la mateixa pedra de sempre, i els nostres dirigents hi segueixen travelant; a ells els va bé així, però aquesta festa la pagam tots.
Ara, em podeu acusar d’alarmista i de veure conspiracions allà on només hi ha la intenció d’avançar, però a mi em sembla que això respon a un pla que s’està executant de manera sistemàtica per tal de desestabilitzar l’ordre existent i crear les condicions òptimes perquè aparegui un líder, tal volta un nou caudillo, que amb la seva demagògia arrossegui les masses, tal com ho feren Hitler o Mussolini en el segle passat. Si no em voleu fer cas a mi, cosa per altra banda ben natural, com es diu a les Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, «preniu llum de na Pintora».
Encara em sobra una mica d’espai per parlar de Felanitx, un Felanitx que sembla haver entrat en una etapa de prosperitat fora mida, si consideram el nombre de cotxes que circulen pels nostres carrers i que a la major part dels carrers del nucli urbà és difícil trobar un lloc on aparcar. De bon principi, els cotxes signifiquen prosperitat, però quan superen la capacitat dels carrers es converteixen en una incomoditat. L’Ajuntament ho faria bé si cercàs, i trobàs, una solució a aquest problema. A Felanitx manquen espais d’aparcament, i també hi ha llocs on fer-ne sense haver d’excavar sota la plaça de les Palmeres, com es volia fer anys enrere, tot és qüestió de voluntat.
